Agenda

Cap a la República Catalana

11/04/2016

Òscar Simón

4356b76ba87ff44Aquest article té com a objectiu començar a respondre dues preguntes, les respostes de les quals  es troben al cor dels debats  polítics que travessen Catalunya: Què és el procés? I Com aconseguim la República Catalana?

Respondre aquestes dues qüestions no és gens senzill i requereix de la síntesi dels diferents anàlisis que existeixen dins de la CUP Crida Constituent i a d’altres sectors d’esquerres.

El procés ?

La Plataforma pel Dret a Decidir, les consultes populars, les diades, l’AMI, Òmnium Cultural  i la creació de l’ANC són dispositius i mobilitzacions que han anat donant expressió política a un canvi de fons a Catalunya: el sorgiment d’un poderós moviment de base per la independència que en aquests moments frega la majoria social.  Així podríem definir el procés com la cristal·lització d’un moviment independentista de masses, auto definit per molts sectors que el conformen, com transversal , és a dir un espai polític que té com a principal lligam la consecució de la independència  de Catalunya i totes les accions polítiques (tant favorables com desfavorables) que d’aquí se’n deriven .  Aquest moviment tectònic ha provocat una crisi política profunda en els sistema de partits sorgit de la transició.

En aquesta situació, el relleu generacional a la direcció de CDC ha posat totes les seves forces en dirigir el “procés” evidenciant una doble batalla que involucra tots els actors polítics que aposten per trencar amb el règim del 78. La lluita contra l’Estat espanyol i la confrontació per aconseguir liderar el camí cap a la independència.  CDC ha optat per imposar el seu lideratge a ERC que ha a la vegada ha fet de la necessitat virtut i ha adoptat una imatge de soci lleial.  La CUP ,des de uns postulats irrefutablement independentistes,  ha mantingut una independència política respecte als posicionaments de l’AMI, l’ANC i Òmnium , que fins fa un any, es pot dir que exerceixen el lideratge del procés.  La CUP va impulsar el moviment de les consultes, i va formar part del que es va denominar  “efecte Montilla”  per virtut del qual a la manifestació del 10 de juliol de 2010 en defensa de l’estatut es va transformar en un clam favorable a la independència.  Per altra banda la participació  de la CUP a l’ANC  ha estat desigual al llarg del territori en funció de les forces i prioritats de cada nucli local.

Fins aquí una descripció somera  del procés, que majoritàriament s’ha donat en el camps de les idees amb 3 fets materials concrets, en forma de dues declaracions parlamentàries (ràpidament suspeses pel Tribunal Constitucional i el procés participatiu del 9N). Les eleccions del 27S, en clau plebiscitària, tenen un caràcter contradictori per l’independentisme, atès que van donar una majoria parlamentària però no representen una victòria del Sí a la independència, tant perquè no es va aconseguir més del 50% dels vots com perquè no era un referèndum vinculant i per tant van entrar en joc més factors que el posicionament polític favorable o contrari a la mateixa independència. Així el procés que té com a substrat material real el moviment popular, que ha sobreviscut a totes les prediccions de baixades de soufflé, s’ha jugat principalment en l’àmbit de les idees populistes  1

És a dir la demanda d’independència, ha  estat utilitzada com a significant buit, o sigui, un contenidor de moltes demandes diferents però sent capaç de convertir-se en una idea hegemònica en sí mateixa, tant pels que són independentistes com pels que no. I que no predetermina els mitjans per aconseguir-la.  Uns altres trets del populisme que s’han expressat durant tot el procés són l’hiperlideratge d’una figura carismàtica, com Artur Mas i la presència d’un discurs ambigu capaç de permetre l’aliança entre classes socials diferents, és a dir el transversalisme. Aquesta  indefinició ideològica ha esdevingut el pilar central de l’espai  social-liberal on tant la nova CDC com ERC esperem cimentar la seva futura hegemonia.

Els sectors més neoliberals o conservadors del procés han utilitzat tot el seu poder per imposar el dogma actual “ primer la independència i després ja veurem”. D’aquí el seu esforç en acabar amb la independència política de l’ANC, ERC i la CUP. Tanmateix ,la necessitat de connectar amb grans sectors de la població que porten anys patint la crisi econòmica i les retallades ha propiciat  un gir a l’esquerra de la societat. De nou aquí el debat s’han articulat al voltant de significants buits, com justícia social o igualtat. Els mitjans de comunicació han jugat i juguen un paper clau en la configuració d’aquest independentisme transversal o populista, un dels exemples més clars és el genial espai humorístic «Polònia», que ha contribuït en gran mesura a l’aparença de gran família de l’independentisme on Mas era el pare responsable, Junqueras  el cunyat amable i la CUP els fills rebels.

Aquesta batalla, parcialment guanyada pels sectors  conservadors, ha convertit la idea d’independència en un autèntic significant flotant, com a idea difusa que es troba a mig camí, no se sap si unint o separant allò institucional d’allò que es situa fora del sistema.  Així la insistència en mantenir la”seguretat jurídica” repetida mil per  vegades per Artur Mas  ha convertit el parlament en el centre del moviment de la independència, transformant els activistes en mers votants i seguidors d’uns o altres partits. Aquí els partidaris del populisme d’esquerres (els que defensen una espècie de front nacional) haurien posar-se molt en  guàrdia, atès que fins i tot Laclau al seu llibre “la raó populista” adverteix sobre el perill que suposen l’aparició d’aquests significants flotants que ensorren les idees de ruptura sota aquelles del canvi factible, que limiten i molt els processos de transformació profunda de les relacions socials . Una vegada i una altra hem vist al llarg de la història que el capitalisme pot adaptar-se a qualsevol procés d’alliberament nacional i que el que determina la magnitud de la transformació socials és la correlació de forces entre les classes socials involucrades en el procés

De fet la resistència de la CUP-CC ha investir a Mas i les necessitats de concreció material que establia el pla de xoc han posat de manifest les contradiccions inherents a aquest procés.  Si la CUP CC vol enfortir el procés ha continuar lluitant fermament contra la institucionalització del mateix i  contra la idea de que la independència es pot fer sense ruptura; perquè si arribem a aquest moment la gent no estarà preparada per afrontar els gran reptes que requerirà. De fet la consolidació de  “la idea de primer la independència i després ja veurem que fem”  redueix les potencialitats de l’espai d’oportunitat que representa la ruptura  amb l’Estat Espanyol. Dic que es redueixen les potencialitatsperquè que és durant el moment consituent ,de la futura república, on es donen les condicions per realitzar els avenços socials (feblesa de l’Estat i agitació social) i si s’opta per un pacte interclassita per portar endavant el procés s’aposta clarament per deixcar per més endavant qualsevol demanda que pugui espantar a la burgesia.

 

I la República?

L’anàlisi anterior no descarta en absolut el fet material, que avui la independència de Catalunya és la baula més feble de l’Estat espanyol i per tant cal lluitar al màxim per assolir-la.

 Com ja hem dit el procés no pot ser caracteritzat com una cosa de les dretes per amagar les retallades sinó com un anhel d’àmplies capes populars de Catalunya. S’ha de tenir en compte que els sectors neoliberals porten la pràctica totalitat del procés dient que si ells no manen se’n van, no obstant la realitat actual ha minat en bona part el seu discurs, així el pas al costat de n’Artu  Mas o la substitució de Mas Colell i Boí Ruiz per Junqueras i  Toni Comin ens mostren que les elits independentistes, tot i voler controlar el procés no ho podenportar endavant la seva amenaça tan fàcilemnt, sense patir un considerable desgast i un fort qüestionament per part de les bases de votants.

De fet, la idea d’un procés constituent, no subordinat, de fet la unilateralitat porta la desobediència  i té la virtut d’unir l’esquerra i dividir a la dreta i per tant permetria un treball de base de molts sectors socials. Hem de cercar un camí que permeti a les classes populars en general i a la classe treballadora en particular trencar el cercle populista. És a dir cal donar contingut material al camí cap a la independència.  Aquest fet passa per dos punts claus, el primer és orientar bona part de les forces organitzatives a l’acció col·lectiva per a garantir les necessitats de la població, habitatge, alimentació, treball, educació, sanitat, igualtat. I el segon a partir d’aquesta pràctica bastir un discurs propi del significat d’independència. Posar en pràctica  aquestes dues orientacions porta indefectiblement a  l’enfrontament amb al dreta del procés però també a qüestionar les posicions immobilistes de certes parts de l’esquerra. Per tant l’acció independent de l’esquerra rupturista articulada al voltant de la CUP esdevé un dels factors fonamentals per avançar cap a la República Catalana. En aquest sentit les lluites reals per donar de continguts a la sobirania són imprescindibles. A tall d’exemple lligar la lluita contra el Pla Hidrològic de l’Ebre a la nova cultura de l’aigua i la comunalització del bé que representa l’aigua és imprescindible. S’ha de recordar que la meitat de les hectàrees de regadiu planificades, que suposarien la mort del delta, es troben a Catalunya. O la lluita per la sobirania alimentària,a una Catalunya on el sector de l’agronegoci ofega les possibilitats de gestionar el territori en funció del bé comú  i converteix els menjadors escolars i hospitalaris en grans negocis

Així no ha d’haver cap por, tot el contrari a enfortir el paper de la CUP CC com a eina de la lluita de les classes populars contra el model de país dels que volen una nova “Massachussets”. El projecte d’una República Catalana similar a la República italiana o Alemanya no engrescarà als sectors que encara no veuen la independència. Per tant no podem deixar per al dia després de la independència les qüestions socials, perquè si no, no la guanyarem.  Ara mateix el tren de República Catalana s’apropa a l’estació on  els vagons s’han d’omplir de conquestes socials. Cal, doncs, buscar espais de debat i acció comuna amb altres sectors de les esquerres amb els quals podem compartir part de l’horitzó nacional i/o social.

1 La influencia de Laclau y Mouffe en Podemos: hegemonía sin revolución Publicado en La Hiedra #12 Junio-septiembre 2015

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×