Agenda

Deute: reestructuració o impagament?

20/11/2014

Isaac Salinas

deute_lh

Reestructuració del deute. És la nova aposta econòmica de Podem, reflectida en la resolució “Auditoria i reestructuració del deute: una proposta per a Podem”, signada per Bibiana Medialdea i altres i que finalment va ser una de les cinc més votades a l’Assemblea Ciutadana. Enrere queda la proposta de no pagar el deute durant la campanya per a les europees, reflectida en el document fundacional “Moure fitxa (…)”: “Cal derogar l’article 135 de la Constitució espanyola i [exercir] una moratòria per dur a terme una auditoria ciutadana del deute que determini quines parts del mateix no són legítimes; els deutes il•legítims no es paguen”. D’eliminar la modificació de la Constitució tampoc no es diu res, renunciant així a denunciar aquest greu atac a la sobirania econòmica i a la democràcia.

Però anem al tema que ens ocupa. Quina diferència hi ha entre una reestructuració i un impagament del deute? Les dues opcions parteixen de la constatació de la insostenibilitat del pagament del deute en les condicions actuals, i l’obstacle que suposa per a una política de reactivació econòmica i transició del model productiu. En ambdós casos, seria necessària com a condició prèvia una auditoria ciutadana del deute, per tal d’abocar llum sobre el seu origen i analitzar les conseqüències de les possibles solucions. Però, si s’opta per la reestructuració, els següents passos serien:

1. Renegociació dels tipus d’interès i dels períodes de carència
2. Allargament dels terminis de venciment i d’amortització del deute
3. Quites parcials

És a dir, mitjançant un procés de reestructuració ordenada, “L’objectiu no és no pagar el deute” (Medialdea et al). Més aviat es tracta de “recuperar un nivell d’endeutament i un camí de sostenibilitat d’aquest que possibiliti la recuperació dels nivells de benestar de la població “(ibid).

Un nivell d’endeutament sostenible? D’aquesta manera, la quita es realitzaria no sobre la part del deute declarat “il•legítim” (o “odiós”), sinó insostenible. Insostenible en termes de viabilitat econòmica, que quedi clar, deixant de banda el problema de dèficit democràtic que genera. La reestructuració busca dirigir-se als bancs francesos i alemanys (els principals creditors) no per dir-los “Senyors, vostès han fet negoci amb el nostre endeutament i això s’ha d’acabar perquè pagar-los a vostès suposa l’austericidi de la nostra ciutadania”, sinó “Ja saben que no podrem pagar-los tot el que els devem, així que busquem un acord més favorable per poder seguir-los pagant”. Així ho corroboren les paraules de Medialdea: “Cal vèncer el discurs que no volem pagar els deutes, demostrant que no és una qüestió de voluntat, ni tan sols d’equitat social (tot i que també), sinó que es tracta en primer terme d’una qüestió d’eficiència econòmica i de necessitat “(!).

Medialdea et al. eludeixen en la seva anàlisi la responsabilitat dels que presten els diners, que han d’avaluar en primer lloc la capacitat de solvència dels qui demanen els préstecs abans de concedir-los i haurien de carregar amb les conseqüències de les seves avaluacions si aquestes es mostren errònies.

I si parlem del secretari general, Pablo Iglesias, les seves recents declaracions en els mitjans de comunicació sobre el pagament del deute tampoc són esperançadores. Darrerament li hem sentit dir moralismes del tipus “Els deutes són per pagar-los” o imprecisions com “Hi ha una part del deute que no queda més remei que pagar” –que potser estem condemnades a romandre a la UE i l’euro?

Juan Torres, qui juntament amb en Vicenç Navarro està elaborant un “pla de rescat ciutadà” per Podem, planteja la necessitat de reestructurar el deute a tot Europa i fer una quita en els països de la perifèria. Recordem que a Grècia, el 2012, es va acordar una condonació del 53% del deute, però només a canvi d’un segon rescat financer. En conseqüència, el deute públic ha tornat a augmentar i el govern grec es planteja actualment la necessitat d’una nova renegociació dels terminis de venciment i reducció dels tipus d’interès –de condonació ja no parla, donat el veto d’Alemanya.

És clar: entre els deutors i els creditors del deute hi ha un conflicte d’interessos de classe que no es pot resoldre mitjançant el consens. Només mitjançant accions decidides podem revertir la situació actual d’emergència social. Necessitem suports internacionals i una estratègia comuna en la perifèria europea, però per buscar un camí de desobediència. Podem hauria d’utilitzar la seva presència a les institucions europees per buscar complicitats amb Syriza sobre la base del “No devem, no paguem” que defensa la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute (PACD) i que en els últims anys ha calat en bona part de l’esquerra i els moviments socials a l’Estat espanyol. I, conseqüentment, hauria d’apostar per una sortida progressista de la UE i l’euro i aprofitar la seva repercussió mediàtica per fer avançar aquesta estratègia, en lloc d’encotillar-la en els límits del “sentit comú” europeista.

Pablo Iglesias i la seva gent han detectat amb encert la finestra d’oportunitat que obre l’actual crisi de règim. Però ocupar l’anhelada centralitat política i fins i tot guanyar les eleccions generals d’aquí un any no és garantia de canvi si pel camí ens anem desfent de les eines necessàries.

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×