Agenda

Egipte: fe en la revolta

26/05/2012

Per Hossam el-Hamalawy. El posicionament de l’esquerra enfront dels islamistes d’Egipte ha estat un llarg punt de debat – El socialista revolucionari Hossam el-Hamalawy afirma que l’ocupació del Ministeri de Defensa egipci mostra que és vital prendre partit i posicionar-se.

Durant una manifestació la passada setmana, un jove camarada que conec de la Universitat del Caire se’m va apropar — un estudiant de medicina que estava entre els metges de l’hospital de camp durant l’ocupació al Ministeri de la Defensa (MdD). Em va parlar sobre una dona salafista que vestia un niqab, que besava la bandera vermella dels Socialistes Revolucionaris durant l’ocupació, alhora que cridava, “Perdoneu-me perquè no sabia abans de la vostra existència!”.

Vaig contestar explicant-li la història d’un altre company que entrava a l’ocupació i estava sent buscat per un xeic salafista. Quan el xeic va trobar la bandera dels Socialistes Revolucionaris, llibres marxistes, així com notícies del diari The Socialist en la seva borsa, li va dir al jove estudiant: “Endavant fill, que Déu estigui amb tu!”. Aquestes són solament dues anècdotes, d’entre moltes altres, de les quals els nostres companys han estat testimonis al llarg de la ocupació (no mancada de controvèrsia).

L’ocupació del MdD va ser iniciada per un grup d’adeptes al candidat salafista a la presidència Hazem Salah Abu Ismail; la seva candidatura havia estat anul·lada. El grup es va manifestar en el ministeri la nit del divendres 27 d’abril, i van decidir organitzar una crida a l’ocupació que exigia la dissolució del Comitè Electoral Presidencial. Culpaven al comitè per l’anul·lació de la candidatura del líder salafista. Aquest comitè ha estat també objectiu de la ira dels revolucionaris de tots els matisos de l’espectre polític.

L’ocupació va durar una setmana, durant la qual va ser objectiu d’atacs amb ganivets, navalles i armes de foc. Grups de matons, propers a l’exèrcit, i vestits de paisà van obrir foc contra l’ocupació. Va ser finalment acabada per una forta operació conjunta de la policia militar amb les forces armades especials el passat divendres 11 de maig, resultant en la detenció i tortura de centenars de persones.
 
Si hi ha qui pensa que la islamofòbia està augmentant de forma preocupant a Europa, hauria d’haver vist l’esfera egípcia del Twitter durant la setmana d’ocupació. Tant liberals com a progressistes van reaccionar d’una forma realment fastigosa. Són els mateixos que, per defecte, s’oposaran a qualsevol islamista, a qualsevol que porti barba o niqab, i que tendiran a evitar-los com a la plaga. La seva posició ha passat de la neutralitat, com si aquesta lluita entre islamistes i l’exèrcit estigués tenint lloc a un altre planeta, a resar perquè els dos bàndols, per algun miracle, acabaven l’un amb l’altre. Alguns fins i tot han recolzat les operacions de l’exèrcit sobre els islamistes.

I per suposat, està el cor tradicional, que apareix sempre que hi ha xocs amb la policia i l’exèrcit, cridant “no és moment per a això, tenim altres assumptes més importants”. I normalment aquests “assumptes importants” són eleccions, o alguna de les denominades fites del procés polític patrocinat pel Consell Suprem de les Forces Armades (SCAF) que mana a Egipte.

Diferents

Encara així, els islamistes no estan units, no són un bloc homogeni. Estem parlant de milions d’egipcis de diversos orígens i províncies que formen part dels Germans Musulmans i de diversos grups salafistes. Seria fins i tot un error incloure a tots els salafistes sota una mateixa etiqueta. Recordem que la joventut salafista va participar en l’aixecament de gener de 2011, a diferència de la majoria de famosos xeics salafistes que tenien una posició pro-Mubarak.

Molts dels treballadors amb els quals m’he anat creuant durant les vagues des de 2007 fins ara tenen barbes que els arriben gairebé fins al melic i són seguidors dels xeics salafistes. Els xeics han prohibit les vagues i manifestacions, a pesar que els seus seguidors, en situació de pobresa, òbviament estaven movent-se en una direcció diferent.

El moviment salafista es troba ja dividit. La pèssima actuació del candidat Abu Ismail en la crisi, incloent l’haver renegat repetidament dels seus propis seguidors, torna a crear unes bases desil·lusionades.

No hi ha per ventura una massa crítica que pogués guanyar-se per al costat de la revolució? Per descomptat que sí — i els socialistes revolucionaris han de jugar un rol a influenciar aquesta base tant com puguin, segons les seves capacitats i pes polític.

No hi ha major mentida que la idea que els Germans Musulmans (GM) és una organització de puny de ferro i que els seus membres segueixen cegament les ordres dels seus líders. L’organització està conformada per diferents faccions i hi ha divisions al llarg dels anys, per qüestions generacionals i de classe. 

A pesar que la posició oficial era la d’abstenir-se de mobilitzar-se durant l’últim any des de febrer de 2011, no hi ha hagut un enfrontament seriós amb l’Estat en el qual que no hagin estat involucrats en les protestes membres joves dels GM, en contra de la línia del grup. Personalment vaig ser testimoni d’això en diverses ocasions.

Llavors ens qüestionem: Què fem com a socialistes revolucionaris enfront d’aquesta situació? No hem de deixar de posar en evidència la hipocresia i les polítiques contrarevolucionàries de les cúpules dels GM. No obstant això, no hem de renunciar a l’intent d’atreure a la joventut, inclosos aquells militants dels GM qui estan sincerament a favor de la revolució, una vegada més al camp revolucionari. Podem fins i tot conquistar el seu suport a polítiques socialistes —una mica del que també estic sent testimoni.

Debatent

Això no va a ocórrer si ens quedem asseguts parlant malament pel Twitter dels GM com a bona part de progressistes estan fent, sinó estant físicament presents als carrers en els esdeveniments que ells organitzen, i debatent i argumentant contínuament. I quan sorgeix una lluita amb l’estat, no ens retirem i diem “que déu els cremi a tots dos” — hem de posicionar-nos.

L’ocupació del MdD va ser una passa endavant per a la revolució, no una reculada. Això és així malgrat la violenta arremesa de l’exèrcit que va conduir a la detenció de molts companys que van ser brutalment torturats.

Hem portat la lluita a un nou nivell, trencant un gran tabú, en entrar en una fase en la qual les ocupacions i les accions directes tenen lloc en els propis centres i nuclis de la contrarevolució.

Saludo la valentia de tots els companys que van participar en l’ocupació i que van resistir les arremeses de l’exèrcit. Tots els activistes Socialistes Revolucionaris i simpatitzants estan ara fora de presó, però hi ha centenars d’islamistes, activistes independents i gent del carrer que encara roman sota custòdia, a l’espera d’obertura d’un procés per la via militar. Hem de donar el millor de nosaltres per mostrar el nostre suport i assegurar la seva posada en llibertat.

Seguirem organitzant-nos contra la SCAF, i hem de posar més que no solament el nostre entusiasme per arribar a connectar amb els quadres islamistes que estan disposats a unir-se a aquesta lluita. La polarització en el moviment islamista no farà sinó augmentar amb cada traïció i posarà així en perill la relació entre els gestors del lideratge islamista amb la SCAF.

Augmentarà amb cada confrontació amb l’estat, amb el creixement de l’esquerra revolucionària, i amb l’escalada de l’ona de vagues. Però en tot cas, hem de romandre vigilants per mantenir-nos organitzativament independents, i movent-nos sota els nostres propis estendards, amb la nostra pròpia literatura— no fent compromisos. Algunes vegades hem d’estar amb els islamistes, però mai amb l’estat.

Hossam el-Hamalawy és membre de l’organització Socialistes Revolucionaris a Egipte, periodista i blogger de la plana web 3arabawy.

Traduït per Aligi Molina.

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×