Agenda

Economia en colors: Aventures i contradiccions d’un economista i professor

15/10/2015

Óscar Simón i Guifré Bombilà

la_caixa_20120706_2095505651-2
Segon capítol d’Economia en colors, dedicat al món de l’educació, conegut per l’ínclit professor Xavier Sala i Martín. Més enllà del color de les seves americanes (al primer capítol blava i al segon taronja, els colors de Convergència Democràtica de Catalunya), el programa continua amb la tònica del professor estrella que acaba les seves lliçons magistrals aplaudit per l’alumnat. Aquesta és la primera contradicció discursiva, ja que al programa s’hi defensa, molt encertadament, una educació per projectes i centrada en l’alumnat.

En aquest segon capítol titulat On són els nens de desembre? s’hi admet que el sistema socioeconòmic on vivim accentua les desigualtats de partida. Òbviament, no es diu de manera tan directa, però s’evidencia amb l’exemple dels jugadors del Barça (un altre cop el Barça), que els que parteixen de més avantatges, per ser els nens més grans de la seva promoció, són premiats sistemàticament. I amb l’educació passa el mateix, a altres nivells.

Durant tot el programa s’obvia el llenguatge inclusiu, es parla de nens, de senyors, de metges i d’enginyers. A més a més, de totes les nenes, nens i joves que participen al programa no n’apareix cap que tingui trets no caucàsics. De nou, el discurs pseudo-progressista queda desmentit per les imatges que el sustenten, que no deixen d’evidenciar un món dominat per homes blancs de classe alta.

Tornant al sistema educatiu, en Sala i Martin critica la “Macdonalització” de l’educació (Fa una setmana, McDonalds era un exemple a seguir) i, de manera sorprenent, es mostra contrari a les probes PISA (avaluació externa de caràcter pretesament universal), i al marginament que pateixen les assignatures que fomenten la creativitat. Aquí, Sala i Martín s’enfronta directament als postulats de la LEC (Llei Catalana d’Educació) i de la LOMQE, així com a les polítiques educatives de la Generalitat i el govern estatal, centrades a classificar i segregar l’alumnat segons la seva orientació cap a l’àmbit acadèmic o cap el pràctic. No obstant això, Sala i Martin sap que no pot anar al fons de les causes del problema, i es conforma en mostrar una crítica superficial, tan rebel com les seves americanes, per acabar desviant l’atenció cap a aspectes secundaris.

Si volem aprofundir en els problemes de l’educació, actualment, hauríem de començar per tres aspectes clau, que s’estan deixant de racó: organització centrada en l’alumne (ja reconeguda a moltes lleis), atenció a la diversitat (impossible amb les ràtios actuals) i foment de la interdisciplinarietat. Per contra, tenim un model que es limita a valorar l’èxit de tot un sistema educatiu a partir d’avaluacions de llengües i matemàtiques d’un sol dia.

En un moment del programa, en Sala Martín (no parlo d’en Tian Riba perquè l’únic que fa és agafar taxis i repetir el que li ha dit el seu llampant mentor) ens porta a visitar un institut públic, el Torre del Palau de Terrassa; i una escola privada-concertada, la Jesuïtes El Clot. Al primer hi apareixen alumnes i una entrevista de trenta segons a un professor que es queixa d’un cert immobilisme. En canvi, el director general de Jesuïtes El Clot mostra la seva aula estrella (per a 50 alumnes), i disposa del 10% del programa (uns 5 minuts) per fer publicitat de la seva empresa privada. Com si no existissin centres públics, com el Quatre Cantons de Poblenou, que treballen integralment per projectes.

Economia en colors és un programa molt ben pensat i executat, que s’ha d’analitzar al mil·límetre. La posada en escena, les localitzacions o els plànols ens aporten tanta o més ideologia i discurs que les diatribes de Sala i Martín. Alguns exemples: l’”èxit educatiu” d’un centre sempre es valora aïlladament del seu entorn social; la persona que aporta les propostes més innovadores ostenta el càrrec de direcció general; la insistència sibil·lina en enfocar el sistema educatiu cap a les necessitats de l’economia. Fins i tot la creativitat té com a fita única i última la millora de l’economia , en cap moment es parla de les necessitats humanes.

Sala i Martín juga al “mite de la caverna” de Plató, agafa unes idees, les buida de contingut i ens mostra unes ombres desdibuixades i reconstruïdes segons els seus interessos. En aquest sentit, intenta convèncer als i les televidents agafant les propostes de les pedagogies progressistes (com les de Ferrer i Guàrdia, afusellat fa 105 anys), i tan sols n’explica la metodologia, desvinculant-la del context educatiu i pervertint els objectius de la mateixa. En origen, aquests models pretenien emancipar l’educació de l’hegemonia catòlica; basar-los en programes adaptats a la psicologia de l’alumne per generar individus més intel·ligents, lliures, creatius i solidaris. Sala i Martín reconeix la utilitat d’aquest model per a la generació de més productivitat i benefici econòmic. El que no entén, o ens amaga, és que l’orientació de l’educació vers el benefici econòmic és el principal limitador d’aquests models, que haurien de ser accessibles per a tothom, no només per als fills de les elits.

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×