Agenda

9N més enllà dels titulars

11/11/2014

Óscar Simón

Cua a l'institut La Salle de Gràcia CRISTINA CALDERER

Cua a l’institut La Salle de Gràcia CRISTINA CALDERER

El primer que cal remarcar és que 2,3 milions de persones van desobeir la legalitat espanyola i que un 1,8 milions van optar clarament pel Sí Sí. Aquest és un dels aspectes més remarcables i decisius, tanmateix apareixen molts interrogants: són molts? Són suficients? Qui va votar què? A on es va votar més? i a on no?

Els 2,3 milions vots més els que vindran durant aquests propers 15 dies tenen la mateixa magnitud que el total de vots recollits a les eleccions europees del 2014, que van ser de 2,5 milions o que el referèndum sobre l’estatut del 2006. És a dir des del punt de vista de la democràcia tal i com s’expressa al sistema actual té un participació homologable. Alguns diran que votaven persones que no tenen DNI o majors de 16 i que per tant la participació ha estat més baixa i respondrem que com a mínim això és un avenç democràtic. S’ha d’afegir que amb la pressió del Tribunal Constitucional, el govern del Rajoy, el boicot del PP C’S i bona part del PSC (un mínim de 700.000 emesos a les darreres europees) arribar a 2,3 milions és un èxit rotund. Certament 2,3 milions del cens considera que el futur de Catalunya s’ha de decidir a Catalunya.

Tanmateix cal veure si la fotografia electoral de les autonòmiques de Novembre del 2012 ha canviat molt. En aquell moment PSC, PP i C’S i PxC (els que han cridat a no votar) van sumar 1.329.597 vots. CiU, ERC, CUP i SI van sumar un 1.781.460 vots i ICV-EUiA 358.857.Per tant la correlació de forces pràcticament no hauria canviat, respecte al número de votants però sí, i això és decisiu, respecte el posicionament sobre la independència.

Si mirem respecte el total de participació si els partits del boicot haguessin votat i repetit resultat arribaríem als 3,6 milions, superant a la participació de les autonòmiques de 2012 (la més alta de la història per a uns comicis catalans)

Qui podria ser qui?

El Sí Sí ha sumat 1.861.753, guanyant 80.000 vots respecte al total del 2012 de CiU, ERC i CUP, que be poden ser atribuïbles a gent d’ICV-EUIA que a optat pel sí. L’opció federalista /confederalista Sí-No 232.000 vots, queda molt per sota dels 358.857 que va obtenir només ICV-EUIA al 2012, per tant semblaria que l’espai per a la tercera via no deixaria de reduir-se i que molts votants d’ICV-EUIA i d’Unió optarien per un Sí o un No clar.

En el fons les xifres ens ofereixen pistes, però a falta de dades desagregades per classes socials, per edats ens podem fixar en les dades territorials i tractar d’inferir anàlisi a partir de la composició social de les diferents ciutats, comarques i demarcacions. Algunes de les dades de participació més baixa per comarca han estat al Baix Llobregat amb un 33% i al Vallés Occidental amb un 39%. A les localitats del Barcelonès, Hospitalet a comptat amb 25% de participació, Badalona un 31%, Sant Adrià un 24%, Sant Coloma un 22% i Barcelona un 44%.

És a dir a la 1a Corona metropolitana la participació ha estat molt baixa respecte a les anteriors eleccions autonòmiques, fins a 40 punts percentuals a Santa Coloma i l’Hospitalet, fet que caldria analitzar en profunditat per a plantejar alternatives.
Certament C’S, PSC i el PP tenen gran força en aquestes zones i per tant el seu boicot ha estat més efectiu, tanmateix el fet que Podem, a qui les darreres enquestes situen com a 5a força política al total de Catalunya però amb un creixement molt fort a les zones esmentades, no hagi intervingut al 9-N de manera decidida també ha propiciat l’abstenció.

Escenaris propers

A l’escenari actual és segons les enquestes i les votacions, ERC i CDC (veurem que fa Unió) apareixen disputant-se la centralitat política, amb i el repartiment d’entre 68 i 71 escons entre tots dos és a dir més o menys el que ja tenen. C’S i PP actuant com a vasos comunicants repartint-se un màxim de 30 diputats, un PSC afonat que passaria de 20 a 11 representants, ICV-EUiA amb un lleuger retrocés de 13 a 11 escons, Podemos entrant amb 10 i la CUP que passaria de 3 a 6 representants.

En creuar els resultats de la jornada històrica del 9N l’abstenció i les intencions de vot veiem que si hi hagués eleccions autonòmiques en poc temps (Mas només les convocarà si veu que les pot guanyar o si la pressió social és molt forta) CDC i ERC governarien Catalunya. Que existiria una majoria de representants disposada a proclamar la república catalana, Que l’esquerra a l’esquerra del PSC (ICV-EUIA- PODEM i la CUP) triplicarien a aquest en representants i que un quimèric front amb ERC,ICV_EUIA, PODEM i CUP podria fregar la majoria absoluta en un pacte d’esquerres post electoral, però que aquest pacte és molt i molt improbable, més enllà de l’aritmètica, per les visions diametralment oposades respecte tant a la qüestió nacional com a la cultura política de les mateixes organitzacions.

Un carreró sense sortida

Així quedaria clar que després d’anys de crisi i retallades els mateixos que les van començar ERC dins del tripartit i ara amb CiU seguirien governant. Que tot i la dinàmica actual dins l’esquerra rupturista de parlar cada cop més d’eleccions com l’opció per aturar el neoliberalisme, una victòria a Catalunya sembla estar molt lluny. Tanmateix, la força centrípeta de les conteses electorals fa que milions de persones estiguin pensant en les mateixes i que els sectors anticapitalistes no podem deixar de lluitar també en aquest camp.

Existeixen dos possibles camins, un seria defensar un front autodeterminista ICV-EUIA i Podem/Guanyem amb el Procés Constituent a dins renunciant a la seva aposta clara pel Sí Sí i un altre que seria la Crida Consituent amb CUP i Procés Consituent (PC) com a fonaments principals i inicials i que plategi la independència com un camí per obrir un procés constituent rupturista amb el règim actual. M’inclino per la segona opció, en primer lloc perquè el trencament amb l’Estat espanyol i el règim del 78, la monarquia i el concordat només es podrà aconseguir amb un posicionament clar, sigui en un declaració unilateral de independència o en un referèndum vinculant. Tant per tant, cal anar construint un referent per a la classe treballadora que en aquest moment pugui tenir una política clara. En segon lloc perquè hem après d’Escòcia que Glasgow “La Roja” i especialment els seus barris obrers van ser la punta de llança contra l’imperialisme anglès i el neoliberalisme de Cameron exemplificat a la “Bedroom tax”, i que això va ser possible gràcies a que l’esquerra revolucionària va apostar sense dubtes pel Sí, vinculant la independència a tot un programa constituent de redistribució de la riquesa. Un referent com la Crida Constituent que partint de les experiències de les Candidatures Alternatives del Vallès, la Crida per Sabadell, la Crida per Mollet, els centenars de nuclis de les CUPs ,l’Alternativa d’Esquerres de Cornellà o de Sant Boi, la Gent de Gramenet, té un gran camp de creixement al Vallès Oriental i a l’Occidental, al Baix Llobregat així com al Barcelonès. Per citar als llocs on l’abstenció a estat més alta, tanmateix aquest creixement seria extensible als barris obrers i populars de la Catalunya interior i de les ciutats costaneres de Tarragona i Girona.

Cal construir una eina independent per a les classes populars, una eina no únicament gran sinó esmolada políticament capaç d’aportar consignes clares als moments decisius.

I sobretot cal una eina que no plantegi arribar i prendre la institució com a fi per transformar la societat, sinó com un pas per desmantellar un sistema pensat per els de dalt per dominar a la gent de baix, això ja ens ho van ensenyar fa molts anys uns bojos i boges meravellosos a la Comuna de París.

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×