Agenda

Cap als pressupostos sobirans i socials sense Mas

11/01/2016

Diego Garrido

gabrielaweb

Si alguna cosa ens demostren els esdeveniments dels últims mesos a Catalunya és que en política no es pot donar res per fet. Totes aquelles persones que feien auguris mecànics o fins i tot conspiratius sobre la investidura del President de la Generalitat (algunes ho seguiran fent inevitablement), han de reconèixer que el resultat actual no respon a cap d’aquestes lògiques, i que només es pot valorar des de la prudència i la matisació.

Mai més Mas

Una altra evidència, que no és nova, és que la dreta catalana mostra una capacitat sorprenent de flexibilitat i resistència. Però això no significa que sigui invulnerable. Des de la CUP-Crida Constituent s’ha aconseguit tombar al seu candidat a la presidència fins ara indiscutible, Artur Mas, canviant-lo per Carles Puigdemont a menys de 48 hores del final del termini. Així doncs la dicotomia entre “Mas o març” era una imposició per fer xantatge a la candidatura de l’esquerra independentista i anticapitalista, presentant les eleccions com les set plagues d’Egipte (un pas enrere en la ruptura, de tornada a la lògica d’una comunitat autònoma; posar en risc la majoria i el mandat aconseguits el 27S…). Per descomptat era la dreta qui més havia de perdre en aquestes eleccions, especialment vistos els resultats del 20D a Catalunya. 

Però finalment no hi haurà ni eleccions al març ni Artur Mas com a president. La fermesa i la democràcia horitzontal i des de baix de les CUP i les organitzacions i sectors del seu entorn han aconseguit resistir al xantatge. Hauria estat molt difícil, si no impossible, si les representants haguessin hagut de respondre soles davant les negociacions de despatxos i la pressió dels mitjans de comunicació, sense poder recolzar-se en aquesta legitimitat democràtica de les militants i activistes de base. Així doncs, s’envia a Mas a la “paperera de la història”, com va dir contundent el diputat de la CUP-CC Benet Salellas en roda de premsa, i amb ell una tradició política de 40 anys de pujolisme, i un actiu molt valuós per Convergència en un moment en què el seu suport electoral segueix en caiguda lliure i es planteja la seva refundació. La dreta viu del poder i els lideratges forts, i la caiguda de Mas i figures centrals del seu govern com Felip Puig (Empresa), Boi Ruiz (Sanitat), Irene Rigau (Educació), o Mas-Colell (Economia) sens dubte la deixa tocada. Aquesta victòria de l’esquerra rupturista ha de ser posada en valor. 

Desbordar l’acord

No obstant això, l’acord final no és ideal, i té perills importants que cal preveure des d’avui mateix. La presidència queda en mans de Convergència Democràtica de Catalunya, amb la vicepresidència econòmica d’Oriol Junqueras. Amb l’acord, CDC ha intentat lligar en curt a la CUP-CC per assegurar la governabilitat, i així ho ha venut la dreta en els mitjans de comunicació. I és cert que sobre el paper l’acord sembla anul·lar l’autonomia política de la CUP-CC i quedar a mercè del partit de govern en les votacions al parlament, en comprometre’s a “no votar en cap cas en el mateix sentit que partits contraris al procés i/o al dret a decidir quan estigui en risc aquesta estabilitat” textualment. Encara que aquest aparent segrest ja era suficient per no signar l’acord i crec que es podia buscar almenys una altra formulació, públicament les representants de la CUP-CC han deixat molt clar que aquest compromís s’aplica només en qüestions de ruptura democràtica amb l’Estat, procés constituent i pla d’emergència social, que són els pilars sobre els quals s’entén inequívocament el procés independentista des de l’esquerra, i així s’ha socialitzat aquests últims mesos. També s’ha dit clarament que els pressupostos no entren en el pacte.

Respecte al fet que dues diputades “entrin en la dinàmica parlamentària de Junts pel Sí”, punt que també s’ha tergiversat, implica només que assistiran a les reunions i deliberacions del grup parlamentari de JxSí, mantenint-se aquestes diputades a tots els efectes en el grup parlamentari de la CUP-CC i en la seva línia de vot. Aquestes dues diputades probablement quedaran més absorbides per la voragine institucional, estaran sotmeses a més pressió que la resta, però alhora fiscalitzaran des de dins (fins a on els deixin) els moviments de JxSí i podran exposar públicament les seves contradiccions.

El document pactat també inclou una “assumpció de culpabilitat per la dificultat d’arribar a l’acord” i dimissió de dos parlamentaris de la CUP-CC, que és una cessió enfront del relat que vol hegemonitzar la dreta sobre el procés. És un altre cop que la CUP-CC ha encaixat, no tant per les dimissions ja que la dinàmica no personalista de la candidatura la fa poc vulnerable a elles, sinó per acceptar una certa deslegitimació dels mecanismes de presa de decisions de la candidatura i la seva fermesa en les posicions, que com he dit abans han estat exemplars. En qualsevol cas, una vegada més, des del que s’escriu en el paper fins al que s’aplica i el que transcendeix públicament hi va un tros, i a nivell comunicatiu la CUP també ha sabut (potser tard) tirar la pilota a l’altra teulada i no ser totalment estigmatitzada per l’opinió pública com l’única culpable.

Guanyar la independència al carrer

Així doncs, aquesta ambigüitat en l’acord i la seva aplicació deixa en mans de la CUP-CC i les seves estructures de base ser prou previsores aquesta vegada per anticipar-se als debats i poder prendre, amb les mínimes pressions externes, la millor decisió per avançar en la construcció de l’independentisme amb l’estratègia de la Unitat Popular. Davant aquest escenari, el paper de la CUP-CC ha de ser el de seguir tensionant cap a la ruptura real amb l’Estat (evidenciant així les contradiccions dels representants de la burgesia) mentre se segueixen reforçant les lluites i s’amplia la base social de l’independentisme per l’esquerra, que serà l’única manera de tenir la força i la legitimitat democràtica per culminar el procés. En aquest sentit, organitzar un gran congrés de la Unitat Popular en els propers mesos pot ser clau. En aquesta gran trobada caldria refermar i afinar l’estratègia per guanyar la independència, des d’aquelles que entenem que aquesta ruptura no és possible fer-la “de la llei a la llei”, sinó que cal un procés social profund de reapropiació, lluita i transformació social per fundar una nova institucionalitat que respongui realment al sentir majoritari de les classes populars.

Pressupostos sobirans i socials

En el camp institucional, dins dels estrets marges des d’una, encara que determinant, minoria parlamentària, cal intentar afermar punts de no retorn en la ruptura amb l’Estat, i sobretot lluitar per uns pressupostos sobirans i socials, és a dir, que desobeeixin els límits imposats per l’Estat espanyol però també per la Troica i el deute, com a mitjà de ruptura imprescindible per avançar en la plena sobirania i la justícia social. Aquesta és la manera de plantejar una alternativa a uns pressupostos de JxSí que segur seran antisocials, i que davant les pressions que arribaran per aprovar-los en nom de la “estabilitat del procés”, o bé construïm el suport social per guanyar els pressupostos sobirans, o bé s’haurà de renunciar al pacte amb Junts pel Sí per conservar l’autonomia política de la CUP-CC. Si donés tal situació, el final d’aquest pacte tampoc significaria la fi de les aspiracions d’alliberament nacional del poble de Catalunya (encara que així es defensi des d’alguns sectors); mentre existeixi un moviment massiu per la independència com a dret democràtic, com el que existeix avui a Catalunya, es buscaran camins per avançar, i com revolucionàries oferirem les nostres millors propostes.

Diego Garrido és militant de la CUP i d’En lluita.

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×