Agenda

El que hi ha de nou, de vell i de bo a Podem després de l’Assemblea Ciutadana

07/11/2014

Manel Barriere

Pablo-Iglesias

Quan fa uns anys vaig començar a militar al sindicat de Tècnics de l’Audiovisual i el Cinema de l’Estat espanyol, vaig poder coincidir amb Carmen Frías, que per aquest llavors era la secretària general de l’organització. Carmen és una muntadora amb una llarga trajectòria i alhora una veterana lluitadora antifranquista que va viure la clandestinitat i va conèixer els calabossos de la Direcció General de Seguretat a la Puerta del Sol de Madrid. En els debats que teníem al voltant de la forma d’organitzar un sindicat atípic que requeria un enfocament diferent al del sindicalisme clàssic, la Carmen sempre tenia un afegitó que m’ha quedat a la memòria: entre el que és vell i el que és nou, jo prefereixo el que és bo que no envelleix. I m’ha quedat a la memòria perquè per coses velles en política, aquesta antiga dicotomia que apareix cada vegada que coincideixen en l’escenari de la història diferents generacions d’activistes, que carreguen amb anys d’experiència amb els i les que es mobilitzen per primera vegada.

El que és millor que no envelleix és una fórmula que convida a la reflexió i l’anàlisi de les opcions sobre la taula en un moment donat, perquè res és bo per ser vell, com tampoc ho és per ser nou. I la reflexió és necessària perquè rarament trobarem un projecte col·lectiu i democràtic com un sindicat, o com una organització popular de masses del tipus de Podem que no contingui en el seu interior múltiples corrents, forces i elements en una convivència complexa i contradictòria, tal com s’ha escenificat en el procés assembleari constituent que està en la seva última fase.

El que hi ha de nou

No cal tenir molta experiència per saber que en política està tot inventat. Però en la política democràtica, la participació de la gent és potser l’element bàsic que la defineix. En aquest sentit, les coses són tan noves com ho siguin per a les persones que hi participen, i no hi ha dubte que un dels elements fundacionals de Podem, i un dels seus majors èxits, és el relleu generacional. Una nova fornada d’activistes s’ha llançat al carrer per construir una organització que per a la majoria serà una cosa absolutament original i nova. Però no només per als que hi participen. També per als que s’ho mirin des de la barrera ja sigui amb simpatia o rebuig. Si la societat no ho percep com a nou, difícilment se li podrà col·locar aquesta etiqueta, amb tot el que pugui significar.

Podem ha aconseguit anteposar a la “vella” casta al poder la gent “jove” que va prendre les places el 15M, que ho són tant per edat com per tractar-se de nouvinguts a la política activa. Un èxit nou, almenys per a mi, tot i que la qüestió ha estat sempre present cada vegada que un moviment sorgia i arrossegava a noves generacions a la lluita. Aquells que teníem més experiència insistíem en la necessitat de construir una organització política que articulés aquesta força i la convertís en palanca de canvi. El que té de nou Podem, doncs, la realització d’un vell somni.

Un altre element determinant i per a mi realment nou, és l’elaboració pràctica d’un mètode democràtic que ha posat èmfasi en la inclusió tant com en la participació, a través de noves eines telemàtiques. L’assemblea, al cap i a la fi, és un espai limitat. Es limita a aquelles persones que tenen temps, voluntat i recursos per assistir, deixant fora a milers de persones. Així, els documents que s’han elaborat per l’Assemblea Ciutadana han rebut un total de 112.070 vots, una fita de participació en un procés polític d’aquesta índole.

El resultat exigeix una reflexió en aquest sentit que vagi més enllà dels debats que s’han desenvolupat durant les votacions. El resultat ha estat una victòria aclaparadora per a l’equip de Pablo Iglesias, i si llegim el seu document organitzatiu, ens trobem que la direcció política de l’organització serà elegida a instàncies del secretari general, sens dubte el celebèrrim Pablo, que surfeja votació rere de votació donant mostres que allò que ell proposa rep automàticament un suport massiu. Sabent que a les eleccions al Consell Ciutadà es poden presentar llistes completes, no hi ha tampoc dubte que la que vagi liderada pel líder, valgui la redundància, aconseguirà un èxit aclaparadorament democràtic, de manera que s’assegura la ratificació pel Consell de la seva proposta. Així, de tot al poder als cercles, passem a tot el poder a Pablo Iglesias.

El que hi ha de vell

On queda llavors la participació i la inclusió? És clar que el resultat de les votacions de l’Assemblea Ciutadana “Sí se puede”, ens aboca a una mena de nova democràcia representativa legitimada pel vot massiu i la participació telemàtica. Ja sabem que res no envelleix tan ràpid com un ordinador. No hi ha dubte que una de les coses que estem patint avui, és el greu error de deixar els nostres assumptes en mans de tercers, i permetre que es vagin constituint en un grup aïllat, tancat, cada vegada més homogeni quant a interessos i projecte, tot això justificat i legitimat democràticament. No fa tant que la casta rebia una aclaparadora majoria dels vots en aquest país. D’altra banda, és molt difícil desxifrar els resultats en termes de debat d’idees. Sigui per internet o presencial, el debat és fonamental per al desenvolupament democràtic, i donada la potència mediàtica de Pablo Iglesias, l’estratègia de focalitzar la discussió de forma una mica perjudicial en el rebuig o no a la participació d’Izquierda Anticapitalista en el projecte, i l’amenaça “felipesca” que va llançar Iglesias de retirar-se si no guanyava la seva proposta, es fa gairebé impossible determinar l’impacte real de les diferents formes de concebre la democràcia desenvolupats en els diferents documents en competició.

Ens enfrontem, doncs, a un fenomen d’allò més vell. Podem és un projecte que s’articula al voltant de la figura d’un líder carismàtic que arrossega multituds, segons la idea que guanyant les eleccions obtindrem el poder necessari per canviar les coses. El problema vindrà quan el dia després de guanyar les eleccions descobrim que amb una “màquina de guerra electoral” no es poden emprendre les tasques necessàries per implementar un programa, que perquè els representants electes disposin de la força suficient amb la qual enfrontar-se al poder veritable, econòmic, financer, internacional, caldrà un altre tipus d’organització que hem de començar a construir des de ja. Una organització que emfatitzi la participació, que sigui inclusiva en la pràctica, que els seus vincles amb el territori i la ciutadania es teixeixin partint de la mobilització i la tradició dels moviments socials, en el territori i en la ciutadania, no únicament en l’espai virtual.

I abans de les eleccions? Què passarà si mentre ens convertim en aquesta màquina de guanyar eleccions s’aprova i entra en vigor el Tractat de Lliure Comerç entre els EUA i la UE (TTIP)? Què podrem fer llavors des del poder de l’estat? Hem de mantenir-nos al marge de les mobilitzacions que preparen les Marxes de la Dignitat per a finals de novembre perquè el primordial és la campanya? No veig ara per ara que l’equip de Pablo Iglesias respongui a aquestes preguntes més que amb la coneguda resposta de la democràcia representativa. Voteu-nos i nosaltres canviarem el món.

El que hi ha de millor

I malgrat tot, Podem és una de les organitzacions més democràtiques que existeix avui en dia a l’Estat espanyol, aglutina gran part de l’avantguarda crítica d’aquest país, ja sigui “vella” o “nova”, planteja un repte a la casta i al que queda del règim del 78, constitueix un espai en el que milers de persones s’estan involucrant en política, i potser el més important de tot, és la primera vegada des que vaig començar a militar que veig la possibilitat d’un canvi en la correlació de forces a favor dels de baix i impulsat pels de baix, els qui componen majoritàriament a aquests 160.000 inscrits a Podem a dia d’avui. Motiu més que suficient per no donar un pas al costat sinó 10 endavant, com deia Teresa Rodríguez, i seguir formant part d’aquest procés, lluitant perquè Podem es converteixi en una organització de ruptura i de canvi. Perquè les màquines de guerra electorals ja les hem patit massa temps.

Manel Barriere és membre del Cercle de Podem Majadahonda

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×