Agenda

El sectarisme a Egipte un any després de la massacre de Maspero

10/10/2012

El 9 d’octubre de 2011, l’exèrcit egipci va atacar els manifestants que protestaven en suport de la minoria cristiana copta del país. La massacre de Maspero va deixar almenys 27 morts. Sameh Naguib, dels Socialistes Revolucionaris d’Egipte, va parlar per a la commemoració de l’aniversari de la massacre del Caire al Centre d’Estudis Socialistes. Aquesta és una traducció editada del seu discurs, que es pot veure en àrab aquí.

La revolució egípcia està travessant un període de transició molt difícil. Això ha portat a molta gent a pensar que la revolució ha acabat. Un petit nombre de líders corruptes han estat retirats, altres persones han estat elegides en el seu lloc, i fi de l’assumpte.

Però això no és correcte. Ens trobem tan sols al començament de la revolució egípcia, que és una de les grans revolucions de la història. De vegades s’han mobilitzat més de 20 milions de persones als carrers. Hi ha molt poques revolucions al llarg de la història que hagin involucrat les masses populars en aquesta escala.

La revolució va omplir un ampli sector de les masses de confiança per lluitar pel dret a la igualtat, la justícia i la llibertat. Aquest tipus de canvi en la consciència no s’evapora d’un dia per l’altre. Això només succeirà si veiem derrotes en la mateixa escala que la mateixa revolució. La derrota de la revolució haurà d’involucrar la contrarevolució en una escala que no hem vist fins ara a Egipte.

Això no vol dir que no pugui succeir. La contrarevolució està encara present, i l’estat egipci segueix sent l’estat de Hosni Mubarak. Totes les seves institucions van ser construïdes sobre la discriminació i el sectarisme, juntament amb la corrupció i l’explotació.

Desfer-se del mariscal de camp Tantawi i reemplaçar-lo amb el cap de la intel·ligència militar no ha canviat l’exèrcit tampoc. Aquest exèrcit té els mateixos interessos econòmics sota el seu control i el mateix poder a les seves mans.

La revolució egípcia és una revolució clàssica en què les masses i els treballadors estan exercint un paper central, però altres grups estan jugant un paper també: els cristians, els nubis, el poble de Sinaí. Tots els sectors oprimits i oprimides de la societat estan en moviment, ja que la revolució els dóna una sensació de confiança. Senten que podem canviar el món que ens envolta.

I les experiències de les persones durant els primers dies de la revolució de sobte no desapareixeran de la memòria. Per això és un error pensar que no hi ha possibilitat de renovar la revolució, o de veure una segona revolució egípcia.

Justícia

Durant els dos últims mesos hem vist 1.480 vagues –l’onada més gran de vaga des de la que hi va haver immediatament després de la revolució. Grans sectors de les masses egípcies encara continuen la seva revolució. Encara volen justícia social, encara volen una vida digna, i tenen prou confiança per lluitar.

Però encara hem d’explicar per què els sentiments sectaris estan en augment. Comencem per assenyalar que el règim de Mubàrak va coincidir amb un període d’economia neoliberal i polítiques socials. Vam veure la privatització i la retirada de l’Estat de tots els serveis bàsics.

Llavors, què fa la gent corrent quan necessita tractament mèdic o educació? Els cristians van a l’església i els musulmans van a la mesquita, que són els únics llocs on es troben aquests serveis.

Aquests serveis abans eren proporcionats a tots i totes, però ara ens trobem amb molta divisió. Es converteix en un assumpte de “nosaltres” i “ells”. La gent acaba refugiant-se en la seva identitat.

Això, per descomptat, és extremadament útil per aquells en les capes altes de la societat. Sota Mubarak hi havia 490 multimilionaris a Egipte. (Estem parlant de milers de milions de dòlars dels EUA, per cert, no en lliures egípcies!) Alguns són cristians i d’altres són musulmans.

Els 490 bilionaris eren multimilionaris amb Mubàrak i ho han seguit sent amb Mohamed Mursi. Mentrestant, el 45 per cent de la població egípcia viu per sota del llindar de pobresa. Aquestes persones són també cristianes i musulmanes. La pobresa no discrimina en relació amb la religió.

Qualsevol revolució que parli de justícia social i inclogui aquest tipus de contradiccions de classe no és una revolució que s’hagi completat. És una que tot just està començant.

Tampoc la revolució ha acabat en el nivell de l’alliberament dels oprimits, que és un component vital de la justícia social. No podem tenir una veritable igualtat si les dones no han guanyat la igualtat. El mateix succeeix amb els coptes, o els nubis, o la gent del Sinaí que estan sent bombardejats pels avions en aquest moment. Tots ells són una part fonamental de la revolució.

Els més febles

Això explica la massacre de Maspero. La contrarevolució sempre colpeja els punts més febles. No podia dirigir-se a la Plaça Tahrir quan un milió de persones hi eren. Però podria arribar a una marxa de deu mil cristians. L’Estat utilitza la incitació sectària directa, afirmant que els coptes estaven atacant l’exèrcit. Alguns salafistes es van anar i van començar a arrossegar i colpejar els cristians en la protesta.

En totes les revolucions al llarg de la història ocorren aquest tipus de coses. Si la minoria són jueus, llavors els jueus són l’objectiu. Si la minoria són armenis, llavors són atacats. Per què? Perquè hi ha certs sectors de les masses que són menys conscients, que poden començar a pensar que els cristians són el problema i no l’Estat. Això és el que explota la contrarevolució.

Això vol dir que ens trobem en un període de transició, i cal preparar-se per una segona onada de la revolució egípcia. La contrarevolució –les persones que tenen un interès en la restauració del vell ordre– encara té el poder i els diners i la capacitat de mobilitzar.

Hem d’entendre que cap revolució pot triomfar sense l’alliberament de tots els oprimits. Aquells que diuen: “Quan aconseguim la justícia social, llavors podrem pensar en els drets de la dona o els drets dels coptes” estan equivocats. Els joves coptes han jugat un paper central en la revolució. La revolució egípcia no es completarà sense ells.

Dividir les persones segons les seves creences religioses és una arma en mans de la contrarevolució. Si no podem unir les nostres files, es farà servir aquesta arma en contra nostra. Passarà de vagues i manifestacions en les places de Tahrir a atacs incendiaris contra les esglésies i mesquites, i enfrontaments sectaris.

Hi ha un vincle important entre l’alliberament social i la lluita per la justícia social. Les vagues avui dia engloben musulmans i cristians, homes i dones. La primera arma de la patronal és promoure el sectarisme o parlar de que les dones no haurien d’estar treballant. Ells diran qualsevol cosa per dividir les nostres files. El nostre paper com a revolucionaris és fer tot el contrari.

Els i les treballadores musulmanes han de lluitar contra la discriminació que afronten els cristians, per tal d’unir les files del moviment revolucionari i el moviment obrer. El mateix és cert en relació amb les dones.

Assetjament

La contrarevolució té moltes formes. L’assetjament sexual i els salafistes són dues cares de la mateixa moneda. Quan un predicador salafista diu que els marits tenen dret a colpejar a les seves dones, aquesta misogínia naturalment es tradueix en assetjament sexual als carrers. Gent com aquesta no vol que les dones estiguin als carrers o en els llocs de treball, o en el transport públic.

I sents altres idees reaccionàries, com la idea que els cristians són tots rics, o que van robar el país. O que les dones han assumit llocs de treball dels homes. Idees reaccionàries com aquestes poden tenir un gran impacte en un país que té un alt grau d’analfabetisme, on la gent sovint no té accés a conèixer una història diferent.
Però no cal tractar el moviment islamista com si es tractés d’un sol bloc. Una gran part dels cristians han arribat a la conclusió que els islamistes estem tots units en contra d’ells. Això és completament fals.

Heus aquí un exemple senzill: molts dels atacs recents han estat dirigits per persones de la Germandat Musulmana. No obstant això, la Germandat s’oposa amb força als atacs. Tareq Sheikh, el líder de les vagues dels treballadors d’autobusos, és un salafista. Sheikh Tareq va mobilitzar 7.000 vots per Mursi a les eleccions, perquè creia que la Germandat representaria a gent com ell.

Així que les divisions de classe estan sempre presents dins de la Germandat i entre els salafistes. No estan units. Els joves de la Germandat estan començant a sortir a la recerca d’una alternativa. Aquesta alternativa ha de ser l’esquerra, i l’esquerra ha de ser capaç de treballar amb ells.

El fenomen mundial de la islamofòbia també afecta la situació dels coptes a Egipte. La islamofòbia és una de les ideologies bàsiques dels règims governants a Europa i l’imperialisme nord-americà en l’actualitat. Es culpa les minories musulmanes de tots els problemes d’aquestes societats.

La joventut copta ha d’adoptar una postura ferma contra la islamofòbia. Somien amb anar a Europa, però s’han d’adonar que hi ha gent que es fixarà en el color de la seva pell i que pensarà que són musulmans.

La ideologia que s’està utilitzant aquí és la islamofòbia, però l’objectiu són les minories. Per això hem de ser solidaris contra totes les formes de discriminació religiosa.

Sameh Naguib és militant dels Socialistes Revolucionaris d’Egipte. Article en anglès.

—–

Estas d’acord amb nosaltres? Rep més informació sobre En lluita, anticapitalisme i revolució

Pots llegir també el diari d’aquest mes En lluita

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×