Agenda

Carta dels revolucionaris egípcis

20/08/2013

Socialistes Revolucionaris. Reproduïm a continuació una carta de la direcció de l’organització egípcia Socialistes Revolucionaris, amb l’objectiu d’aportar al debat intern quina posició tàctica adoptar com organització enfront dels recents esdeveniments i el cop militar a Egipte.

Massacres terribles i una violenta repressió, una escalada enorme en els atacs als cristians i esglésies egípcies, la consolidació de l’estat militar repressiu continua a gran velocitat. Aquest és el desenvolupament del moment polític que estem experimentant durant les últimes setmanes.

Tot això suposa un desafiament enorme a la revolució, però també presenta oportunitats per preparar-se per les futures onades revolucionàries, que els i les Socialistes Revolucionàries podem utilitzar per construir de manera efectiva el moviment, sempre que desenvolupem tàctiques capaçes d’enfrontar les circumstàncies canviants.

Per construir i desenvolupar les nostres tàctiques polítiques, el Comitè Polític del Moviment dels i les Socialistes Revolucionàries presenta aquest document als i les camarades amb l’objectiu d’establir una posició pel moviment al voltant de la qual ens puguem unir, a través d’un procés de discussió profunda, col•lectiva i fraternal, i puguem desenvolupar tàctiques específiques per al període que està per venir en base a aquesta posició.

Revolució o cop militar?

Després que milions prenguessin els carrers per enderrocar a Mohamed Morsi i Al-Sisi fes la seva declaració fent-lo fira de la presidència, hi ha hagut un ampli debat sobre com caracteritzar aquests esdeveniments. Va ser una revolució de les masses, o un cop militar amb l’objectiu de fer fora el president per establir una dictadura militar? La resposta a la pregunta “revolució o cop” és molt important per al desenvolupament d’una estratègia per als propers mesos i potser anys de la revolució egípcia.

Qui resti importància a la intervenció del gegantí moviment de masses que va fer enlairar la nova onada de la revolució egípcia tracta d’evitar les contradiccions inherents a aquest procés, i per tant també els reptes que té al davant la revolució egípcia i les oportunitats que ofereix el futur. Com era d’esperar els i les revolucionàries que resten valor a la intervenció de les masses (o almenys consideren a les masses com un simple objecte del joc contrarevolucionari) pateixen avui d’una profunda frustració com a resultat del que anomenen la retirada o la fi de la revolució egípcia, i la negació de les oportunitats existents.

Tampoc són els únics quan es tracta de treure importància a la intervenció directa de les masses en la caiguda de Morsi i l’enfonsament de la legitimitat de les urnes amb ell. Gairebé totes les forces que intervenen en la situació política actual, incloent-hi les forces internacionals, rebutgen el paper de les masses.

L’excepció són els militars, que anteriorment van ser devorats pel foc del moviment de masses, i per tant no podien ignorar o passar per alt. Més aviat, les perspectives i el desenvolupament del moviment de masses són el factor principal que determina les seves polítiques i la seva intervenció. L’establishment militar representa l’essència principal de la classe dirigent, el règim i l’estat. És la punta de llança de la contrarevolució que s’imposa sobre el moviment de masses com un fet consumat, fins i tot quan sembra el pànic sobre les possibilitats de desenvolupament del moviment de masses i s’esforça per tots els mitjans possibles en contenir-la en un marc específic que no posi en perill els seus interessos de classe, o per la repressió directa com ha ocorregut en el passat.

Indubtablement l’exèrcit vol contenir el gegantí moviment de masses demanant la caiguda de Morsi dins dels límits que ell mateix estableix i els passos que calcula. Vol evitar que el moviment s’escapi del marc de la caiguda de Morsi per evitar que esdevingui un repte més profund al règim en la seva totalitat. L’objectiu principal dels militars va ser tornar als milions de persones que omplien i controlaven els carrers a casa en el menor temps possible, i aturar un moviment a punt d’enderrocar el cap del règim i lliurar-se d’ell. Aquest objectiu era compatible amb les aspiracions dels militars després de la incapacitat de Morsi d’avortar la revolució enfront de la confusió que s’havia apoderat de la classe dirigent davant d’aquesta durant el seu any a la presidència.

Després de la pujada de Morsi al poder l’any passat, amb la benedicció dels EUA, l’estament militar i una gran part de l’elit empresarial, no va aconseguir els objectius de la classe dirigent d’enterrar la revolució egípcia. Al principi Morsi va ser inicialment una millor opció per a la classe dirigent, atès que va adoptar el projecte neoliberal i es va alinear amb els interessos empresarials. No va tenir cap problema a aliar-se amb els EUA i va ser cautelós en no molestar a l’estat sionista, a més de ser el primer president electe després de la revolució. Encara més important, tenia una base en la major organització de masses d’Egipte, una organització que treballa en el terreny amb centenars de milers de membres, simpatitzants i seguidors. Serien capaços d’absorbir la ràbia de la gent i convèncer les masses del projecte neoliberal i els plans cruels de l’austeritat que l’acompanya, estalviant-li a la classe dirigent el perill d’un aixecament de masses durant els seus intents de tractar amb la crisi econòmica (o almenys de mitigar-ne els efectes) a la seva costa.

En canvi, la crisi econòmica i la incapacitat de Morsi d’implementar les demandes de la revolució (o de manera més precisa, el seu desafiament explícit a aquestes demandes i objectius) van portar a un declivi en la seva popularitat i la de la seva organització fins al punt de que la classe dirigent i les seves institucions no podien seguir confiant en ells davant les masses.

Quan va quedar clar que la ràbia popular havia crescut prou com per enderrocar Morsi, va ser necessari que la institució més poderosa i cohesionada de la classe dirigent (els militars) intervinguessin ràpidament per contenir la ràbia de les masses i implementar les seves demandes. Va ser necessari treure a l’aposta perdedora del cap davant del règim i reorganitzar i unificar la classe dirigent al voltant de nous líders que apareguessin com herois, portant a terme les demandes populars i unint a la gent en “un sol bàndol”.

L’exèrcit de fet es va veure atrapat entre dos focs. El primer el del moviment de masses, i la possibilitat que trenqués els seus límits en el cas que Morsi continués en el poder. El segon era el de la Germandat i els islamistes als carrers, i l’obertura de fronts complexos al Sinaí i en menor mesura l’Alt Egipte, en el cas de l’enderrocament de Morsi. Per no esmentar les diferències que desenvoluparia amb l’administració nord-americana i l’amenaça al que ells anomenen “el camí democràtic”.

L’exèrcit va escollir evitar el foc del moviment de masses, malgrat les conseqüències. Va decidir fer caure Mursi, mentre absorbia a les masses i parava el desenvolupament del seu moviment, i s’enfrontava al foc de la Germandat que era menys perillós que el de les masses. Sobre l’administració nord-americana, i la UE en menor mesura, tenen unes relacions estratègiques a llarg termini amb l’estament militar egipci que els permet absorbir qualsevol tensió provocada per l’enderrocament de Morsi. En conseqüència els militars van entrar en pànic davant la possibilitat del desenvolupament del moviment de masses i que s’escapés de la seva corretja de transmissió. L’altra opció era plena de perills, perquè si l’exèrcit no derrocaba a Mursi, i el moviment de masses es desenvolupava en una direcció més radical i profunda, la confiança en l’exèrcit de seccions més àmplies de les masses, una confiança que havia nascut de l’absència d’una altra alternativa que pogués tractar de manera decisiva amb Mursi, trontollaria. Aquest és un factor que podria haver apartat el moviment del seu abast.

Per completar el treball de contenir el moviment de masses, els militars van nomenar un president provisional i un nou govern amb cara civil. L’objectiu era preservar en primer lloc tots els seus poders i privilegis i el seu paper intervencionista en la repressió violenta quan fos necessari. En segon lloc, volien completar el projecte de la contrarevolució a nivell econòmic i polític. Això no significava una retirada dels militars del poder, just el contrari. Tot i la retirada dels militars darrera la capa civil del nou govern, encara ho gestionen tot com van fer durant l’any i mig del Consell Militar sota el lideratge del mariscal Tantawi i el general Anan. Així que hem estat testimonis de la massiva onada de protestes del 30 de juny i dels dies que van seguir, i vam veure als militars cavalcant sobre la revolució després del 3 de juliol amb l’objectiu de tallar el camí al desenvolupament del moviment de masses.

El moviment de masses podria haver desenvolupat dimensions majors i més radicals, en concret amb l’inici de vagues parcials en l’Autoritat Pública del Transport, els ferrocarrils, a Mahal i entre els i les empleades públiques i moltes altres. També estem veient el retorn de la classe dirigent amb els seus símbols militars i vells líders amb tota la força, després de l’expulsió de la Germandat de l’estat, amb l’objectiu per als militars de dirigir la classe dirigent i les forces de la contrarevolució per aconseguir el que Morsi no va poder fer. Això és, avortar la revolució i un moviment de masses amb una enorme confiança, que tot i així està ple de contradiccions en quant a consciència i organització. Inevitablement, hem de tractar amb el moviment incloent les seves contradiccions i aprofitar les possibilitats que li són inherents per preparar les fortes onades de la revolució egípcia que estan per venir.

Des d’aquest punt de vista, l’11 de febrer no s’assembla molt al 3 de juliol del 2013, i de fet és completament diferent en molts aspectes. Per començar, la classe dirigent es va veure forçada a treure’s de sobre el cap d’estat i obrir la porta a una major confusió entre les seves pròpies files. L’estat estava molt més debilitat del que avui sembla, després del col•lapse del Ministeri de l’Interior i l’hostilitat extrema dels companys de Mubàrak. En segon lloc, però, la classe dirigent es va lliurar del cap del règim per unir les seves pròpies línies, remenar les cartes amb la seva pròpia mà, i arreglar les esquerdes per preparar-se per els atacs en tots els moviments revolucionaris.

Però això no vol dir que la crisi política i econòmica de la classe dirigent s’hagi acabat. Davant l’enderrocament de Mursi, la Germandat i els seus aliats islamistes han buscat escalar la seva mobilització en base a assegudes i marxes per restaurar la seva “legitimitat” enderrocada per les masses al costat del seu projecte fallit hostil als objectius de la revolució. En el procés han comès crims atroços que no poden ser perdonats en moltes àrees i províncies, així com la seva retòrica sectària i la seva incitació contra els cristians, dirigint la seva ràbia sobre aquests i atacant esglésies. Com Socialistes Revolucionaris hem de manteni-nos ferms contra aquestes agressions i qualsevol atac contra els cristians d’Egipte: aquesta és una qüestió de principis per a nosaltres.

Som conscients que per a la Germanor això és una batalla per la seva supervivència i no es rendiran fàcilment. En paral•lel als atacs i crims de la Germandat ells mateixos estan enfrontant-se a una repressió violenta en mans dels militars i el Ministeri d’Interior, començant amb la massacre a la seu de la Guàrdia Republicana, i acabat amb el bàrbar desallotjament dels campaments de protesta a la Plaça al-Nahda i Raba’a al-Adwiyya, per no esmentar la matança de tres dels seus membres a Mansoura, i molt més.

Els crims de la Germandat han portat a la majoria de les faccions de l’esquerra a prendre una postura extremadament oportunista, aliar-se amb els militars i donar suport a l’estat repressiu, fins i tot repetint les mateixes mentides de la burgesia i els mitjans feloul (antic règim), abandonant completament qualsevol posició revolucionària o de classe. La seva perspectiva està construïda sobre una anàlisi catastròfic que considera que els Germans Musulmans i els seus aliats són el pitjor perill per a la revolució egípcia, quan en realitat, si la Germandat presenta un perill fins a cert punt, les institucions de l’estat que monopolitzen els mitjans de violència representen un perill molt més gran per a la revolució. Això es manifesta en el retorn de l’estat repressiu en tota la seva brutalitat, la Declaració Constitucional dictatorial, en les designacions dels governadors locals de generals militars i policials de l’antic règim i l’atac a les vagues de l’acer a Suez, etc.

A més de la posició traïdora i oportunista dels anomenats liberals i esquerrans en suport dels militars (liderada pels que van participar en el govern d’Al-Sisi), hi ha molts que veuen la batalla entre la Germandat i el vell/nou règim com una batalla que no significa res per la revolució i que la revolució no té cap interès en el seu resultat. Des d’aquesta perspectiva, les persones revolucionàries haurien de prendre una posició neutral, com si les dues parts en el conflicte tinguessin la mateixa força i representessin el mateix perill per a la revolució. Aquests punts de vista són extremadament de curt abast. No veuen el significat real de les accions del govern actual, i el somriure a la cara dels militars enfront dels islamistes quan aixafen les assegudes de Raba’aal-Adawiyya i al-Nahda. Aquestes massacres són un assaig general per a aixafar la revolució egípcia, i es repetiran demà contra qualsevol força d’oposició genuïna que aparegui en escena, particularment el moviment dels i les treballadores. Això és el que vam veure en l’atac a la vaga de l’acer a Suez. Les massacres contra els islamistes són només els primers passos en el camí cap a la contrarevolució, i hem de denunciar això de forma clara i decidida.

Actualment estem exposats a una gran quantitat d’atacs per la nostra posició de condemna de la violència de les institucions repressives contra els islamistes, i pel nostre atacs contra Al-Sisi com a líder de la contrarevolució. Però això no ens portarà a diluir la nostra posició creant una mena de “imparcialitat” en els nostres atacs sobre els militars i els islamistes com si fossin iguals en termes del perill que representen per a la revolució. Estem en el procés d’una contrarevolució global i radical i l’esclafament de les assegudes i protestes dels Germans Musulmans és només el primer pas. No dubtem en la nostra ferma posició contra els militars i la seva repressió ferotge. Posar en la mateixa balança als dos costats només reflectiria vacil•lació i indecisió en lloc de prendre una posició clara i enèrgica contra l’estat repressiu. No podem romandre callats davant les massacres dels militars que han matat dotzenes d’islamistes i no podem donar suport a l’estat quan esclafa les seves assegudes. Tampoc podem deixar de recordar els crims militars, advertir sobre el Ministeri d’Interior i exigir l’enjudiciament dels seus criminals cada oportunitat que tinguem. De la mateixa manera hem d’advertir del retorn de l’estat de Mubàrak i les seves institucions repressives amb tota la seva força, i dirigir els nostres atacs contra ells.

Tampoc hem de fer seguidisme dels intents de qui donen suport al vell règim i els seus pinxos per hostigar als islamistes i matar als carrers. Hi ha una diferència bestial entre l’autodefensa de les masses, fins i tot per mitjans violents, davant els atacs de la Germandat com vam veure a Manial i Bayn al-Sayarat i Gizeh fa un parell de setmanes, i la violència de les institucions repressives i els pinxos del vell règim contra els Germans Musulmans.

Aquesta última no és una violència que defensa als manifestants i la revolució, sinó un intent d’estabilitzar les coses en mans del nou règim sense oposició de cap costat. L’exèrcit, la policia i els elements del vell règim no van intervenir, ni una sola vegada, durant les últimes setmanes, per protegir la població local ni als manifestants en cap dels enfrontaments. És en aquest context que el moviment “rebel” Tamarod i l’esquerra enganxada a les botes dels militars, fa una crida als comitès populars a defensar l’estat i les institucions repressives i ajudar-los a aixafar als islamistes. Això són crides feixistes i no les podem acceptar ni repetir.

Hem de fer front a les mentides dels mitjans que donen cobertura política acusant de tots els crims dels militars i el vell règim als Germans Musulmans. Hem de desafiar la narrativa odiosa que busca esborrar la revolució del 25 de gener i substituir-la per la revolució del 30 de juny, en què “totes les classes” van participar i on no es “van cremar comissaries” i “atacar a les institucions”. Aquesta narrativa presenta la revolució de gener com una pura conspiració de la Germandat, que requeria una revolució contra ells i no una revolució contra la classe dirigent, el seu estat i institucions repressives. A més, sentim una retòrica racista plena d’odi contra palestins i sirians.

L’estat està mobilitzant gairebé totes les forces polítiques i les forces (anteriorment) revolucionàries darrere seu, i grans seccions de les masses, amb l’objectiu de confrontar els Germans Musulmans i l’aliança islamista al voltant d’ells. En el que anomenen la “guerra contra el terror”, estan atiant una repugnant atmosfera nacionalista, clamant que “no hi ha so més fort que el so de la batalla” amb l’objectiu de suprimir i mutilar les demandes de la revolució.

Sobre els que parlen “d’exclusió” [del procés polític] i “reconciliació”, els Socialistes Revolucionaris no poden construir la seva posició aïllats dels estats d’ànim de les masses i les seves orientacions, malgrat les seves fortes contradiccions internes. Aquestes masses no acceptaran la reconciliació amb els Germans Musulmans. Com un dels comunicats del nostre moviment declarava, “tocar el tambor de la reconciliació suggereix igualtat entre assassí i víctima, el que és completament inacceptable, sense portar a un judici just als assassins dels màrtirs, tots els màrtirs”. Si les masses, sota la influència dels mitjans i la propaganda burgesa, volen excloure la Germandat, mentre ataquen els elements de l’antic règim i els militars, haurem d’atacar també el retorn dels que donen suport a l’antic règim i el retorn de l’estat de Mubarak sota la bandera d’Al-Sisi. Tots ells són enemics de la revolució egípcia i les perspectives de futur, i Al-Sisi és molt més perillós que el líder dels Germans Musulmans Muhammed al-Beltagi en tots els sentits.

En aquestes circumstàncies, hem de llançar l’eslògan “A baix amb el règim militar…No al retorn dels feloul…No al retorn dels Germans Musulmans” de manera directa, clara, valenta i sense vacil•lar.

Tenim por de quedar aïllats?

No hi ha dubte que les tàctiques dels Socialistes Revolucionaris depenen fonamentalment de determinar el nivell de desenvolupament de la consciència de les masses i de la classe treballadora en el seu cor i la seva avantguarda d’una banda, mentre per l’altre avaluem les possibilitats i oportunitats per el desenvolupament i l’aprofundiment del moviment de masses durant el curs de la revolució.

El moviment de masses en l’actualitat pateix de grans contradiccions en el seu si, i s’enfronta a grans desafiaments, i potser el major d’ells és la reconciliació entre una secció de les masses amb les institucions de l’estat, i particularment els militars i el Ministeri d’Interior: el cap i el cor de la contrarevolució. Malgrat la frustració massiva que afecta grans seccions dels i les revolucionàries que van lluitar contra el Consell Militar durant un any i mig de la revolució, i que van continuar la seva lluita contra el règim de Mursi, no hi ha altra manera de jugar un paper real dins d’un moviment de masses a part de tractar amb ell i les seves peculiaritats i entendre les seves contradiccions evitant sobredimensionar o exagerar el seu potencial actual.

L’aliança entre elements de l’antic règim i els mitjans liberals, amb els serveis de seguretat, militars i el Ministeri d’Interior ha tingut èxit en gran mesura a l’hora de balancejar a les masses protegint una falsa imatge de neutralitat dels militars i el Ministeri d’Interior, als quals presenten com si estiguessin alineats amb el poble contra Mursi, la Germandat i els seus aliats islamistes, en un intent d’esborrar els crims, assassinats i tortures de l’estat de la memòria de les masses.

Moltes forces polítiques, de manera molt clara el Front de Salvació Nacional, la campanya Tamarod i el Corrent Popular, han jugat els rols més bruts i oportunistes polint aquesta imatge a través de la crida a “fer pinya”. Elogien el paper nacional de l’exèrcit i les institucions de l’estat a l’hora d’aconseguir les demandes de la gent per acabar amb el règim de la Germandat, que consideren el més gran i únic perill per a la revolució egípcia. Tot i això, aquesta perspectiva només representa una prima capa de la consciència de les masses. És cert que és una capa sòlida, i gairebé tots els partits estan treballant per reforçar-la encara més, però per sota es troba la consciència genuïna de les demandes de la revolució i els seus objectius de pa, llibertat i justícia social.

No podem perdre de vista el fet que, entre aquestes contradiccions en la consciència, grans seccions de les masses tenen una gran confiança en si mateixes, malgrat totes les distraccions i la confusió de la “guerra contra el terror”. Les masses han imposat de forma genuïna la seva voluntat i han enderrocat dos presidents i quatre governs des del principi de la revolució. Aquesta confiança que roman sota la capa de consciència contradictòria, és el que ha impulsat a les masses a alçar-se contra Morsi en primer lloc, i això és el que permet a alguns preparar gradualment per completar la lluita contra el nou govern, a mesura que es vagi fent clar progressivament que les seves polítiques econòmiques i polítiques estan oposades a les demandes de les masses. Tot això, malgrat l’esperança parcial entre alguns sectors de les masses que el govern satisfaci les demandes de la revolució.

A hores d’ara hem de trobar cada manera possible per arribar al nucli de la consciència dels pobres i les masses treballadores, en els interessos fonamentals està continuar la revolució i implementar les seves demandes. Hem de continuar emfatitzant la gegantina capacitat que les masses van exhibir en l’onada del 30 de juny i en les onades prèvies a la revolució estenent les demandes genuïnes de la revolució egípcia, i mobilitzant a cada província i lloc de treball. Però això no pot i no ha d’empènyer a amagar o retardar part de les nostres normes o principis amb l’objectiu d’obtenir un suport temporal més proper de les masses després de la nostra retòrica o eslògans.

Al contrari, amagar algun dels nostres eslògans o la nostra política per aconseguir objectius polítics a curt termini només pot dur a l’oportunisme. Aquesta no és la manera en què els Socialistes Revolucionaris treballem, i hem evitat completament l’oportunisme mentre hem construït el nostre projecte organitzatiu entre les masses i per la victòria de la revolució egípcia.

Per exemple, no podem reduir els nostres atacs contra les mentides presentades pels mitjans de l’antic règim i els liberals burgesos, o aturar els nostres atacs contra els assajos de la contrarevolució que fan avui dia els militars i el Ministeri d’Interior. No podem parar de recordar la història criminal del Consell Militar i els companys de Mubàrak, i exigint que han de ser jutjats al costat dels líders dels Germans Musulmans que aquestes setmanes han destacat per incitar a la violència i l’assassinat, desfermant un sectarisme repugnant. No podem, en cap cas, afluixar a l’hora de dirigir els nostres atacs polítics contra l’antic règim i els oportunistes del govern de Beblawi, les tendències clarament liberals d’aquest govern, i la consolidació de l’estat repressiu a través de la designació de nous governadors locals. No podem afluixar en els nostres atacs en els enormes poders i privilegis de què gaudeixen els militars segons la constitució, i el seu control de prop del 25% de l’economia egípcia, i en la continuació de l’humiliant acord de Camp David, etc. Hem de tractar tot això amb principis.

Menysprear el retorn de l’estat de Mubàrak i la repressió militar és tremendament perillós. L’estat de Mubàrak, que (és cert) no ha desaparegut de l’escena des de l’inici de la revolució, torna avui amb plens poders, lliure de crisis internes, i amb el suport d’àmplies seccions de les masses. Aquesta és la situació que ens obliga a anar immediatament a l’atac contra aquest estat i els seus símbols, que no trigarà molt a començar a llançar atacs contra tot aquell que faci crides per les demandes de la revolució.

La nostra posició de principis pot resultar en un aïllament temporal entre les masses. El nostre missatge no trobarà generalment una recepció àmplia entre les masses, malgrat els esforços que farem a l’hora de treballar i fer activitat en els llocs de treball, els campus universitaris i els barris. Aquest aïllament ja va començar abans del 30 de juny, com a resultat de la nostra posició de principis contra els militars, el vell règim i la Germandat. Però no podem permetre’ns cap grau de frustració, mentre les contradiccions continuïn en la consciència i la capacitat de les masses d’organitzar-se a elles mateixes, el moviment de masses seguirà sent un vehicle que pot ser afectat per molts factors que interaccionen, que el forcen a seguir camins tortuosos i no constantment en un camí recte i cap amunt. El contingut real del règim repressiu ara en el poder es revelarà davant els ulls de les masses que gradualment començaran la lluita contra ell.

Això no vol dir un aïllament i una separació completa de les masses, atès que hi ha desenes de milers de joves revolucionaris i revolucionàries que han lluitat ferotgement contra el poder militar a les onades de la revolució egípcia i que van completar la lluita contra el règim de Morsi. La seva memòria encara està arrelada en els principis revolucionaris, tenen menys contradiccions en la seva consciència i no aposten per les institucions de l’estat, concretament no en les militars, l’espina dorsal de la contrarevolució. Aquests i aquestes revolucionàries trobaran atractiva la posició de principis dels Socialistes Revolucionaris, a la llum de l’enorme gir de la forces polítiques cap al costat dels militars i el nou govern. Des d’aquest punt de vista, la situació és millor del que era després del 11 de febrer del 2011, quan durant mesos tan sols els Socialistes Revolucionaris i uns pocs activistes individuals parlaven contra el Consell Militar.

En les setmanes i mesos per venir, tenim l’oportunitat d’atreure i guanyar alguns d’aquests revolucionaris i revolucionàries per reforçar les nostres files, amb l’objectiu de jugar un paper més fort i estable en les onades de la revolució que estan per venir. Però al mateix temps també volem integrar els treballadors i els pobres que volen fer la revolució i van participar en l’última onada del 30 de juny pels objectius de la revolució que mai es van arribar a complir. Això és de la major importància per fer prendre força al projecte del Front Revolucionari amb els partits de principis que no han girat cap als braços de l’estat i el nou govern, ni s’han aliat amb els islamistes contra l’estat i que adopten un programa amb les demandes de la revolució i els seus objectius.

Socialistes Revolucionaris
15 d’agost del 2013 Egipte

Traducció de la versió anglesa.

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×