Agenda

15-M, on ets?

29/12/2013

Franco Casanga

Jose Alfonso

Què va ser d’aquelles macros assemblees a les places? On van quedar aquestes manifestacions d’indignació, emotives i lúcides alhora, que el maig del 2011 van recórrer l’Estat espanyol? Què queda d’aquest moviment creatiu i confrontatiu que va sacsejar l’escena mediàtica de la península fa dos anys i mig? On va anar a parar la protesta d’aquells milers de persones que van mostrar els seus governs (municipals, autonòmics i estatal) que una altra política és necessària, que no som mercaderia en mans de banquers i polítics? Què n’ha quedat? On és el 15-M?

Certament seria injust afirmar que el 15-M ha desaparegut. Qualsevol persona que segueixi mobilitzada al carrer sap que això no és així, ja sigui en una associació de veïns, un centre social, en una cooperativa o en alguna de les tantes plataformes contra les retallades, hi és, una mica si més no, el 15-M. Però aquesta constatació no eximeix de deixar d’interrogar-nos obertament què li ha passat a aquest moviment des dels seus primers dies fins avui. És evident que no passa per una fase d’efervescència, el moviment com a òrgan viu, canvia, es desenvolupa, muta. Per quines vies s’ha canalitzat tota aquesta energia social? Sota quines noves formes subjau l’esperit d’aquesta explosió social? Cap a on va el 15-M?.

Ens interroguem sense ànims d’oferir un diagnòstic taxatiu, com si es tractés d’una qüestió del passat, més aviat, ens interroguem, des d’una crítica militant, perquè pensem que la seva potència, ara difusa i dispersa, necessita d’una profunda reflexió que el torni a capacitar de múscul polític, organitzatiu, elements bàsics per a qualsevol projecte emancipador que aspiri a mantenir-se en el temps.

Sobre virtuts i contradiccions

Gran part de les contradiccions o conflictes subjacents en l’estat fragmentari que pateix avui el 15-M prové paradoxalment de les seves principals característiques que el van constituir com a tal. Identificarem les que creiem que són les més rellevants en la seva pràctica, més enllà de la trajectòria i complexitat de cada assemblea: l’horitzontalitat radical, el seu rebuig a tot agent institucional i l’aposta per allò “autònom” o la “autogestió”.

Davant la vergonyant política parlamentària estatal i europea, submisa de poders extraparlamentaris com era i són les grans corporacions i la banca, no hi ha gaire secret en comprendre perquè es va definir el 15-M rabiosament horitzontal. La representació vista com un sofisma que amaga la tirania d’unes elits va ser per al 15-M una enemiga amb la qual no podia haver cap tipus de concessió, ni tan sols en les seves pròpies dinàmiques assembleàries. La democràcia directa com a contra paradigma de la política oficial no només va obrir experimentacions massives de isegoria (participació igualitària dels assumptes públics), sinó que es va projectar culturalment com una nova metodologia de la res publica, és a dir, del comú a tots i totes. El repertori assembleari és una de les grans aportacions que va recuperar el 15-M de la millor tradició obrera amb el positiu efecte d’expandir en diferents instàncies de la lluita social. Lamentablement, com tota eina que sobre valora ja no per la seva utilitat o valor sinó pel sol fet d’existir o ser, l’horitzontalitat en molts casos es va tornar un fetitxe, fins al punt, com va succeir en moltes “coordinadores” o “interbarris”, d’entorpir cegament els processos de decisió sobre qüestions estratègiques que convenien a la conjunció de les diferents assemblees d’un territori per actuar conjuntament.

De la radical horitzontalitat, sana sempre que no es divinitzi, es va acabar generalment en radical dispersió. I, al contrari del que pensen col·lectius com el Comitè Dispers, la dispersió té poc a veure amb una suposada “nova forma d’autoorganització”, sinó, més aviat, en el mitjà i llarg termini, amb la desactivació d’allò que en fem causa comuna; multiplica la diversitat, sí, però sota una base individualista, liberal, que va anar i va en detriment de les forces totals actives.

La segona virtut paradoxal en la praxi del 15- M va provenir d’una altra lectura evident de la realitat, la creixent burocratització dels principals representants de l’anomenada societat civil: partits polítics i sindicats (majoritaris, especialment), però també de les administracions locals que actuen com a braç guardià d’aquests interessos electoralistes. Allò “institucional” per a molta gent del 15-M és vist com un monstre kafkià que s’ho empassa tot, fins i tot a les persones, deixant-les sense ànima un cop passen pels seus laberints inextricables. D’aquí certa imperiosa necessitat de ser “originals”, de crear “noves estructures”, al marge del que estableix, allò “alternatiu” com a antídot d’allò oficial, encara que de vegades en aquesta recerca només s’acabés cedint terreny que disputar a les idees dominants (en els fòrums, debats, plans municipals) o bé s’acabés distanciant-se de la realitat quotidiana de la majoria amb projectes només a l’abast d’unes poques persones (ecoviles, consum alternatiu o ciberactivisme).

Els dilemes ètico-polítics de les assemblees de treballar amb “institucions” es van presentar a l’hora d’emprendre accions reivindicatives més pro-actives que requerien necessàriament la col·laboració o la intervenció de les administracions. No pocs i poques activistes van mirar amb recel les activitats negociadores de la PAH amb els bancs, així com el treball amb seccions sindicals o què dir dels interminables debats sobre la participació de col·lectius “subvencionats” en tal o qual acció de protesta, totes aquestes mostres d’un conflicte intern dins del 15-M que encara que no va existir en un començament sí que va aparèixer a l’hora d’habitar la vida més material dels barris.

Autogestió emancipadora o autarquia liberal?

Així, mentre les dues característiques primeres se centraven no tant en la crisi de la democràcia com en la crisi dins de la democràcia, la tercera, la defensa de “l’autogestió” o allò “autònom”, pretén oferir una mena de “tercera via” entre la horitzontalitat radical i el rebuig a allò institucional.

Aquest posicionament crític de “rebuig del poder” va suscitar grans debats dins de les assemblees quan els sindicats majoritaris van convocar protestes i vagues generals o quan col·lectius “del sistema” en general van voler buscar suport entre les assemblees del 15-M. Sota aquest pensament “autonomista” moltes vegades es va colar certa idea que Miguel Mazzeo, basant-se en l’experiència piquetera post-argentinazo (2001), va denominar “socialisme en un sol barri” (Miguel Mazzeo, “¿Qué (no) hacer?”. Veure també “El autonomismo y su influencia en el 15-M”), és a dir , una praxi que per autodefinir “autèntica” va acabar en un aïllament purista que sospitava de tota influència “externa”.

No obstant això, els projectes que han estat capaços de mantenir-se en el temps fins arrelar en una legitimitat social majoritària han estat justament aquells que han comprès que per canviar les coses no són suficients bones idees, sinó, també, bones tàctiques, bones estratègies i mobilització social sostinguda. Aquí hi ha els exemples de les PAHs i les Marees de tot tipus que es coronen com unes de les noves formes polítiques d’unir a militants i no militants en lluita. “L’autogestió” com a mera gestió “dels nostres particulars problemes” (que sembla més aviat una reedició postmoderna del “jo i les meves circumstàncies” d’Ortega i Gasset), lluny està de l’autonomia obrera dels anys 70 contra l’empresa capitalista i l’estat franquista. En un món tan interdependent com el que vivim, les nostres causes estan més a prop del que pensem, només el treball conjunt, transparent i respectuós dels espais, amb objectius determinats, podrà materialitzar la indignació social en poder popular.

Cap a on?

El balanç del 2013 pel 15-M no sembla a primera vista massa satisfactori. Però si tenim en consideració les múltiples formes en que la indignació ha infiltrat el cos social de les actuals lluites (contra la Llei Wert, contra les privatitzacions d’hospitals, ocupacions d’habitatges i edificis, etc.), el panorama no pot ser pessimista. El 15-M per a moltes persones, activistes o no, s’ha tornat una forma d’activisme polític, d’inconformitat social, plenament incorporat al patrimoni comú del carrer.

Però aquí sorgeix un altre problema: el temps polític obert en part per la crisi capitalista i, després, pel mateix 15-M, ha fet sorgir noves (i no tan noves) propostes rebels que van ocupant poc a poc el buit de poder que ha anat deixant el 15-M , exemple d’això són iniciatives com Alternativas Desde Abajo a Madrid, l’Assemblea Ciutadana d’Andalusia, el Partit X, el Front Cívic, el Procés Constituent i moltes més, però a més, com en tot procés dialèctic de forces antagonistes, també han sorgit projectes que se situen ideològicament a les antípodes de les anteriors, com ara el Movimiento Ciudadano d’Albert Rivera o l’auge, a Catalunya, d’un cert indepedentisme neoliberal que ha estat capaç, gràcies a la burgesia mediàtica, d’ofegar la qüestió social sota l’ambigu “Dret a decidir”.

Què li espera al 15-M el 2014? Els moviments socials, en general, neixen, es desenvolupen i muten cap a altres formes d’acció política obrint noves possibilitats de ruptura del sistema, però ningú té la bola màgica per saber quan serà el moment decisiu ni quina forma tindrà aquest o aquests subjectes revolucionaris .

Els excessos i defectes del 15-M que hem tractat de caracteritzar no són obstacles insuperables, però dependrà de la capacitat reflexiva de les persones que l’integren per donar-li la volta, de la seva articulació territorial a diferents escales, de la seva connexió amb altres col·lectius i de la definició dels seus objectius a curt i llarg termini. Aquests són els reptes que té el 15-M per davant, podrà superar-los?.

 

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×