Agenda

Crisi de règim: Escac i mat al sistema?

02/05/2013

En lluita. Aquest document està pensat per a facilitar el debat a l’Assemblea oberta d’En lluita del 4 de maig. S’analitza la situació actual i els reptes per a la construcció de lluites i resistències, capaces d’aturar els atacs socials de les polítiques de l’austeritat de la Troika, el PP i CiU, des d’una òptica anticapitalista i revolucionària.

1.- Situació econòmica

La situació econòmica de l’Estat espanyol és alarmant. És important prendre una mínima consciència d’aquest fet davant de l’absoluta falta de sinceritat i certesa amb la que el discurs del govern espanyol i dels mass media explica la situació econòmica actual i la capacitat per sortir de la crisi. L’opacitat és tal que les institucions internacionals han hagut de donar un toc d’atenció rebaixant les previsions del creixement econòmic de l’Estat espanyol. El ministre d’economia De Guindos finalment ha hagut de rectificar públicament les seves previsions afirmant que el PIB (la riquesa que produeix un país en un any) retrocediria aquest 2013 un 1’5%.

La crisi és greu, segueix sent greu i durarà encara per molts anys, sobretot la precarització de les classes populars. Segons Gay de Liebana, un reputat i sincer economista liberal, ens encaminem cap a un model de país on les famílies viuran amb estàndards econòmics dels anys 80, una societat on treballarà un 33% amb condicions mínimament dignes, un 33% tindrà una alta precarietat i inestabilitat laboral i un 33% restarà aturat.

Les polítiques “anticrisi” preses pel govern espanyol només han contribuït a empitjorar la situació: 1) Malgrat les múltiples i constants retallades, responsables de deprimir la capacitat de consum de la població, les administracions de l’estat segueixen ofegades pel deute. 2) Malgrat les reformes laborals les empreses espanyoles acumulen grans deutes i són incapaces, ja no de generar llocs de treball, sinó inclús d’aturar-ne la destrucció. 3) Malgrat els rescats bancaris, que han buidat les arques de l’estat, les entitats financeres segueixen sense ser autosuficients per capitalitzar-se i atorgar crèdit.

Les depressions econòmiques són com un peix que es mossega la cua. Cada un dels seus efectes perllonga encara més la depressió econòmica en el temps. Si creix l’atur baixa la recaptació d’impostos. Si l’estat no cobra tants impostos ha de retallar l’estat del benestar, i si es retalla l’estat del benestar creix l’atur i baixa la capacitat de consum. Si baixen les ventes de les empreses perquè la gent no té diners per comprar han de tancar més empreses; puja l’atur,
baixa la recaptació, etc, etc. És l’espiral de la crisi capitalista en plena efervescència.

L’economia real

El deute total de les administracions públiques de l’estat espanyol ha ascendit l’any 2012 a una mica més d’1 bilió d’euros, una xifra equivalent al PIB anual de tot l’estat. És a dir, per tornar el deute hauríem de produir tot el que fem durant un any a tot l’estat sense gastar res (ni menjar, ni electricitat, res).

El dèficit anual espanyol (la diferència entre el que ingressa i gasta l’estat durant un any) és de més de 100.000 milions des del 2009. És a dir, l’estat espanyol no només deu tot el que produeix en un any sinó que cada any deu més, i més, i més.

El panorama del sector privat no financer (les empreses productives i de serveis) és tant o més funest que el de les administracions públiques; el seu deute és d’1’1 bilions d’euros, una xifra superior al PIB de l’estat espanyol.

La falta de crèdit, la depressió del consum i la pressió dels mercats internacionals fan impossible aturar la precarització i la destrucció dels llocs de treball així com el desballestament del teixit productiu.

Si sumem a l’economia real la situació de les entitats financeres el còctel és totalment explosiu, la punxada de la bombolla immobiliària segueix destruint el sector. Ni els rescats, ni la reforma, ni el procés de concentració de bancs i caixes han solucionat el problema. De fet ha enquistat el problema. La importància dels bancs pel funcionament de l’economia, i les pròpies influències polítiques i empresarials de les que gaudeixen, li han permès eixugar els seus deutes amb l’erari públic. Han xuclat i seguiran xuclant els recursos de l’estat del benestar per intentar mantenir unes estructures totalment ineficients i responsables de la destrucció dels drets socials. És el capitalisme zombie, els morts es mengen els vius.

Per fer-nos una mínima idea sobre els possibles escenaris futurs en que pot desembocar la situació actual hem de tenir en compte que les crisi econòmiques contenen una tendència intrínseca a la monopolització del capital. Aquesta tendència es dona pel fet que el gran capital i les grans empreses poden suportar els deutes i les davallades econòmiques amb molt més marge de maniobra que les petites i mitjanes empreses. Moltes d’elles han de tancar sovint el negoci, moment en el qual el gran capital compra a molt baix preu l’empresa arruïnada o simplement aprofita per ocupar el seu sector de mercat. Les empreses i els recursos econòmics es concentren així de forma creixent en mans de menys persones. La proliferació de les grans superfícies i cadenes d’alimentació o les recents unificacions bancàries són clars exemples d’aquesta tendència intrínseca al capitalisme, el peix gran es menja el petit. L’economia espanyola, que es caracteritza precisament per un fort predomini de les petites i mitjanes empreses – només el 2% d’empreses tenen més de 20 treballadors -, pot veure’s ràpidament abocada a una centrifugació i monopolització de gran part del seu teixit empresarial.

El preu de la crisi

A dia d’avui el pes de la crisi s’està carregant gairebé exclusivament sobre les classes treballadores i els sectors populars. Principalment per dos motius interrelacionats: 1) Dins de la crisi capitalista ni els polítics ni els empresaris poden frenar la destrucció econòmica sinó qüestionen els principis bàsics del capitalisme liberal; el “sistema” no pot evitar l’històric procés d’empobriment i precarització que estem vivint. 2) La classe dirigent ha aprofitat la debilitat política de les classes populars per recuperar part dels beneficis perduts amb la crisi. Ha transferit un munt de riquesa pública a mans privades i ha carregat les pèrdues econòmiques de les seves empreses a les espatlles dels treballadors i les treballadores.

La societat espanyola està immersa en un remolí de destrucció econòmica del qual no podrà escapar fins que es deprimeixi totalment l’economia del país o es trenquin les regles del joc. L’única sortida pels capitalistes és augmentar l’explotació del treball, saquejar la riquesa de l’estat i privatitzar tota l’esfera pública que ocupa l’estat del benestar. L’única alternativa pels de baix és rebel·lar-se o seguir patint noves onades de precarització econòmica i extinció dels drets socials.

Però la crisi no només afecta les classes populars i treballadores en termes econòmics, també ho fa en termes polítics i socials. D’una banda pel fet que la crisi repercuteix de forma diferent als diversos actors socials i, per altre, perquè el sistema en temps de crisi tendeix a incrementar la pressió per dividir la societat en funció del seu gènere, del lloc d’origen o de l’orientació sexual. Una estratègia encaminada a debilitar la resistència de les classes populars.

Tant és així que el PP, per comptes d’intentar alleugerir el patiment de les classes populars, procura construir i modelar una societat que pugui suportar aquesta patacada sense partir-se en dos. No es busca evitar la crisi, l’objectiu és evitar l’esclat social. Per aquest motiu està difonent i intentant articular un model de societat retrògrada ideològica i moralment on les dones i la família facin de forma privada el que abans es feia amb mitjans públics. Una societat on les dones entomin el daltabaix social que generen les retallades socials.

Les reformes educatives d’en Wert, la reforma de l’avortament o els propis discursos dels i les ministres, tota la política social del govern i les pròpies dinàmiques empresarials s’encaminen a retallar els drets de les dones i a encasellar-les en una funció social concreta; la reproducció i la cura. Les mesures del PP per estigmatitzar i perseguir el col·lectiu LGTB, i el propi brou de cultiu homòfob que domina la societat, responen a aquesta mateixa lògica d’imposició del model familiar heteropatriarcal.

2.- Crisi de Règim

La depressió econòmica té un clar reflex en el camp polític i institucional. La circulació del capital i el creixement econòmic són com la sang d’una societat. La seva manca o falta de salut afecta directament totes les parts de la societat i els consensos amb els quals aquesta es regeix. És en aquest marc que hem de situar l’actual crisi del règim constitucional espanyol. La falta de creixement econòmic trenca i erosiona el consens social, tensa les contradiccions entre l’estructura econòmica i la superestructura política, dinamita les aliances entre les diverses classes socials que formen el conjunt de la societat i dilueix l’afinitat entre els diferents sectors en que constitueixen la classe dirigent.

El sistema polític i el conjunt d’institucions que conformen les estructures de poder a l’estat espanyol no sostenen satisfactòriament ni la circulació ordinària del capital ni la incessant fam de beneficis i plusvàlues dels nous amos, molt menys encara les necessitats de les masses. I les perspectives de satisfer ambdues parts i reconciliar els seus interessos de manera pacífica en un marc polític estable són altament improbables dins del sistema “democràtic” actual. Destacarem en aquest sentit quatre dels fenòmens més aguts d’aquesta crisi de règim:

a) La crisi de la Unió Europea. Centre i perifèria

L’Estat espanyol ha cedit gran part de la seva sobirania a la Unió Europea (UE), un marc institucional, econòmic i polític que té actualment seriosos problemes per tirar endavant el seu projecte. El rumb que prengui aquesta macroestructura política marcarà l’evolució i els possibles desenvolupaments de la crisi econòmica i política a l’estat espanyol.

L’actual situació de la UE es caracteritza per l’escissió creixent entre el centre i la perifèria europea, una divisió i confrontació que fa inviable el seu projecte a curt i mig termini. En el si del projecte europeu es donen notables contradiccions, conviuen en un precari equilibri tendències centrifugues i centrípetes. Les principals forces disgregadores del marc polític – econòmic d’Europa són la resistència de la població a les mesures neoliberals de la UE i la lluita entre les diferents burgesies nacionals per tenir més pes polític i controlar en benefici propi les institucions de la UE.

Per contra, la única força viva que manté la UE és la necessitat de classe de la pròpia burgesia en mantenir unit aquest marc, una condició indispensable per tal que el capital europeu pugui mantenir una bona posició davant dels mercats internacionals.

Les contradiccions són tals que la Troika no ha dubtat, ni dubtarà, en seguir destruint els “principis democràtics” dels països PIIGS per tal de mantenir la unitat política i econòmica de la UE. El projecte del capital europeu i les diferents burgesies nacionals només subsistirà destruint la democràcia i les nostres condicions de vida, i com no podia ser d’altre manera aquests atacs desestabilitzen i desestabilitzaran encara més la situació política i econòmica d’aquests països.

Tenim clars exemples d’aquest fet a la perifèria europea. El més recent a Itàlia, la tercera economia de la UE, on l’èxit del Moviment 5 Estrelles ha trencat el sistema bipartidista fent pràcticament impossible aritmètica i políticament la formació d’un govern sòlid. Un moviment polític del que haurem d’estar força atents doncs malgrat fer gala de certs atributs progressistes pot convertir-se fàcilment en un front radical proper a l’essència política del feixisme. Un altre exemple de inestabilitat política el trobem a Portugal on les recents mobilitzacions han forçat al tribunal constitucional a condemnar certes retallades de l’executiu. I, com és de sobres conegut, a Grècia la situació segueix la dinàmica de destrucció econòmica i política, un context en el que va creixent la “nova” socialdemocràcia que representa Syriza i el “vell” feixisme d’Alba Daurada. Les societats europees segueixen polaritzant-se.

b) La crisi territorial. La independència de Catalunya

El manteniment de la integritat territorial d’un país és de facto una condició d’existència per la seva classe dirigent. Tant el sistema d’equilibris i “vassallatges” polítics com les relacions i redistribucions econòmiques que dominen el país es veuen amenaçades i truncades quan parts d’aquest decideixen escindir-se del domini central.

En el cas català la combinació d’opressió nacional i crisi econòmica han fet hegemònica la via independentista com a resposta a aquest atzucac. La integritat territorial de l’estat espanyol pateix la crisi més aguda de la seva història moderna. Però el més interessant d’aquesta pressió sobiranista és que no tant sols ataca les estructures i els ciments de l’Estat espanyol, contribuint en aquest sentit a dinamitar el règim constitucional amb dinàmiques democratitzadores, sinó que també ataca la correlació de forces dins de Catalunya, en el sentit que les classes populars s’enfronten als interessos del capital català. La reivindicació independentista, compartida per amplies majories de la societat catalana, contradiu els interessos materials de la gran burgesia catalana i erosiona la capacitat de lideratge de la mateixa. Per aquest motiu a dia d’avui el desenvolupament d’aquesta tensió només pot afeblir el règim constitucional espanyol i afavorir l’empoderament de les classes populars, tant les catalanes com les d’arreu de l’estat.

c) La crisi de legitimitat. No ens representen

La classe dirigent té dos vies per mantenir el poder i controlar políticament una societat; el consens i la força. El consens social, basat en l’acceptació activa o passiva del lideratge polític i cultural de la classe dirigent, és la forma de dominació més desitjable pels capitalistes ja que permet que la reproducció del capital no destorbi la pau social.

És difícil però mantenir aquest lideratge polític quan els interessos materials de les diferents classes entren en oberta contradicció. En aquest sentit podem observar que a l’Estat espanyol l’erosió del pacte social arriba al moll de l’os. La societat ja no se sent representada ni satisfeta amb el sistema de partits i la democràcia actual. Existeix una important manca de legitimitat del sistema democràtico-burgès per seguir liderant i generant consens entorn les mesures dels seus governs i la idoneïtat de mantenir el sistema capitalista liberal. El constant trencament del pacte social i polític per part de la classe dirigent a acabat mostrant al gran públic les podrides entranyes d’aquest sistema.

Els partits tradicionals de la burgesia i l’establishment, PP i PSOE, cauen a menys d’un 45% del vot. L’índex de suport a la Monarquia també cau a mínims històrics. L’enquesta europea de la tardor de 2012, acabada de publicar, assenyala que a l’Estat espanyol el 91% dels ciutadans declaren més aviat no confiar en els partits polítics. Era un 84% un any abans (i la mitjana a la UE és d’un 80%). El mateix passa amb el Govern (desconfiança d’un 86%, enfront d’un 80% a finals de 2011) o el Parlament Espanyol (85%, 11 punts més que a la tardor de 2011). Les autoritats regionals o locals tampoc se salven (77% de desconfiança, enfront d’un 50% de mitjana a la UE). I la desconfiança en la pròpia Unió Europea també s’ha agreujat (72%, 10 punts més). Segons el CIS actualment més del 50% de la població de l’estat pensa que la societat espanyola no és democràtica.

d) La crisi social. Les classes populars contra el Règim

El procés de despossessió a l’Estat espanyol és tant dur i continuat que les classes populars han anat qüestionant de forma creixent la normalitat “democràtica” i el sentit comú predominant. Les necessitats reals de la població (menjar, casa, transport…) i la incapacitat del sistema per cobrir-les ha empès a grans capes de la població més enllà dels límits del sistema. Aquesta distància no només l’hem de valorar en base al descrèdit del sistema sinó també tenint compte el recolzament de la població a les propostes alternatives. Serà aquest últim indicador el que ens permetrà mesurar les possibilitats reals de superar el sistema. I en aquest sentit el recolzament social majoritari del que va gaudir el 15M o l’actual 80% de la població a favor dels “escraches” de la PAH ens demostren que a dia d’avui s’han generalitzat arreu de l’estat idees i principis lligats a les esquerres; la justícia social i les llibertats col·lectives i individuals. Les múltiples lluites, les marees o les vagues generals també són un símptoma clar d’aquest fet i ens demostren una clara predisposició de les classes populars per lluitar contra el neoliberalisme i el règim polític que el sustenta. Fa temps que es van teixint amb força i arrels aliances socials contràries al bloc històric dominant.

3.- Perspectives i oportunitats

Per tot el que hem comentat més amunt de ben segur que el distanciament entre el sistema polític i la població s’anirà fent més i més gran. Ara bé, la revolta social en sentit progressista no serà l’únic escenari possible en aquests temps de crisi. Si la falta d’alternatives, i la manca d’hegemonia social de les classes populars i les esquerres segueixen fent impossible superar la inèrcia del sistema, la reacció triomfarà. Si això passa, en el millor dels casos arribarem a un escenari on la impotència i la resignació social estabilitzaran socialment el tancament oligàrquic de l’Estat espanyol, un sistema on la població acabarà tolerant uns estàndards econòmics i democràtics molt per sota dels actuals. En el pitjor del casos però, la violència i el sistema polític feixista poden arribar a ser la única sortida de la classe dirigent. Unes classes benestants que preses del pànic i temoroses de les classes populars necessitaran exercir la força, i no pas el consens, com a principal palanca d’estabilitat política, econòmica i social.

Els importants resultats electorals de l’extrema dreta a la majoria de països europeus i les mobilitzacions socials conservadores, com les viscudes recentment a França contra el col·lectiu homosexual, ens recorden que el feixisme no és un fantasma del passat. Tot i no ser encara l’alternativa desitjada per la classe dirigent el feixisme és un moviment viu i en expansió que està aconseguint cada cop més protagonisme polític i social arreu d’Europa.

Construïm l’alternativa

Que la història evolucioni cap a un extrem o un altre dependrà en gran mesura de la capacitat de resistència i de lluita de les classes populars. Per tal de fer front a la situació actual i poder contribuir de la manera més fecunda possible a derrocar el sistema els revolucionaris i les anticapitalistes hem de tenir un anàlisi clar de la situació actual i una visió estratègica profunda.
Necessitem plantejar el nostre dia a dia dins d’una perspectiva estratègica a mig i llarg terme que tingui en compte els ritmes i les capacitats de les resistències.

Les consignes i propostes polítiques per no retornar el deute, tombar els governs de les retallades i trencar amb les directives de la Troika segueixen sent totalment necessàries i de rabiosa actualitat. Però davant de l’immobilisme del govern PP i la incapacitat de les classes populars per revertir el preu social de la crisi, necessitem una visió més clara sobre quines són les eines que ens permetran començar a recuperar terreny dins de la correlació de forces.

Per tal de que poder pensar en un canvi revolucionari de la societat necessitem abans generar una major afinitat política entre les víctimes del sistema. Necessitem teixir aliances capaces de legitimar processos de lluita més forts, capaces d’aïllar i derrocar les elits dirigents, capaces de generar altres models socials i econòmics més progressistes. I en aquest caminar són les lluites reformistes, i no les pràctiques radicals o suposadament revolucionàries, les que preparen i fan madurar les condicions de la revolta.

La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) és l’exemple més clar de com fer avançar aquest procés destituent-constituent en marxa. La PAH ha iniciat una lluita que, partint d’una reivindicació reformista i concreta com és la dació en pagament, ha estat capaç d’aconseguir legitimar socialment l’ocupació de pisos buits i la pressió sobre els polítics del partit governant. Així es transforma la història. Acostar-nos a la revolució significa avui en dia augmentar el nivell de consciència del conjunt de la classe treballadora i les classes populars. Necessitem, per tant, generar i enfortir espais que vertebrin i facin madurar els subjectes polítics d’aquest canvi:

1) Construir Unitat Popular

Necessitem un gran bloc social on conflueixin totes les reivindicacions i sensibilitats de les classes populars. Aprofitant l’erosió del bloc històric dominant (l’aliança de classes i sectors socials que posseeixen i estabilitzen el poder) hem de ser capaces de trobar sinèrgies i punts de trobada plurals per tal de construir majories socials que puguin vèncer la resistència de la gran burgesia. Cooperatives, sindicats, moviments socials, assemblees territorials, associacions de veïns i juvenils, organitzacions polítiques… totes les persones afectades colpejant juntes els ciments del règim. Pensant i actuant estratègicament per aconseguir una ruptura democràtica, i construint alhora alternatives que puguin donar resposta immediata a les necessitats dels més desafavorits. Aquesta és la unitat popular que volem, una unitat inclusiva basada en l’acció i la lluita, una unitat basada en la llibertat i independència de totes les seves parts.

És positiu que aquesta Unitat Popular (UP) pugui tenir una o diverses expressions polítiques parlamentàries. Sempre i quan el pla electoral esdevingui una eina estratègica més dins d’un ampli repertori d’acció col·lectiva, mai l’estratègia en si i menys encara l’objectiu final.

2) Construir i generar eines per la unitat d’acció de la classe treballadora

Dins d’aquesta unitat popular hem de ser capaces de generar eines que augmentin el nivell de consciència de la classe treballadora. En un moment com l’actual on les identitats polítiques van desprenent-se de la ideologia dominant no només hem de construir el subjecte Poble a través de la UP, també hem de construir el subjecte Classe Treballadora. Doncs són el conjunt dels treballadors i les treballadores la única classe social que en última instància pot desenvolupar i fer hegemòniques les idees socialistes, la única que pot fer prevaldre el valor d’ús de les coses per sobre del seu valor de canvi.

Si dins d’aquesta Unitat Popular sempre prevalen les aspiracions i reivindicacions dels petits i mitjans propietaris o dels professionals liberals, tal com passa avui dia, deixarem intacta l’essència del liberalisme, no s’arribarà a qüestionar la competència econòmica en si. No aconseguirem mai que aquesta ruptura democràtica vagi molt més enllà de proposar certes reformes socialdemòcrates. Un projecte que a més d’insuficient és irrealitzable a dia d’avui si tenim en compte l’estat de l’erari públic, la destrucció del teixit productiu espanyol i la reforma constitucional prioritzant el retorn del deute a la despesa social.

Aquesta consciència de classe tant necessària no es generarà de forma espontània instruint als obrers amb teoria marxista, serà la construcció d’espais de resistència, la lluita en si i l’ambient general el que construirà l’afinitat entre els iguals. I serà la praxis, i no tan el discurs, qui podrà introduir canvis a gran escala. Les assemblees, els piquets, les vagues, la coordinació, els sindicats… l’experiència real és la que donarà eines als treballadors/es per reconèixer-se com a classe amb uns interessos comuns.

3) Construir una organització anticapitalista i revolucionària

Per tombar el règim necessitem construir espais amplis que representin la unitat popular i eines que dinamitzin la lluita de la classe treballadora. Però per tal de poder contribuir al desenvolupament d’aquests dos subjectes de la forma més efectiva i eficient possible necessitem organitzar independentment una part d’aquest conjunt. Necessitem una organització revolucionària que aglutini aquelles parts del poble, de la classe treballadora i dels oprimits que defensen la superació del capitalisme com única via d’emancipació real pel conjunt de la societat. Una organització democràtica que analitzi les lluites i procuri generalitzar-ne les millors experiències. Una xarxa d’activistes que aporti propostes inclusives i radicals als moviments per enfortir-los. Un gran equip de militants capaç de construir lluites que desbordin el sistema. Una organització anticapitalista que procuri convertir la indignació en revolució.

En lluita, maig del 2013

—–

Rep més informació sobre En lluita, anticapitalisme i revolució

Pots llegir també el diari d’aquest mes En lluita

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×