Agenda

Bernie Sanders, un nou discurs per al vell imperialisme nord-americà?

07/03/2016

Sam Robson

Bernie-Sanders-Rally

“El que va començar la setmana passada a Iowa, el que els votants han confirmat aquí aquesta nit, és ni més ni menys que el començament d’una revolució política. Es tracta d’una revolució política que unirà a desenes de milions de la nostra gent. Conjuntament, hem enviat un missatge que arribarà a tot arreu, des de Wall Street a Washington, des de Maine a Califòrnia. I és que el govern del nostre gran país pertany a totes les persones i no només un grapat de rics que financen les campanyes electorals”.

Així va parlar Bernie Sanders a New Hampshire fa unes setmanes. La CNN relatava aquest fenomen de la política nord-americana d’una manera simila: “En menys d’un any, Sanders ha convertit una recerca desesperada en una seriosa amenaça per a la capacitat de Clinton de guanyar les eleccions del partit Demòcrata i ja ha igualat les seves possibilitats”. Un senyal de l’entusiasme que desperta Sanders ha estat la participació rècord en les urnes. I el suport a Sanders també supera l’alça de Barack Obama el 2008.

Moviment subjacent

Presentant-se com socialista, com el candidat del “99% enfront de l’1%”, Sanders representa el canvi. Dóna suport a un salari mínim de 15 $ per hora, una major regulació dels bancs i les restriccions a la seva mida, vol acció urgent sobre el canvi climàtic i un allunyament dels combustibles fòssils. Reivindica la matrícula gratuïta per als estudiants en les universitats i escoles de titularitat pública, i la reducció del nombre de persones a la presó.

El suport a Sanders reflecteix una profunda amargor en la societat nord-americana, que s’ha manifestat en diverses formes en els últims anys. El 2011 hi va haver vagues i ocupacions a Wisconsin contra l’assalt del governador de l’estat als sindicats del sector públic. El mateix any que el moviment Occupy, que forma part d’una onada de protestes globals contra les elits. Els salaris de les persones treballadores nord-americanes han caigut, de mitjana, un 6,5 per cent des 2007. Mentre les 20 persones més riques dels EUA posseeixen més riquesa que la meitat inferior de la població nord-americana —en total uns 152 milions de persones.

Les 400 persones més riques tenen tant com tota la població afroamericana i un terç de la comunitat llatina juntes. Això ajuda a explicar per què més de 400.000 persones als EUA han anat a escoltar Sanders en els seus mítings, animades per la seva crida a la “revolució política”. Les recerques a la web per “socialisme” es disparen després que aparegui en els debats televisius. El públic es va electrificar en un recent debat quan va atacar a Clinton per cobrar 400.000 $ en honoraris per parlar a Goldman Sachs, el banc multinacional.

Però les eleccions als Estats Units estan sempre saturades amb els diners i el poder de la gent rica. Els multimilionaris germans Koch s’han compromès a posar més de 800.000.000 dòlars per l’elecció d’un president Republicà. L’agost passat van convocar a cinc candidats presidencials Republicans i els van dir que competissin pel finançament. Clinton espera amasar fins a 3 milions de dòlars per a la seva campanya, mentre l’actual president Barack Obama va superar els mil milions de dòlars en la seva campanya de 2012. En contrast la campanya de Sanders es basa en els pocs milions aportats per al voltant d’un milió de persones, cadascuna donant de mitjana 25 dòlars.

El vell imperialisme

Fins i tot si Sanders fos capaç de superar aquesta barrera i guanyar, la seva política no sempre és tan radical com sembla. No s’oposa a tota guerra imperialista. Ell ha dit: “Com a president, defensaré aquesta nació, la seva gent, i els interessos estratègics vitals dels Estats Units, però cal buscar solucions diplomàtiques abans de recórrer a l’acció militar”. Sanders es va oposar a la guerra a l’Iraq el 2003, però ha donat suport a altres intervencions brutals dels Estats Units. Va votar a favor de la resolució que es va utilitzar per llançar la invasió de l’Afganistan. Es compromet a continuar les missions amb avions no tripulats, que han demostrat ser tan letals contra civils com les altres, la qual cosa ha commocionat molts dels seus seguidors. Sanders també va votar per donar suport al bombardeig i la invasió de Gaza per part d’Israel el 2014. I encara que és cert que ha restat importància a aquesta política durant la campanya presidencial subratllant que legalitzaria a milions de treballadors indocumentats als EUA, durant la seva llarga carrera política Sanders sovint ha suggerit que els salaris de les persones immigrants baixen la resta de salaris.

Però més enllà de Sanders mateix, hem de tenir en compte la naturalesa del Partit Demòcrata, que sovint és vist com més del costat de la classe treballadora que els Republicans. No obstant això, sempre ha estat un dels principals partits del capitalisme nord-americà i rep la major part dels seus diners dels grans negocis. El president demòcrata Harry Truman va ordenar el llançament de les bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki al final de la Segona Guerra Mundial. Més tard va liderar els EUA en la Guerra Freda i la Guerra de Corea. El president demòcrata John F. Kennedy va tractar d’envair Cuba, va envair la República Dominicana i va començar la guerra de Vietnam. Bill Clinton va arrasar els programes d’assistència social, va establir les bases per l’empresonament massiu i va envair Somàlia. Barack Obama, elegit en una onada d’esperança fa vuit anys, ha continuat i ampliat les guerres a l’estranger i lleialment servit a la classe dirigent.

Desbordar el Partit Demòcrata

Sovint, molts dels mateixos milionaris i multinacionals que financen als Republicans, també financen els Demòcrates. Realment, el poble nord-americà necessita un partit nou, a l’esquerra. I més tenint en compte que els Demòcrates han absorbit i desarmat una i altra vegada a moviments que podrien haver-se desenvolupat en una alternativa poderosa en repetides ocasions. Els moviments dels drets civils de la gent negra, contra la guerra a Vietnam i els moviments de la classe treballadora de la dècada de 1960 van ser canalitzats en el Partit Demòcrata.

Tot això vol dir que fins i tot si Sanders guanyés, canviant el que vol canviar suposaria patir una gran pressió en la direcció oposada. Davant aquesta realitat, Sanders ha dit repetidament que acceptaria qualsevol persona que les primàries Demòcrates triïn. És a dir que està disposat a dirigir tot l’entusiasme, l’energia i la set de canvi en un partit que representa l’1%. Aquest és el seu major defecte.

Però potser el realment important no és tant la campanya electoral en si, sinó que la vella política està sota extrema tensió i milions de persones estan buscant una alternativa. En aquest context, la il·lusió sembrada per Bernie Sanders podria servir com un catalitzador important, unint aquests milions de persones i obrint els ulls a la possibilitat d’efectuar un canvi real.

De gran importància serà la capacitat de tal moviment a obrir-se a altres sectors més enllà del Partit Demòcrata, d’exercir la independència necessària per pressionar i criticar a més de donar suport, i d’estendre la seva visió més enllà de les eleccions al novembre.

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×