Agenda

Els moviments que poden vèncer el pols constant de la repressió

10/06/2013

Per Diego Garrido. Davant una situació d’augment de les lluites, com la que s’ha viscut a Catalunya els últims anys, les administracions polítiques despleguen els recursos al seu abast per frenar les resistències populars.

La repressió és l’arma de l’Estat per combatre aquests moviments, la qual pot prendre diverses formes, no només la de la violència física (també les multes, són una manera d’erosionar materialment i moralment les persones que lluiten; així com els recursos de les organitzacions o moviments que les sufraguen). Però la repressió pot ser un arma de doble fil per l’estat. Diferents experiències històriques ens ho mostren.

Si ens centrem en la història recent de Catalunya, l’auge de les mobilitzacions s’ha vist acompanyada d’un augment de la repressió. Ho vam veure amb el moviment anomenat “antiglobalització” a finals dels 90, tot i que segurament el punt d’inflexió en els últims anys ha estat la lluita estudiantil contra el Pla Bolonya, 2008-2009. L’entrada dels mossos d’esquadra a les universitats en diverses ocasions per desallotjar les ocupacions del moviment estudiantil, o les dantesques persecucions, amb càrregues i detencions injustificades, pels carrers de Barcelona, van fer públic el debat sobre la repressió policial durant un temps important, tocant de mort el decebent govern del tripartit.

El 2010 va arribar la vaga general del 29S, amb més de 50 detencions arbitràries, presons preventives a activistes, multes desproporcionades i processos judicials (alguns encara duren) demanant penes de presó, a més de desenes de persones ferides als piquets a mans de la policia. Aquesta seria la tònica seguida a les següents vagues generals que s’han convocat a Catalunya, el 29 de març i el 14 de novembre de 2012, però reduplicada per la prepotència del conseller d’interior Felip Puig, i el govern de CiU. En major o menor escala, aquest tipus d’atacs s’han produït també contra les mobilitzacions del 1r de Maig cada any, a les vagues i ocupacions estudiantils, als nombrosos desallotjaments d’espais alliberats sense cap mirament pels projectes que s’hi desenvolupaven.

Si hem de destacar, però, dos moments estel·lars de la gestió de Puig, ens quedaríem amb la vergonyosa web que animava a la delació anònima de persones fotografiades participant a diverses accions; però sobretot amb el desallotjament fallit de Plaça Catalunya el 27 de maig de 2011. Totes dues van resultar un fracàs pels objectius del conseller. Si volem generalitzar victòries contra la repressió, com van ser aquestes o d’altres al llarg de la història, convé analitzar-les i trobar la manera de portar-les als moviments actuals.

En aquest sentit, també cal destacar que les estratègies repressives van avui íntimament lligades a la criminalització. El fet de tractar com delinqüents les persones que lluiten (empresonant-les igual que a un assassí o multant-les com qui fa una infracció de trànsit), contribueix enormement a deslegitimar i dividir els moviments. És per tant fonamental la solidaritat per fer front a sancions o condemnes a activistes; així com desmuntar el discurs de les “minories violentes” i els “desordres públics”, mostrant que són esdeveniments puntuals que s’utilitzen per desviar l’atenció de la qüestió política general en què es generen. En aquest sentit, campanyes com la del col·lectiu Stop bales de goma han estat molt útils per obrir un debat públic que qüestiona l’autoritat i credibilitat dels cossos de seguretat.

Les classes dirigents, doncs, saben que la batalla per l’hegemonia en aquesta qüestió és central, ja que també han après de les seves derrotes. El maig del 68 a París, la repressió a un nombre petit d’estudiants va generar una indignació que va fer créixer el moviment, donant-li la potencialitat del moviment de masses que va acabar sent. Més recentment, va passar quelcom similar amb l’intent fallit de desallotjament de Plaça Catalunya el 27M, que va enfortir el moviment; o amb la lluita contra Bolonya, on el cicle repressió-reacció va apropar més estudiants a les mobilitzacions. Però aquests cicles no són mecànics, ja que hi juguen mútliples factors, fet que de vegades és perdut de vista en les estratègies d’algunes persones activistes que busquen reproduir aquestes dinàmiques.

Així doncs, més enllà de la solidaritat i les batalles ideològiques, totalment necessàries, la clau per vèncer la repressió es troba en construir moviments forts. La PAH avui dia n’és un gran exemple, aconseguint resistir als atacs de la policia amb els cossos de les persones que aturen desnonaments, però també als atacs administratius i judicials. Això és gràcies a la seva amplitud i democràcia, i al seu discurs i estratègia fermes i sòlides. És fonamental que aquesta perspectiva sigui present a tots els moviments; i sobretot en el que cal construir avui per canviar el règim.

Diego Garrido és membre d’En lluita.

—–

Rep més informació sobre En lluita, anticapitalisme i revolució

Pots llegir també el diari d’aquest mes En lluita

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×