Agenda

Enfonsem el mur! lliçons de classe a Joc de Trons

12/12/2014

Albert Portillo

Salvajes_HBO

“Al veure passar al rei jove van haver-hi alguns crits de – ¡Joffrey! ¡Salve, Joffrey!- però per cada persona que l’aclamava hi havia cent que callaven. Els Lannister travessaven un mar d’homes esparracats i de dones famolenques, s’enfrontaven a un mar d’ulls malcarats.

A ambdós costats del carrer la multitud empenyia les astes de les llances, mentre els capes daurades tractaven de mantenir-los a ratlla. Els va caure a sobre una pluja de pedres, excrements i coses encara pitjors.

-¡Dóna’ns menjar!- va cridar una dona.
-¡Pa!- va rugir un home- ¡Volem pa, bastard!
A l’instant, un miler de veus es van unir al mateix crit. El rei Joffrey, el rei Robb i el rei Stannis van passar a l’oblit, i el rei Pa va regnar en solitari.
-¡Pa! – era el clamor- ¡Pa! ¡Pa!

George R.R. Martin, xoc de reis. Pág 547-549

Aquesta magnífica escena de la popular sèrie de televisió, Joc de Trons, es troba magistralment narrada en el segon llibre, Xoc de Reis, que més o menys es correspon amb la segona temporada.

Joc de Trons es pot interpretar de moltes formes, l’anàlisi geopolític o l’anàlisi de la realpolitik són sense dubte una bona forma de llegir la lluita per el poder. Tot i que cabria preguntar-se, una bona manera per a qui i per a què?
La classe dominant té els seus interessos i les seves formes de pensar, pel que és lògic que determinades teories es corresponguin a aquesta classe. El que no vol dir en absolut que siguin vàlides per les classes subalternes. A cada classe una forma de pensar.

Aclarit això, en aquesta escena el regne de Ponent ja està ocupat en una cruenta guerra civil entre les diferents cases feudals. L’objectiu és el Tron de Ferro símbol del Poder. Els contendents són diferents fraccions de la classe dominant: Lannister, Stark, Baratheon… etc. Però per als camperols i la gent més pobra tots són iguals, per ells no hi haurà canvis en el seu mode de vida ni en les seves condicions materials.

Quan els Lannister ja han executat a Ned Stark i la guerra encara està en marxa, s’assabenten de que el germà major del rei difunt Robert es dirigeix a la capital amb un gran exèrcit. Les males collites, un aprovisionament insuficient de menjar juntament amb l’arribada de moltes persones humils desplaçades per la guerra converteixen Desembarco del Rey en un polvorí social. Enmig d’un real passeig de la cort esclata un motí contra el rei. Nobles i sacerdots són víctimes de la ira popular. Els guàrdies de la ciutat “són quasi tots de baixa extracció” i simpatitzen amb el poble. La major por en aquest moment de Tyrion, per aleshores ma del rei (primer ministre), és la d’una incontrolable rebel•lió social que pren per assalt la Fortalesa Roja.

A pesar d’aquest context propici per al canvi social, amb el poble mort de fam i la classe dirigent profundament deslegitimada (gràcies al rei Joffrey, vertader Calígula) no es desencadena una revolució. Falta alguna cosa sense dubte, un element essencial, falta la organització del tercer estat.

Amb aquest exemple volia mostrar que Joc de Trons no solament té episodis on apareix el poble sinó que es pot llegir d’una forma diferent a la usual: la qual es limita en llegir el conflicte com una lluita maquiavèl·lica per part de les diferents seccions de la classe dominant per veure qui és qui es queda el pastís.

En Joc de Trons tenim un sistema polític feudal basat en una economia agrària més o menys autàrquica recolzada en la dominació de la mà d’obra, la pagesia. I hi ha una sèrie de regles legítimes i il·legítimes que estructuren el poder i la disputa per el tron.

La lluita en aquest món, com en el nostre, es construeix a partir de la exclusió d’actors polítics, de la definició dels límits del sistema i de les regles del joc. En Joc de Trons és molt interessant veure quins són els grans Altres respecte al regne de Ponent. Es tracta de veure aquells agents polítics definits com forasters exclosos de la comunitat política.

Els de sota, com no, són el gran Altre, els servents, les camperoles i la gent més pobra de la ciutat no tenen cap poder. Rara vegada apareixen en la sèrie o en el llibre actuant de forma col·lectiva i atacant als de dalt. O bé tracten d’ascendir en el sistema o el més comú és veure’ls obeint i sent trepitjats pels grans senyors. La revolta del pa de Desembarco del rei o les revoltes dels esclaus instigades per Daenerys són més bé la excepció que confirma la regla.

Tenim altre subjecte polític exclòs de la comunitat; els salvatges o el poble lliure, els que viuen més enllà del Mur. Aliens a la estructura social feudal suposen una amenaça directa a la propietat privada de la terra. I com enemics mortals dels Stark i demés cases nobles són una amenaça a la classe social que defensa el Tron de Ferro. Elegeixen als seus líders democràticament, reconeixen a les dones com a subjectes per propi dret i funcionen compartint els seus bens i expropiant el que les fa falta.

Fora de Ponent tenim a la famosa Daenerys Targaryen, un dels personatges més maquiavèl·lics de la sèrie. No pot ser malvada o retorçuda. Sinó perquè simbolitza la reacció de la vella dinastia dirigent, els Tagaryen. Té clar el seu objectiu, el Tron de Ferro i és una excel·lent princesa en un sentit propi de Maquiaveli. Usa la força i la diplomàcia quan toquen, sap fer-se voler i respectar entre els seus així com sap fer-se témer pels enemics. I el principal, no dubta en usar tots els mitjans necessaris per aconseguir els seus objectius: incloent l’arriscada carta de l’agitació social.

És una amenaça per a l’ordre esclavista. Però ho és per la societat feudal existent en Ponent?
Cuc Gris, el líder dels esclaus alliberats al servei de Daenerys, hauria de deixar d’actuar seguint ordres i parar-se a pensar. Es Daenerys una jacobina o simplement ens usa per prendre el Tron donat que no té altres medis? Ara que no som esclaus som lliures o només tenim la mateixa llibertat que un serf pobre sota les ordres de seu senyor?

D’això extraiem que Daenerys és una princesa en un sentit maquiavèl·lic mentre que el poble lliure és un príncep en un sentit gramscià. És a dir, que el poble lliure és una entitat col·lectiva democràtica que articula el seu horitzó polític (travessar el Mur i assaltar els castells feudals) fruit d’unes necessitats compartides i reflexionades conjuntament. El que en l’argot de Gramsci es coneix per intel·lectual orgànic.

Tenim altre subjecte exclòs fascinant en els Caminants blancs, també anomenats els Altres. Uns ens misteriosos, similars a zombis, que apareixen amb les tempestes de neu. Els que moren sota la seva ma o per el fred s’aixequen sent caminants blancs (com també són anomenats en la sèrie). Es nodreixen de les forces vives, del poble salvatge, cada derrota del poble lliure els fa més forts.

Els vius de tota condició són susceptibles de morir i d’aixecar-se com caminants blancs. Són una amenaça per al sistema que hi ha darrere del mur però una amenaça d’un tipus molt diferent. Representen la aniquilació de l’ordre existent a l’altre lloc del mur. Però mentre que els salvatges representen una aniquilació positiva i progressista de l’ordre públic i social, els Altres representen una aniquilació reaccionaria ja que no amenacen el mode de producció sinó a la humanitat. D’aquesta manera els caminants blancs poden ser interpretats com una materialització simbòlica més o menys propera al que representa el feixisme.
Tots aquests actors definits juguen un paper o un altre en funció de la seva ubicació en el sistema polític de Joc de Trons. El Mur en aquest cas juga un clar paper simbòlic i real d’exclusió dels agents polítics amenaçadors.

El Mur simbolitza un límit entre els actors acceptats i no acceptats en el sistema. Salvatges i caminants no són tolerats en la disputa per el poder. Però mentre que el poble lliure només pot triomfar enderrocant tots els murs i mobilitzant als camperols i la plebe contra els senyorets. Els caminants representen la destrucció total de l’esperança revolucionària que suposen els salvatges.

Si el Mur no és enderrocat, si el poble lliure no enderroca les fronteres que li són imposades difícilment podrà connectar amb la resta del poble, i acabarà sent engolit per l’avanç dels caminants blancs.

Si ho transposem amb els reptes de l’esquerra actual, hem d’evitar el que li succeeix al personatge de Beric Dondarrion líder de la “Germandat sense estàndards” que a la pràctica és un grup de bandolers subversius que s’oposen als poders establerts. Però buscats i aïllats per totes les cases nobles acaben jugant a pràcticament cap rol en els esdeveniments polítics decisius de Ponent.

En el fragment del principi, la majoria de rebels provenen del Llit de Puces, un barri on els seus habitants es troben en la més absoluta misèria i que tant poden aclamar un rei a un sumo sacerdot com escopir-li per la opressió. No es pot confiar en ells per un canvi real, s’ha d’articular-se en base a un subjecte polític oposat frontalment per les seves condicions materials a la classe dominant.

En Ponent són els camperols, i el poble lliure d’alguna forma és la Vanguardia del poble que pot activar la rebel•lió i expulsar als nobles. Perquè del que es tracta no és de conquistar el Tron sinó de destruir-lo. Altre Ponent és possible, lluitem per ell.

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×