Agenda

#22M: un tren en marxa

26/03/2014

Oscar Simón

La manifestació del 22M a Madrid va ser un exemple d'unitat i diversitat / Neus Solà

La manifestació del 22M a Madrid va ser un exemple d’unitat i diversitat / Neus Solà

Nou columnes, uns 1.000 autobusos, dos trens i 2.500.000 persones van inundar Madrid. Algú dirà que no és cert que vam ser tanta gent, potser no, però la marea humana del 22M va tenir una mida superlativa de la mateixa magnitud que manifestacions històriques com la del 15 de febrer de 2003. I molt més gran que convocatòries de la dreta, de les que els mitjans oficials han dit que hi havia 1.000.000 de persones. El pòsit deixat pel #15M no pot ser menyspreat com un factor fonamental de l’èxit.

Sí que es pot

La massivitat de la convocatòria reflecteix en primer lloc que hi ha possibilitats de mobilitzar, allà on s’ha apostat a fons, ha estat un èxit. Els 700 autobusos d’Andalusia són un reflex d’això. És a dir que malgrat set anys de crisi i retallades hi ha una porció gens menyspreable de la classe treballadora, en sentit ampli, disposada a lluitar. Tot això amb el silenci dels mitjans de comunicació de masses i la passivitat/desmobilització del PSOE i les direccions de CCOO i UGT.

Raons per a l’èxit: unitat i radicalitat

L’existència d’una situació social duríssima no és sinònim de mobilitzacions reeixides. Les proporcions adquirides per les marxes pel que fa a les convocatòries posteriors al 15M es deuen en la meva opinió a dos factors claus.

Unitat. El procés de les marxes s’ha cuinat a foc lent. El SAT va llançar la proposta l’estiu de 2013 i no va ser fins a la tardor d’aquest mateix any que la maquinària de l’organització es va posar en marxa. El manifest acordat col·lectivament i volent reflectir el màxim de sensibilitats ha permès l’enquadrament de la pràctica totalitat de l’esquerra sindical i de molts col·lectius i moviments socials, així com de l’esquerra revolucionària. A més l’enfocament de la qüestió nacional al voltant del dret d’autodeterminació al costat de l’estructura territorial de participació han facilitat en gran mesura el treball unitari.

Radicalitat. L’estratègia unitària no s’ha basat en rebaixar discurs sinó a donar la benvinguda a tot aquella persona que volgués lluitar. En aquests moments demanar la dimissió del govern, pa, treball i casa, així com el no pagament del deute, lligat a la defensa dels servei públics i la sobirania dels pobles per decidir el seu futur, són demandes inassumibles per al règim i que requeririen de la ruptura de l’statu quo actual per portar-les endavant. A més aquestes reivindicacions es troben profundament arrelades en el sentit comú (millor dit, bon sentit) de milions de persones

Unes marxes molt obreres

A la mobilització del 22M al costat de la consigna “Sí se puede”, el crit més corejat va ser “visca la lluita de la classe obrera”. El fet que la Marxa defensés reivindicacions laborals i econòmiques, la presència de moltes seccions sindicals i empreses en conflicte, així com de les marees públiques (el #15M dels serveis públics) són un reflex d’això. Però alhora, les marxes han aglutinat a la classe treballadora entesa en sentit ampli: des de desenes de milers de joves, passant per persones migrades, persones jubilades o dones feministes. Les consignes en favor de l’avortament, per la república, a favor de les persones migrades, els aplaudiments a les intervencions des del escenari que van utilitzar el català, el gallec o el basc deixen clar que la lluita de la classe obrera no queda circumscrita a la seva pròpia lluita econòmica.

Continuïtat: mantenir i engrandir la unitat, proposar per vèncer

Després de l’èxit majúscul tothom es planteja la continuïtat. Per arribar a aquest punt s’ha requerit temps i generositat. Aquests dos aspectes seran claus. Temps perquè les organitzacions i col·lectius puguin discutir les diferents propostes i generositat per generar un espai de reivindicació i actuació còmode per a la majoria. No podem oblidar que els pilars bàsics de la marxa han estat organitzacions del sindicalisme alternatiu i les assemblees locals de la PAH. Amb l’èxit, i de manera molt positiva, les assemblees territorials i locals creixeran en diversitat, alhora que requeriran major generositat, de manera que aquestes forces i els nous sectors puguin arribar a acords sòlids.

Pel que fa a les propostes, aquestes han de ser sospesades tenint en compte dos factors. El risc del conservadorisme i el risc del vanguardisme. Hem estat capaços de convocar una de les manifestacions més massives de la història articulada entorn del treball local, fet de baix a dalt. Per tant cal seguir sent audaços i pensar els propers escenaris de mobilització, en què la construcció d’una vaga general social hauria d’aparèixer. Poso l’èmfasi en construir. Les marxes no s’han convocat, s’han construït. Per plantejar la vaga hem de perseverar, evitant l’avantguardisme i les convocatòries basades en el voluntarisme, alhora que evitem també el sectarisme, pensant en com articular una unitat capaç d’atraure seccions sindicals de CCOO i UGT a la lluita (algunes d’elles ja van participar en les mobilitzacions del 22M de manera independent).

Sobre la repressió

Tant el dispositiu policial com la seva actuació carregant contra la capçalera de la manifestació abans de que aquesta acabés, deixen clar que les marxes han colpejat el PP. La manipulació posterior sobre la resistència exercida legítimament per les persones que es manifestaven reafirma l’argument anterior.

 

 

 

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×