Agenda

De la perifèria al cor d’Europa: vagues generals a Itàlia i Bèlgica

19/12/2014

Rodrigo Alés

20141211104828-sciopero-generale_cartello

Els atacs de la classe dirigent europea als sectors populars s’han intensificat arreu del continent des que va començar la crisi econòmica l’any 2008. El capitalisme, en ser un sistema econòmic mundialitzat, globalitza els atacs als i a les de baix, això sí, amb diferents intensitats. En conseqüència, moltes persones s’estranyaran en saber que les vagues generals, l’expressió més nítida del poder de la classe treballadora, no és patrimoni exclusiu de la perifèria europea, com és el cas de Grècia o l’Estat espanyol. De fet, el passat 12 de desembre va tenir lloc una reeixida vaga general a Itàlia i, després d’una culminació de vagues i lluites regionals, una a Bèlgica el passat dilluns 15 de desembre.

La vaga general a Itàlia va ser convocada per la principal central sindical del país – CGIL, amb vincles amb el partit governant, el Partit Democràtic del primer ministre Mateu Renzi – i UIL, el tercer sindicat del país. El segon sindicat del país, CISL, no va secundar la protesta. Amb un atur juvenil del 40% i un total descrèdit dels polítics professionals, la protesta estava dirigida contra les reformes que pretén introduir el govern social-liberal, una reforma laboral que afavoreix les grans empreses i facilita l’acomiadament i una llei d’ocupació que pretén treure els drets guanyats pels treballadors i les treballadores fixes, així com contra les polítiques d’austeritat del govern. Segons els sindicats, el seguiment va ser del 70% del conjunt dels treballadors i treballadores, paralitzant el sector aeri, el transport terrestre i tancant factories i escoles. Aquesta realitat, unida a la convocatòria de manifestacions en més de 54 ciutats, es pot qualificar com un èxit.

No obstant això, aquesta vaga general de 8 hores no constitueix quelcom aïllat a Itàlia. Han tingut lloc diferents lluites tota aquesta tardor, com la manifestació nacional del 25 d’octubre de la CGIL o diverses manifestacions o marxes locals. Amb una esquerra política enfonsada – la més important exponent Rifundazione Comunista pagant car les seves participacions en governs social-liberals – i moviments amb propostes dubtoses per als i les de baix, com el Moviment 5 Estrelles de l’humorista Grillo guanyant terreny, aquestes lluites demostren que la classe treballadora pot prendre de nou la iniciativa, tot i els límits de la burocràcia sindical.

Al cor de la Troica i la seva austeritat, Bèlgica va culminar una sèrie de vagues regionals i mobilitzacions, com la vaga general que va paralitzar el port d’Anvers el passat 24 de novembre, amb vagues regionals el 10 de novembre, una gran manifestació a Brussel·les el 6 de novembre fortament reprimida per la policia, així com més vagues regionals el 8 de desembre. La vaga del passat dilluns 15 de desembre va ser convocada per les tres principals centrals sindicals del país contra les mesures aprovades pel govern liberal – en coalició amb els nacionalistes flamencs – de Charles Michel. Continuant amb les polítiques antisocials de l’anterior executiu de centre-esquerra, aquest govern format fa 3 mesos, pretén retardar l’edat de jubilació, congelar dels salaris per dos anys o treure subsidis als aturats i les aturades.

El país va ser paralitzat, amb activitat intensa dels piquets a les zones industrials i tallant carreteres. Les aerolínies també van patir forts retards, així com les connexions de tren d’alta velocitat de Brussel·les amb Londres o París. També l’administració i empreses públiques han patit l’aturada, afectant fins i tot al funcionament del cau de lladres que és el Parlament Europeu. Sens dubte, un esdeveniment positiu el fet que la classe treballadora d’un dels països més rics d’Europa doni un cop a la seva classe dirigent; per força el seu marge de maniobra per imposar retallades al seu poble i a altres pobles d’Europa es veurà limitat.

Trencar la paràlisi

El panorama europeu és encoratjador, ja sigui per les vagues generals i lluites a Grècia o les comentades en aquest article. No obstant això, després de les vagues generals del 29 de març i la vaga general europea del 14 de novembre de l’any 2012, hem assistit a una paralització de les mateixes sense que hagin desaparegut les raons per seguir lluitant. Diversos factors han contribuït, com els casos de corrupció en el sindicalisme majoritari o la incapacitat del sindicalisme alternatiu per posar damunt de la taula i portar a bon port un calendari de lluita.

No obstant això, no hem de ser negatives. El 22 de març gairebé 2 milions de persones procedents de tot l’Estat espanyol ens vam reunir a Madrid per demanar Pa, Treball, Sostre i Dignitat. Les Marxes de la Dignitat van aconseguir demostrar que poden, gràcies a la confluència de tot l’espectre sindical, polític i social de l’esquerra i els moviments alternatius, sobrepassar a les burocràcies de CCOO i UGT. Un moviment social esperançador, que l’any que ve pretén portar les Marxes de nou a Madrid el 21 de març, fer accions l’1 de maig per tots els territoris i culminar, el que és més important, amb una vaga general el 22 d’octubre. En un any marcat per la batalla electoral, els carrers han de cremar.

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×