Agenda

Decret de Col·lectivitzacions: quan la majoria va prendre el control

24/12/2014

Andy Durgan

donesalantbrabcn

El juliol de 1936 la revolució social que va sorgir com resposta a la revolta militar va desencadenar l’experiència d’autogestió econòmica més important de la història: la col·lectivització de la indústria, els serveis i la terra. Mentre que la col·lectivització agrària es va estendre més en altres terres de la zona republicana (Aragó, València, Castella…), el centre de la col·lectivització urbana va ser Catalunya, sobretot Barcelona on el 80% de la indústria i serveis va estar sota el control de la classe treballadora.

La col·lectivització va ser la resposta, sovint espontània, de sectors de les masses urbanes i rurals al problema molt pràctic de com mantenir la producció i el cultiu. Sense amos (fugits o eliminats), en la majoria dels casos la decisió de col·lectivitzar va ser presa per una assemblea de la plantilla o pel comitè sindical de l’empresa. Al principi l’autogestió va ser espontània però aviat els sindicats, sobretot la CNT, van ser els seus impulsors.

A més de col·lectivitzar la producció, es van introduir una sèrie de mesures com l’educació tècnica, cursos d’alfabetització i la provisió de guarderies (una mesura especialment important donada l’entrada massiva de les dones en els llocs del treball durant la guerra).

El poder a Catalunya després del 19 juliol 1936 va estar en mans de múltiples comitès, formats per les organitzacions antifeixistes; entre ells el Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya (CCMA) que va actuar com un govern paral·lel a la Generalitat que va seguir existint en l’ombra. El govern català va establir el 11 d’agost el Consell d’Economia de Catalunya (CEC) com a primer pas per posar ordre en la nova economia col·lectivitzada. Presentat com “un pla de transformació socialista”, el programa del CEC, escrit pel líder del POUM, Andreu Nin, va tenir com a eix potenciar la col·lectivització de la indústria i l’agricultura.

Legalitzant les conquestes de la classe treballadora

Amb la recrudescència de la guerra i la necessitat d’estructurar el poder a la rereguarda la CNT va acceptar la dissolució del CCMA i la formació el 26 de setembre d’un nou Consell de la Generalitat amb representació de totes les forces antifeixistes. El nou govern es va dedicar a ‘legalitzar’ les conquestes revolucionàries, aprovant, entre altres mesures, el Decret de Col·lectivització i Control Obrer el 24 d’octubre 1936; elaborat a base del programa del CEC. La CNT i el POUM van defensar que totes les empreses que tinguessin més de 50 obrers i obreres el 30 de juny havien de ser col·lectivitzades; ERC i el PSUC les que tinguessin més de 250. Al final el decret es va aplicar a les empreses amb un mínim de 100 persones empleades.

Entre altres mesures, el decret, creava Consells Generals d’Indústria, que tenien com a funció formular els plans de treball de la respectiva indústria, orientar als Consells d’Empresa i ocupar-se de les tasques de coordinació industrial. A més, es preveia la constitució d’una Caixa de Crèdit Industrial i Comercial que havia de recollir el 50% dels beneficis de les empreses col·lectivitzades, invertir d’acord a les orientacions del CEC i dels consells generals i facilitar crèdits a les col·lectivitzacions que els necessitessin. Fins al final de la guerra hi va haver més de 8.000 col·lectivitzacions legalitzades pel Decret, a més d’unes 4.500 empreses més amb comitès de control obrer.

Els estralls de la guerra i la derrota de la revolució

Donada la situació de guerra, l’experiència de la col·lectivització a Catalunya va ser desigual. Per exemple, el POUM criticava durament l’anomenat “capitalisme sindical” d’algunes empreses col·lectivitzades que van actuar en competència amb les altres. Al mateix temps les col·lectivitzacions van a afrontar d’una banda seriosos problemes creats per la situació bèl·lica (manca de matèries primeres, bloqueig del comerç …) i per l’altre la creixent hostilitat de les autoritats republicanes compromeses amb el restabliment de la normalitat capitalista.

L’absència d’un nou estat revolucionari que podria haver controlat, entre altres coses, les institucions financeres i el comerç, va contribuir a debilitar aquest gran experiment en autogestió i, en darrer terme, va significar la derrota de la revolució social.

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×