Agenda

“Defensar el medi a través de la lluita laboral” una xerrada diferent en un escenari atípic

07/04/2016

Guifré Bombilà

Fotografia: Armand Simon

Fotografia: Armand Simon

La Fira de la Natura és un esdeveniment que ja té solera al Pallars Sobirà. Enguany ha estat la 14a edició d’un petit festival que omple el Parc del Riuet de Sort amb paradetes d’artesania i segona mà, tallers de manufactures naturals, horticultura, circ… Sempre hi ha novetats, però cada any no hi poden faltar els jocs i l’animació pels més petits, el dinar popular ecològic, el concurs de fotografia crítica o el col·loqui on la gent pot aprendre i debatre sobre diferents temes com les energies alternatives, la protecció del medi o la sobirania alimentària. Aquest diumenge vam tenir la fortuna de poder participar de la Fira que organitza l’Associació Casa Xorret i hi vam aportar una temàtica inèdita: com es pot vehicular la lluita ecologista a través de les lluites laborals i el sindicalisme.

Enmig d’un ambient festiu sota el Sol de la primavera, de corredisses de la canalla i degustant te i pastes àrabs, la ponència començà clarificant alguns conceptes relatius al manteniment dels equilibris dinàmics dels ecosistemes i com els éssers humans depenem d’aquests per a una vida saludable i, en última instància, per a la nostra supervivència. Això s’imbrica amb quina mena d’ecologisme impulsem, atès que hi ha tendències diferenciades. En la consciència de força activistes i molta gent, hi ha una visió estrictament conservacionista i ètica, segons el qual els humans no hem d’intervenir en la Natura com si fos quelcom aliè a la nostra existència.

Per contra, des de l’esquerra marxista i revolucionària, així com des d’altres sectors de l’ecologisme, reivindiquem nocions com la de minimitzar la “petjada ecològica”, on assumim que la nostra vida requereix produir i, per tant, incidir sobre el medi ambient. La qüestió central rau en que aquest pugui absorbir i regenerar aquest impacte a un ritme igual o superior al que rep. És evident que amb els actuals model energètic, de consum o de transports, per posar alguns exemples, el nostre impacte és desenes o centenars de vegades més destructiu que la capacitat dels ecosistemes de regenerar-lo. Però hi ha pràctiques que no només conviuen amb el medi de manera equilibrada, també la seva acció promou el creixement de la biodiversitat i enforteix els ecosistemes front a desastres, sequeres o plagues. Les societats humanes no estem condemnades a destruir el planeta que ens sustenta, podem escollir habitar-lo harmònicament.

En aquest sentit, se’ns va recordar que el marxisme originari ja contemplava la necessitat de mantenir un entorn natural en bon estat per a què les generacions posteriors poguessin viure dignament i, fins i tot, millorar les seves condicions d’existència. Conceptes que el moviment ecologista fa servir avui dia, com el desenvolupament sostenible (el veritable, no el que s’ha fet seu el capitalisme verd) o la necessitat de revertir la fractura metabòlica entre els nutrients orgànics que consumim i els que retornem a la terra, ja van ser formulats fa vora cent-cinquanta anys. Cal recuperar i reivindicar aquesta tradició ambientalista del socialisme, contra els sistemes productivistes i depredadors que es van imposar a l’URSS o la Xina, reivindicats acríticament per bona part de les esquerres durant el s.XX.

La segona part versà sobre exemples pràctics i històrics on es va conjugar el poder de les treballadores en el seu lloc de treball amb reivindicacions de tipus ecologista. I és que el consum principal d’energia i matèries primeres es dóna en l’àmbit productiu i empresarial, no pas en l’àmbit domèstic o individual, això fa que tingui una importància estratègica enorme aquesta confluència en la lluita. Al llarg de la Història s’han repetit casos en què estructures sindicals tradicionals, després de l’entrada massiva de militants anticapitalistes i gent radicalitzada durant algun cicle de lluites, començaven a incorporar reivindicacions ecologistes (entre moltes altres, com les LGTB o antiracistes) i a moure la seva abans anquilosada estructura per aconseguir victòries que, encara avui, poden resultar exemplars. Els exemples més antics són les lluites de la mineria al Regne Unit o l’Estat espanyol durant el segle XIX on s’exigia que el processat del mineral no contaminés les zones on vivien les treballadores i les seves famílies. Aquesta és, probablement, la primera victòria per millorar la qualitat de l’aire de la mà del mètode de lluita obrer principal, la vaga.

En exemples més recents, als anys 70 del segle vint trobem vagues dels estibadors a Euskadi que es van negar a descarregar el material de construcció amb què s’havia d’edificar la central nuclear de Lemóniz o els Green Bans que la Federació de Sindicats de la Construcció de Nova Gales del Sud (Australia) va fer sobre macroprojectes especulatius, conjuntament amb el moviment veïnal i l’ecologista. Un dels dirigents del sindicat, Jack Mundey, resumiria molt bé l’exitosa i necessària fusió de les reivindicacions de cada sector amb aquesta frase:
Per a què volem sous majors únicament si hem de viure en ciutats sense parcs, despoblades d’arbres, amb una atmosfera enverinada per la contaminació i que vibren amb el soroll de milers d’unitats privades de transport?
I el cert és que no només van aconseguir incrementar-se els sous, també van aconseguir mantenir zones verdes que, a dia d’avui, segueixin existint i han esdevingut icones de la ciutat de Sydney.

A casa nostra hem de refundar un sindicalisme que aposti per la mobilització i la democràcia interna en contra del model de pacte i concertació mafiosa actual. Però hem d’anar més enllà, el nou sindicalisme que necessitem ha d’integrar la lluita ecologista dins els seus postulats, ja n’hi ha prou d’entendre l’economia com a quelcom deslligat de la Terra que la sustenta. No és admissible lluitar per condicions laborals si és a costa de malmetre les nostres condicions d’existència. Però per molt que aquesta frase sigui evident, només s’imposarà la lògica si entre totes treballem perquè sigui així.

Fotografia: Baldo Farré

Fotografia: Baldo Farré

Tot aquesta informació que ens van donar el Guillem i la Mireia va estimular un debat que encara s’allargaria una horeta i escaig més, entre la quinzena d’assistents a la xerrada. El Pallars Sobirà és una comarca que viu del turisme i del sector primari, ambdós vinculats a un territori exuberant, increïblement ric i divers, i alhora despoblat. Des de la necessitat de generar una economia més sostenible i autosuficient a la comarca, front al model estacional de l’esquí, els hotels i el ràfting; de la recuperació dels Comunals i la necessitat d’integrar millor els Parc Naturals amb la població del lloc; generar una gestió més transparent i oberta, i alhora fomentar una pedagogia ambiental i també laboral… Aquests temes i altres van sorgir, en un públic conformat per gent d’edats i procedències diverses; gent del “país” i gent de fora; entre les recents regidores de la CUP, algunes activistes de tota la vida i gent interessada que passava per allí.

És evident que l’arribada de la CUP als Ajuntaments de Sort i Soriguera ha estat una alenada d’aire fresc. Sense anar més lluny, només el divendres anterior, a Sort, una xerrada sobre l’actualitat al Pròxim Orient i la situació de les refugiades que arriben a la Unió Europea va superar el centenar d’assistents. A la comarca cal potenciar més espais de debat, d’intercanvi de parers i on la gent d’esquerres puguem construir el nostre “oasi”. Tot plegat ha de ser un estímul per fomentar un canvi de dinàmica a un espai que ha patit una forta despolitització durant moltes dècades, hi ha força camí a recórrer per ampliar una base social crítica i compromesa. La recompensa farà que el repte pagui la pena.

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×