Agenda

Egipte: La revolució de masses segueix en marxa

06/07/2013

David Karvala. Recordo com al març o abril de 2011, bastants activistes van declarar que no estaven gens contents amb la manera amb què havia acabat la primavera àrab, i sobretot la revolució egípcia (en el cas de reconèixer que fos una revolució). I recordo com vaig insistir una vegada rere altra que una revolució no consisteix en un parell de setmanes de grans mobilitzacions, i llestos, tot solucionat; que són processos llargs i complexos, fins i tot contradictoris. Sobretot, que a la revolució egípcia encara li quedava molt recorregut.

Les reaccions davant els esdeveniments de l’última setmana a Egipte demostren que les confusions, sobre com funcionen les revolucions, no han desaparegut.

El passat 30 de juny, una quantitat increïble de gent –segons les versions més fiables, 17 milions de persones, en ciutats arreu del país– va sortir al carrer per exigir la dimissió del president Mursi, dels Germans Musulmans. Davant la negativa d’aquest a escoltar-los, al final la cúpula militar el va fer fora, el mateix que va fer amb Mubarak l’11 de febrer de 2011. De la mateixa manera que llavors, van tenir els seus propis motius per fer-ho.

Aquest cop, és cert, les contradiccions són encara més grans que aleshores. Ara, una petita minoria de manifestants són ‘feloul’, seguidors del vell règim de Mubarak. Encara més important, i problemàtic, és el fet que un sector dels propis revolucionaris, liderat pel nasserista d’esquerres Hamdin Sabahi, accepti aquesta col·laboració. És una tragèdia, perquè el mateix Hamdin va ser un activista destacat dels moviments per la democràcia sota la dictadura de Mubarak.

Però les contradiccions són inherents a qualsevol moviment massiu. A Turquia, les recents protestes han inclòs a sectors importants de kemalistes, nacionalistes turcs, defensors de les dècades de governs autoritaris que van massacrar al poble kurd. Fins i tot, hi han intervingut feixistes en tota regla. Amb el moviment 15M a l’Estat espanyol, sabem que alguns feixistes van intentar participar a algunes ciutats, mentre que militants d’UPyD de Rosa Díez van aconseguir força protagonisme a la Puerta del Sol.

Davant aquestes contradiccions, no serveix de res fer una foto fixa, anomenar els dirigents que hi apareixen i consultar els seus programes.

La qüestió que hem de plantejar és quina és la dinàmica de la revolució que segueix en marxa. En aquest sentit, em decep el recent article del normalment magnífic Santiago Alba Rico, “Egipte, l’esquerra i el cop d’Estat”. Santiago té tota la raó en (tornar a) rebutjar la tendència de gran part de l’esquerra occidental de veure tot el que ha passat a l’Orient Mitjà en termes de “laics (bons) contra islamistes (dolents)”. Comenta que “un cert sector de l’esquerra –àrab i mundial–, quan hi ha revolucions, les anomena “conspiracions”, i quan hi ha conspiracions, considera que, llavors sí, ha arribat la veritable revolució”. Altra vegada, té tota la raó. Hem vist com sectors de “l’esquerra” donen suport a brutals dictadors i donen l’esquena a moviments populars, quan així ho dicten els interessos d’uns règims suposadament antiimperialistes.

Així que no es tracta de demonitzar els islamistes, ni de tenir il·lusions en els ‘feloul’ o en l’exèrcit (“laics?”). Però els fets són els fets.

Sota la presidència de Mursi, la immensa majoria de la població egípcia no ha vist les millores que esperava, ni respecte a la democràcia ni molt menys a les condicions de vida i justícia social. El règim, més enllà de revifar la retòrica de “solidaritat amb els nostres germans palestins”, no ha trencat amb l’Estat israelià ni molt menys amb els EUA. N’estaven farts i s’han rebel·lat… Una altra vegada.

Què fer a Egipte?
Què havia de fer una esquerra revolucionària conseqüent a Egipte? Aconsellar-los que tinguessin més paciència i que donessin més temps a Mursi i a les seves polítiques neoliberals? Advertir que, si es rebel·laven, els únics possibles beneficiaris serien els militars? Sembla que és el que pensa Santiago quan diu: “Al meu parer, el més revolucionari que es pot fer en aquests moments a Egipte, i a tot el món àrab, és tractar de construir un Estat de Dret democràtic mentre es treballa a mig termini –gramscianament– en un projecte contrahegemònic basat en el descontentament social”.

És gairebé la mateixa lògica que la que diu que el poble sirià ha d’aguantar la dictadura d’Assad jr. Una lògica a la qual, en aquest cas, Santiago ha aconseguit (i com!) resistir-hi. La ironia és que molts dels que condemnen la rebel·lió siriana ara canten les bondats de la mobilització social a Egipte. Tinc poc en comú amb els que justifiquen les matances d’Assad, amb Santiago, segur que d’aquí a res tornaré a quedar-me impressionat per les seves anàlisis.

Però per ara, jo em quedo amb el que estan dient i fent els meus amics i amigues del grup Socialista Revolucionari a Egipte.

Celebren la caiguda de Mursi com un assoliment dels milions de persones al carrer. Adverteixen contra qualsevol il·lusió en l’exèrcit. Van haver de fer el mateix després de la caiguda de Mubarak: molta gent no ho va entendre llavors, però després van veure que tenien raó. Estic segur que tornarà a passar. Denuncien els abusos dels militars: “Cal ser coherent a l’hora d’oposar-se a totes les formes d’abús i de repressió a la qual els islamistes estan sent sotmesos en forma de detencions i tancaments de canals de televisió i diaris; el que els succeeix avui als islamistes els passarà demà als treballadors i treballadores, i a les esquerres “. També formen part activa, com ho han fet des de fa temps, dels grups d’intervenció contra l’assetjament sexual i les violacions a la plaça Tahrir.

Però allò que el grup revolucionari no fa és lamentar la caiguda de Mursi, ni oposar-se a la nova onada revolucionària. Totalment al contrari, formen part, ajudant a portar endavant, ajudant-la a aprendre de cada nova lluita i experiència. Intenten impulsar l’organització de base, als barris i sobretot en els llocs de treball.

Per sobre de tot, insisteixen en una cosa: “Correspon a les forces revolucionàries d’avui l’unificar les seves files i presentar-se com una alternativa revolucionària convincent per a les masses. Una alternativa a les forces liberals, que estan en ascens avui sobre les espatlles dels militars, i a les forces de l’Islam polític, que han dominat durant dècades sobre àmplies franges de la població”.

Perquè el repte real a Egipte, igual que a l’Estat espanyol, és aquest. No limitar-se a queixar-se davant les limitades opcions ofertes pels dirigents existents, sinó crear una alternativa creïble, capaç de connectar amb les masses. En aquest sentit, Santiago té raó en parlar d’un “projecte contrahegemònic basat en el descontentament social”. Però el descontentament social explota per tot arreu i exigeix urgència. No es pot esperar durant dècades per crear les alternatives perfectes (però irrellevants). L’alternativa s’ha de crear amb urgència, entre totes les forces disponibles i disposades a fer-ho; l’única condició és que ens basem, no en un o altre dirigent i al seu programa perfecte, sinó en la lluita social des de baix: popular i, sí, contradictòria.

PD: Acaba d’arribar un altre article de Santiago. Una altra vegada, comparteixo algunes coses, i d’altres no. Amb el que discrepo directament és amb el seu títol, parla del suïcidi de la revolució, el que implica que aquesta està morta. Jo, en canvi, opino que està molt viva.

David Karvala és membre d’En lluita i activista d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme.

—–

Rep més informació sobre En lluita, anticapitalisme i revolució

Pots llegir també el diari d’aquest mes En lluita

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×