Agenda

A 80 anys de la guerra civil: lliçons d’una revolució

18/07/2016

Andy Durgan

1936-civil-war

El 18 de juliol 1936 part de l’exèrcit espanyol va donar un cop d’Estat amb la intenció d’acabar amb la democràcia i les conquestes socials de la República (1931-1936) i instaurar un règim autoritari. La reacció dels treballadors i camperols, va ser sortir al carrer per combatre el feixisme, d’aquesta manera van fer fracassar el cop en moltes ciutats.

Havia començat una Guerra Civil que va ser un dels esdeveniments històrics més importants del segle XX. Per a alguns va ser l’avantsala de la Segona Guerra Mundial, per a uns altres ‘l’última gran causa’. Per a milions de persones va significar el desastre més absolut: la mort, el terror i gairebé quaranta anys de feixisme clerical-militar.

Ara, a 80 anys vista, segons alguns l’única cosa per aprendre és la maldat de la guerra i la necessitat d’evitar els seus horrors. Però al 1936 també va començar una revolució social, l’abast de la qual va ser fins i tot superior a la revolució soviètica del disset. En aquesta experiència única va estar la possible clau tant per evitar la derrota com per al futur.

En gran part del que seria la zona republicana, com a resposta a la revolta militar feixista, les organitzacions obreres i populars van prendre el control no només dels carrers sinó també de les fàbriques, els serveis públics i la terra. La revolució de 1936 segueix sent un exemple riquíssim del que és una revolució, de com les grans masses de persones poden en moments molt determinats intervenir per transformar el món.

La revolució no va venir del no-res. En les dècades anteriors a la guerra s’havia desenvolupat una rica cultura i experiència organitzativa obrera, en el cor de la mateixa estava la necessitat de crear una societat basada en un control popular dels mitjans de producció. No obstant això, la revolució que es va deslligar no va ser l’obra solament de les minories més conscients o d’un pla predeterminat, sinó d’una participació popular molt àmplia i espontània.

Sense que cap organització donés l’ordre, es va procedir a col·lectivitzar gran part de la indústria i els serveis urbans a Catalunya i el País Valencià. En el camp, es van prendre les terres dels grans terratinents o, fins i tot, es van ajuntar les parcel·les petites. Els molt diversos comitès antifeixistes van organitzar la seguretat, a més de subministrar provisions tant a la rereguarda com al capdavant. Les organitzacions obreres van organitzar milícies per combatre als revoltats i va sorgir també una embrionària justícia popular.

Sobretot es va transformar la vida quotidiana; des dels restaurants populars fins als edificis confiscats convertits en hospitals o escoles. La vida de moltes dones es va transformar amb la seva entrada per primera vegada en l’activitat política, a les fàbriques i fins a, en alguns casos, en la milícia.

El poder
La resistència popular va fer fracassar el cop que es va convertir en una guerra civil. L’Estat republicà es va esfondrar a moltes zones i en el seu lloc es van erigir els comitès, les col·lectivitzacions i les milícies obreres. Aquesta situació efectiva de doble poder no podia durar molt. D’una banda, va créixer cada vegada més la necessitat d’un esforç militar centralitzat i, per un altre, les forces polítiques hostils a la revolució es van anar reorganitzar.

La gran divisió que va sorgir llavors a la zona republicana no va ser entre guerra o revolució com a moltes vegades s’ha dit, sinó sobre quin el tipus de guerra que s’anava a dur a terme: una guerra ortodoxa o una guerra revolucionària.

El que va passar en 1936 en l’Estat espanyol va ser el major exemple de com no es pot canviar el món sense prendre el poder. Per a la poderosa central anarcosindicalista, la CNT, la revolució va ser un fet: als carrers, a les fàbriques i en el camp, semblava que les masses controlaven la situació. No obstant això no tenien tot el poder. Sense el control de les comunicacions, el comerç, les finances i, sobretot, les forces armades, la revolució va quedar a mig camí.

Contraris a qualsevol estat, els anarcosindicalistes van rebutjar la idea de construir un de nou, a pesar que en el seu sentit pràctic els va portar a veure la necessitat de centralitzar i organitzar millor la resistència antifeixista. Així, rebutjant l’establiment d’un estat revolucionari, que significaria segons els dirigents cenetistes ‘una dictadura anarquista’, la CNT va acabar col·laborant en la reconstrucció de l’Estat republicà. Al novembre 1936, quatre líders de la CNT van entrar a formar part del govern.

El Front Popular
En la lluita contra el feixisme en 1936 es va plantejar d’una manera molt crua la necessitat de la unitat. El Front Popular, que es va establir abans de la guerra amb el propòsit d’unir tant a les organitzacions obreres com a les petites burgesies en la defensa de la democràcia, semblava una resposta lògica a la terrible amenaça que representava el feixisme insurgent.

La realitat era altra. Un cop començada la Guerra, lluny d’aconseguir la unitat, el Front Popular va servir per canalitzar una contrarrevolució en la rereguarda que va minar seriosament la lluita antifeixista. Això no ha de sorprendre al lector quan es té en compte tant els orígens del Front Popular com la naturalesa de la Guerra Civil.

No és estrany que els sectors liberals (els partits republicans) i els socialistes moderats (Prieto, Negrín etc.), donat el seu nul interès en una revolució social anés com anés la situació, optessin per la defensa de la democràcia burgesa per sobre de qualsevol altra consideració. Més complexes resulten les raons per les quals els comunistes, els més entusiastes defensors del Front Popular, es van oposar a la revolució.

L’estratègia comunista estava subordinada als interessos de la URSS, que buscava una aliança amb les democràcies occidentals contra l’Alemanya nazi. A Stalin no li interessava una revolució a Espanya, sobretot una revolució dirigida per forces fora del seu control. Per això, en nom de la unitat es va acabar amb moltes conquestes revolucionàries i es va llançar una campanya de calúmnies contra els seus defensors que va culminar en els Fets de Maig. Entre el 4 i el 5 de maig de 1937 es va provocar un conflicte violent als carrers de Barcelona entre els defensors i detractors de la revolució i la subsegüent il·legalització del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista), que van ser les conseqüències del front-populisme.

A més d’acabar amb la revolució per atreure a les classes mitjanes a nivell domèstic, l’altra justificació central per presentar la guerra com una senzilla lluita per defensar la democràcia va ser la necessitat de guanyar el suport de les grans potències occidentals; més encara quan els poders feixistes van subministrar a Franco grans quantitats de material bèl·lic i suport humà de tot tipus.

El greu problema de l’estratègia republicana va ser que els governs democràtics tenien els seus propis interessos imperials i de classe i per això mai haguessin recolzat a una república ratllada de vermella. Malgrat tots els intents de la República de convèncer a Gran Bretanya i a França de la bondat de les seves intencions, aquests es van tancar en la cínica política de “no intervenció” que en realitat no va fer més que facilitar l’ajuda alemanya i italiana als franquistes.

De les grans potències, solament la URSS es va posar del costat de la República. No obstant això, l’ajuda soviètica va suposar un gran cost: tant econòmic – els preus de les armes van ser manipulats – com a polític – el desmantellament de la revolució i la persecució dels revolucionaris. Va ser l’època de les grans purgues dels vells bolxevics i el tarannà repressiu i paranoic de l’estalinisme es va importar a l’Espanya republicana.

L’únic suport internacional real que va gaudir la República va ser el de les classes populars. En les democràcies, fora de les institucions, el moviment de solidaritat amb la República va ser massiu. Els al voltant de 35.000 voluntaris estrangers que van lluitar a Espanya, la gran majoria en les Brigades Internacionals, van ser gairebé tots obrers. El compromís de molts d’aquests lluitadors, malgrat els intents de la cúpula comunista d’amagar aquesta realitat, anava lligat a la visió d’un món millor, el socialisme, i no solament de l’antifeixisme.

L’obstinació del govern del Front Popular a presentar al món la guerra com una defensa de la democràcia burgesa va significar que la seva estratègia militar es plantegés en termes ortodoxos: grans ofensives i batalles d’una envergadura similar a la Primera Guerra Mundial. Donada la cada vegada major superioritat material i tècnica de l’exèrcit feixista, aquesta estratègia va significar un desgast enorme per als republicans que va acabar amb la seva derrota total.

Mentre que les milícies basaven la seva organització en la democràcia — molts dels caps eran triats per la tropa, no havia distincions de rang o privilegis i, fora de situacions de combat, hi havia prou discussió política —, l’Exèrcit Popular que les va reemplaçar era un exèrcit d’estructura clàssica. Tots van acceptar, fins i tot els anarquistes, la necessitat d’un comandament únic i una força militar centralitzada, però un exèrcit revolucionari hagués mantingut l’esperit democràtic, voluntari i combatiu de les milícies.

Amb els recursos disponibles per a la República, una altra estratègia, amb possibilitats de victòria, s’hauria basat en la mobilitat, en atacs llampec en un front molt estès, combinat amb una defensa en profunditat. Sobretot es podria haver aprofitat tant de la geografia com de l’existència d’una base social potencial molt important en la rereguarda feixista per organitzar una guerra de guerrilles de gran envergadura.

Per a una guerra revolucionària feia falta una altra política i un altre centre de poder. El temor a la reacció dels poders imperials, per exemple, va significar que la República mai va recolzar el moviment nacionalista marroquí a organitzar una rebel·lió en la rereguarda franquista. De la mateixa manera, la República no va aprofitar el seu control de la Marina, atès que la presència activa en el Mediterrani d’una flota vermella hagués molestat a Gran Bretanya i França.

L’alternativa revolucionària
El POUM va ser l’única organització que va plantejar una política alternativa a l’estratègia del Front Popular. El centre dels seus plantejaments estava la necessitat d’establir un govern revolucionari triat per comitès d’obrers, camperols i combatents. Tal govern hauria aprofundit el procés revolucionari, organitzat un exèrcit ‘vermell’ i perseguit una estratègia militar no subordinada a les prioritats dels governs imperialistes.

La política interior d’un govern revolucionari hauria inclòs la protecció dels interessos de la petita burgesia, però des d’una posició d’independència política de les organitzacions obreres. Per exemple, en lloc de la col·lectivització forçosa de la propietat privada a petita escala, que de vegades es va fer, es podria haver optat per la col·lectivització voluntària per demostrar a les classes mitjanes els seus avantatges pràctics.

El POUM també va defensar la creació d’un front obrer revolucionari tant per unificar les forces antifeixistes com per defensar la revolució. La formació del flamant Front de la Joventut Revolucionària per part de joves poumistes i llibertaris podia haver estat un pas important en la consolidació de la tan anhelada unitat.

Però per dur a terme una alternativa revolucionària i de classe feia falta una organització amb suficient influència i suport popular per dirigir l’assalt al poder o, millor dit, la construcció de “un altre poder”. El POUM no va tenir força suficient per empènyer la situació en tal adreça i, temorós de quedar-se aïllat, no va estar disposat a trencar públicament amb l’adreça de la CNT.

La tragèdia de la Revolució Espanyola ens mostra que la construcció d’una organització política que agrupa els elements més combatius en una estructura plenament democràtica no és una tasca que pugui esperar fins a un futur indeterminat, sinó que ha de començar en el dia d’avui.

Andy *Durgan és historiador, autor de, entre altres llibres, Comunisme, Revolució i Moviment Obrer a Catalunya 1920-1936. Els orígens del *POUM (*Laertes 2016) i militant d’En lluita.

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×