Agenda

Canvi o Recanvi: Podemos en front el debat d’investidura

28/01/2016

Sam Robson

“Per desgràcia, el PSOE s’ha revelat com un dels partits de la casta” va dir Pablo Iglesias el 26 de Maig 2014. El dia després va deixar les coses igual de clar, afirmant que “el PSOE ha demostrat amb les seves polítiques, que forma part del problema, que les seves diferències respecte al PP són diferències de matís”. Vist el context actual en què Podemos s’hi ha col·locat de forma tan audaç en el centre de les negociacions post-electorals proposant un govern compartit amb el mateix PSOE, mereix la pena analitzar una mica la situació.

Hi ha qui opina que és una iniciativa que s’ha d’agafar amb pinces, ja que ni la cúpula de Podemos contempla de debò un pacte amb el PSOE ni el PSOE vol pactar amb Podemos. Segons aquest discurs, la proposta de pacte tan atrevida cerca, d’una banda, aguditzar la divisió interna dins del PSOE i així afeblir el partit encara més davant unes possibles noves eleccions. Per un altre, el PSOE, en rebutjar l’oferta, seria el responsable de provocar aquestes eleccions per la seva negativa a arribar a un acord “pel canvi”. I tot això és possible. Si alguna cosa ha demostrat Pablo Iglesias és el seu domini de la teatralitat, la seva habilitat per portar les batalles al seu terreny. És cert que, encara que la insistència en el referèndum d’autodeterminació de Catalunya s’ha deixat una mica de banda, les condicions que exigeix Podemos per arribar a un acord serien difícils d’assumir des d’un PSOE totalment compromès amb el neoliberalisme.

Però encara que fos així, des de l’òptica de l’esquerra transformadora hauríem de qüestionar aquest tipus de jugades purament electoralistes, més pròpies dels partits tradicionals, que per descomptat no tenen res a veure amb l’opinió de les bases de Podemos. Ens hem de preguntar com afecta la credibilitat de Podemos el fet de proposar governar amb el PSOE dies després d’insistir que faria falta que el partit donés un gir de 180º com a requisit per emprendre negociacions amb ell – la qual cosa evidentment no ha fet. Al cap i a la fi, encara que aquesta sigui una maniobra de les més intel·ligents en el terreny del tacticisme electoralista, la gran majoria de la gent l’acceptarà com una proposta seriosa, i com tal comporta problemes importants de fons.

En el context actual i partint de l’avantatge d’haver vist l’experiència de Syriza, tenim clar que sense enfrontar-se frontalment a les exigències de la Troica, qualsevol govern es queda sense marge de maniobra, s’asfixia. Per molt que intenti fer-ho de forma més sensible o humanitària, acaba repartint la misèria. Si Syriza no estava disposada a donar aquest pas, el PSOE mil vegades menys; i en això sí que no hi ha diferències entre un i un altre sector. Per tant, entrar en govern amb el PSOE suposaria implicar-se en un govern destinat a decebre i a fracassar per endavant. La història ens ha regalat uns quants exemples similars que ens permeten evitar ensopegar amb la mateixa pedra – des dels menys esperats com la tragèdia de Rifondazione Comunista a Itàlia en 2006 fins als més previsibles com el d’Esquerra Unida amb el PSOE a Andalusia.

Potser en el fons sigui una qüestió de què significa el canvi, paraula usada sovint per Pablo Iglesias, i també diverses vegades durant el seu discurs en el qual va proposar aquest pacte. Ara, el PSOE i Pedro Sánchez serien part d’aquest canvi simplement per representar un canvi de govern – és a dir, per no ser el PP. Però en els seus orígens –i de fet fins fa molt poc– des de tots els nivells de Podemos denunciàvem aquest tipus de canvi com quelcom purament cosmètic que permetria mantenir la mateixa política que abans. Ara, la proposta de Pablo Iglesias intenta vendre aquest recanvi com si fos canvi real. Segons el discurs del propi Podemos un canvi real suposa molt més que un canvi de personal en la Moncloa i el congrés. Es parlava d’una ruptura amb el règim de 78 i de processos constituents, i el que hi ha en aquest moment damunt de la taula està molt lluny d’això.

Què fem llavors? Cal preguntar-s’ho. Deixem que continui el PP? És una pregunta legítima ja que evidentment això tampoc suposa un canvi. El que es pot fer perfectament és, a canvi d’unes garanties i compromisos respecte a un programa d’emergència social, permetre la investidura de Pedro Sánchez per fer marxar el PP, però sense entrar en el govern i així mantenir una total independència política.

Però per respondre a la pregunta de forma completa, cal evitar caure en un pou electoralista. Hem de tenir en ment els sentiments del mateix Pablo Iglesias en el seu “minut d’or” – que no oblidem el 15M, les marees, la gent que atura desnonaments… Perquè un canvi real, encara que tinguem les millors persones possibles en la institució, no s’aconsegueix sense moviments des de baix forts i independents, des del carrer i els llocs de treball. Governi qui governi, les propostes més transformadores de Podemos aconseguirien un veritable impacte recolzant-se sobre grans mobilitzacions populars amb capacitat d’imposar-se davant un govern fràgil. Governi qui governi, les propostes que poden trencar els fonaments del sistema solament vindran de moviments i espais d’auto-organització popular al marge de les pressions possibilistes de la representativitat institucional.

Sam Robson és militant de En lucha i membre del Consejo Ciudadano de Podemos Alcorcón

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×