Agenda

Algunes claus per entendre el rebuig a Femen

28/02/2014

Lucía Muñoz

femen

Un dels motius pels quals es recela del controvertit moviment Femen és el seu “aquí mano jo”: Hi ha una falta de democràcia i transparència interna, que ha estat criticada fortament per algunes de les seves ex -membres, com el recent cas de la “Femen penedida“, que prefereix mantenir-se en l’anonimat, però que en breu llançarà un llibre en què explicarà la seva turbulenta relació amb l’organització. Femen és un moviment vertical, en què l’individu es perd darrere de la secta. És a dir, que vas per alliberar la dona i t’acaba oprimint la pròpia organització. En pàgines com “Exit Femen” podem llegir testimonis d’activistes que van aconseguir sortir i explicar el petit horror dictatorial que suposava pertànyer (gairebé literalment) a una cèl·lula de Femen. Si el feminisme busca l’emancipació i la llibertat de les dones, esclavizarlas anul·lant la seva personalitat, sembla qualsevol cosa menys feminista.

Està molt bé utilitzar el cos per reivindicar, no crec que a ningú ens sorprengui ja a hores d’ara veure un parell de pits. Però si es vol aconseguir un efecte xocant ha de tractar-se de cossos variats, quant a edat, mida forma, ètnia, etc. Estem acostumades a la bellesa heteronormativa occidental, un cos 10 no provoca cap reacció. Ens quedem a les meres tetes boniques perquè sí. La nuesa, si a més és bella a la manera tradicional, ja no provoca xoc, és un recurs molt gastat. I hi ha la sospita, de la qual es parla molt, que els càstings per entrar a Femen son rigorosos en aquest aspecte, ja que és pràcticament impossible veure una Femen que no sigui un canó de tia. Elles es defensen dient que hi ha de tot en el moviment però quina casualitat que mai hem aconseguit veure belleses (o lletjors, reivindiquem la lletjor!) no heteronormatives en les seves protestes.

Suposo que sent anticapitalistes, estarem d’acord que l’emancipació de qualsevol grup oprimit, en aquest cas les dones, ha de partir d’elles mateixes. Només nosaltres podem ser el subjecte de la nostra pròpia lluita i comprendre les particularitats de la nostra opressió per viure-la en primera persona. Les noies de Femen, per contra, anhelen ser avantguarda, dedicant-se a alliberar les pobres musulmanes, amb una actitud tremendament paternalista i colonialista, per no dir racista, i també a altres dones que no han demanat ser alliberades, que tenen veu pròpia que sembla que ningú vol escoltar, com són les treballadores sexuals, a les que aquestes activistes tan summament compromeses amb la llibertat de la dona volen imposar la seva moral. Aquesta actitud salvadora és més una excusa per practicar actituds islamòfobes, etnocentristes i en contra de la llibertat d’elecció de les dones. Mentre sostenen que l’avortament és sagrat, li neguen a les dones la potestat de decidir si volen guanyar diners amb el sexe, o si volen portar vel, tractant als seus semblants com a menors d’edat, ximples sense veu ni vot enganyades pel patriarcat com si fossin nenes incapaces de formar-se una opinió pròpia o prendre decisions per si mateixes.

Femen arrasa amb tot al seu pas, invisibilitzant altres lluites feministes: capta l’atenció dels mitjans en grau màxim, ofereix tot l’espectacle desideologitzat que els mass media necessiten, semblant d’aquesta manera i davant l’opinió general que són les úniques activistes feministes que duen a terme accions potents en l’actualitat. Encara que la seva posada en escena i la seva parafernàlia pugui fer creure que es tracta d’autèntiques radicals, i fins i tot estant d’acord amb les seves formes (irrompre en el congrés o llançar a monsenyor Rouco unes calces regloses, cosa que a totes ens omple de goig contemplar), el seu discurs resulta bastant buit i merament reformista, per això generen tant rebuig en el feminisme combatiu i de classe (per no parlar directament de com de bé es porta Inna Shevchenko, la líder suprema del moviment, i altres companyes seves, amb els nazis ucraïnesos).

Desgraciadament Femen s’ha convertit en el referent del feminisme “fresc i jove”, en les heroïnes i la sang nova per tot aquest feminisme institucional tan còmode, escassament combatiu i completament adaptat al sistema. Les seves protestes resulten, d’això no hi ha dubte, visualment potents i cridaneres, però no deixen empremta més enllà del material que proporcionen per fer acudits sobre l’Església a El Jueves. En definitiva, i per desgràcia, quan Femen assenyala que l’avortament és sagrat, el ximple mira la mamella.

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×