Agenda

El procés constituent de Podem, camí cap a la verticalitat

04/01/2015

Alejandro García

Ha passat gairebé un any (el farà el 17 de gener del 2015) des del naixement de Podem. En aquest temps els esdeveniments polítics s’han succeït a una velocitat vertiginosa, sobretot a partir de l’èxit electoral obtingut a les eleccions al parlament europeu del maig del 2015: abdicació del rei, dimissió de Rubalcaba, retirada de la llei de l’avortament, dimissions dels ministres Gallardón i Ana Mato, etc. Tot això ha tingut lloc alhora que Podem pujava en intenció de vot a les enquestes. Independentment de la influència de Podem en tots aquests esdeveniments, el que sí és cert és que la formació política ha suposat un terratrèmol en el panorama polític i social de l’Estat espanyol.

Poc després de les eleccions europees començava el procés constituent de Podem en el qual encara està immers (acabarà el 14 de febrer amb la proclamació dels candidats escollits als Consells Ciutadans Autonòmics i les seves respectives Secretaries Generals). Tot i que ja abans de les eleccions el Grup Promotor va prendre decisions que van generar controvèrsia a les seves bases -proposar Vestringe com a assessor, unes primàries per escollir la llista al parlament europeu amb un caire clarament presidencialista ja que al cap de llista calia votar-lo apart, la utilització del rostre de Pablo Iglesias a la papereta per les Europees, etc.-, no va ser fins a l’inici de tal procés constituent que es van posar clarament de manifest les discrepàncies existents entre la cúpula de Podem i gran part de les seves bases actives als Cercles.

Per començar, el procés per escollir l’Equip Tècnic que prepararia l’Assemblea Constituent Sí Que Es Pot es va realitzar en un termini brevíssim en el qual no hi hagué temps per a la formació de diferents equips que poguessin disputar al grup de Pablo Iglesias el primer lloc en la votació. De fet, tan sols se’n va presentar un més, el d’“Infermeres”, que va perdre la votació per una gran diferència, com era previsible. Un Equip Tècnic que, es va dir, es limitaria a prendre decisions tècniques, però que va prendre moltes decisions polítiques de fons, com el disseny de tot el procés de l’Assemblea Ciutadana.

Posteriorment, en el procés d’elecció dels òrgans interns a nivell estatal, l’equip És Clar que Podem, encapçalat per Pablo Iglesias, es va negar a reunir-se amb Sumant Podem -equip en el qual estaven integrats 3 dels 5 eurodiputats de Podem i que comptava amb un major recolzament per part de les persones actives als Cercles- per tal d’arribar a un consens en els documents polítics, ètics i organitzatius. Un altre pas que va debilitar la possibilitat de consens i unitat interna va ser impedir que es poguessin presentar esmenes als documents presentats que fossin sotmeses a votació, obligant a presentar un document complet com a alternativa. A més, la possibilitat atorgada a darrera hora de votar en bloc els documents polític, ètic i organitzatiu, també anava en detriment d’una democràcia més oberta i plural. No satisfet amb això, Pablo Iglesias va llançar un desafiament que recordava allò que va dir Felipe González en el seu moment -o el marxisme o jo-: va indicar, mostrant certa prepotència, que si no guanyava la seva proposta de partit per Podem faria un pas enrere i deixaria de ser la cara visible del projecte. A més, van prendre una altra decisió que, a banda d’aprofundir en el caire personalista que molta gent critica a Podem, podia considerar-se com un atac a la intel•ligència dels seus inscrits: quan van començar les votacions, van utilitzar el nom de Pablo Iglesias a l’equip És Clar que Podem per escollir tant els documents com el Consell Ciutadà Estatal. És a dir, no volien deixar cap dubte sobre quin era l’equip “oficial”. Per altra banda, van decidir utilitzar el mètode planxa per votar les candidatures, de manera que fent un sol clic al nom de l’equip automàticament es marcaven tots, fet que va contribuir de forma important a que És Clar que Podem guanyés amb tant d’avantatge. Això, combinat amb el fet que no es va plantejar l’elecció de càrrecs de diferents candidatures en base a criteris de proporcionalitat, sinó que els més votats copen el poder, fa que el sistema estigui absolutament mancat de representativitat i que els òrgans escollits no reflecteixin la diversitat existent a Podem. En darrer lloc, cal indicar també que aquest procés ha deixat fora (i segueix deixant) a molta gent que no ha estat educada en les noves tecnologies i no sap com utilitzar internet perquè no l’ha utilitzat mai o no hi té accés (persones grans principalment, però també altres persones amb recursos econòmics escassos). A més, el vot telemàtic afavoreix clarament a les figures mediàtiques. Per tot això, som crítics amb aquest sistema de votació, ja que no és cert que aquest mètode, si més no sense combinar amb d’altres, sigui la forma de garantir la democràcia més participativa i oberta possible.

Totes aquestes actuacions ideades per Pablo Iglesias i el seu grup afí han tingut clarament la finalitat de donar-los un poder gairebé absolut, i així deixar fora dels llocs orgànics del partit a la gent amb posicions més crítiques o discrepants amb ells, gent que també és la que defensa les posicions més rupturistes amb el sistema. És una llàstima que això els hagi dut a plantejar el procés amb aquest esperit de confrontació enlloc de buscar el consens, o si més no un apropament. Aquestes actuacions han seguit en el procés constituent municipal. En aquest sentit, cal indicar que el recolzament públic per part de Pablo Iglesias i altres membres escollits per tots i totes pels òrgans interns estatals, com Íñigo Errejón, a les candidatures És Clar que Podem mostra dues coses: d’una banda, manca de respecte a les persones d’altres candidatures, moltes de les quals els havien votat, i d’altra banda, i més important des del punt de vista polític, debilitat; sí, falta de seguretat en les seves possibilitats davant de les candidatures sorgides des de baix. No hagués estat més net i democràtic i una mostra de la unitat que tant proclamen, sentir el Secretari General de tots i totes dir que guanyi qui guanyi tots som companys que estem al mateix vaixell i que, per tant, serà una bona elecció? Ara que han utilitzat el seu poder mediàtic per copar el poder, ara que el pop ha estès els seus braços, criden a la unitat. Fins ara semblava que s’havien oblidat d’ella. I com a agreujant, tot això mentre que als cercles se’ls exigeix no posicionar-se al llarg de tot el procés electoral en interès d’un “protocol de neutralitat” fantasma imposat des de dalt i que ningú ha votat. Un cercle no és més que un grup de persones; si una persona pot expressar les seves preferències, perquè no pot fer-ho un grup de persones si així ho decideix per majoria? Quina mena de democràcia és la que només es pot exercir quan els interessa a alguns?

Aquestes maniobres estan provocant no només que Podem s’allunyi dels principis i valors que van propiciar la seva fundació (horitzontalitat, democràcia participativa, assemblearisme, etc.), sinó que les diferències entre la cúpula dirigent i gran part dels seus membres actius als Cercles siguin cada cop més grans i qui sap si en un període de temps més o menys curt irreconciliables. Tot això ha portat a que les candidatures de És Clar que Podem, escollides des de dalt, hagin copat els consells ciutadans i secretaries generals de la majoria dels grans municipis on es presentaven, enfront de llistes obertes construïdes des de baix, des dels barris, per un estretíssim marge en alguns casos, com és el de Sevilla. I en tot això, on està el debat polític? Votem simplement cares o bé propostes amb contingut i una orientació determinada? Malauradament, el plantejament del procés ha afavorit el primer.

No ens limitem a criticar, en aquest article hem aportat propostes clares que haurien fet que aquest procés hagués estat molt més democràtic i enriquidor: plantejar terminis adequats per afavorir la pluralitat de candidatures, evitar la presentació de llistes enfrontades, permetre als cercles expressar-se i posicionar-se obertament, possibilitar el vot presencial, no permetre el vot en planxa de les llistes ni el vot en bloc dels documents, establir el nombre de càrrecs electes de forma proporcional al nombre de vots de cada candidatura, entre d’altres. A més, en benefici d’una democràcia radical que ens distingeixi dels partits de la casta, el desitjable hagués estat que totes les candidatures s’haguessin conformat mitjançant un procés obert a tots i totes les que participem activament a Podem, i afavorir les votacions en base a propostes polítiques i organitzatives encoratjant el debat, no en base a personalismes.

En qualsevol cas, les persones combatives que apostem per construir i funcionar des de baix a Podem no ens rendirem aquí; sabem que les eleccions són importants però que molt més important és el poder popular al carrer i els centres de treball. Si alguna cosa hi ha de positiva en tot aquest procés és que ha fet emergir un sector combatiu dins de Podem que de veritat vol fer les coses de forma diferent. Hem de seguir treballant junts i juntes i cohesionant-nos de cara a les eleccions als Consells Autonòmics per tal d’equilibrar la relació de forces i evitar que les posicions de Podem segueixin escorant-se cap a la dreta en qüestions organitzatives i programàtiques, cap a aquella ambigüitat que persegueix convertir-lo únicament en una màquina electoral. Treballem també, els qui volem un Podem de la gent, dels barris, dels cercles, en la direcció que ho estem fent fins ara, per tot el que ens queda per davant un cop constituïts els òrgans interns: debat polític, propostes concretes, acció als carrers. Això és només el principi. Seguim! I això sí, anem totes juntes a fer fora la casta i guanyar els nostres drets!

Alejandro García participa a Podem i es membre d’En lucha – Sevilla

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×