Agenda

Ens volem vives i no mortes

11/11/2015

Maria Segura

7N

La marxa estatal contra les violències masclistes va donar el seu tret de sortida a finals del mes d’agost després del continu degoteig d’assassinats al que estem exposades. El Moviment Feminista va convocar una manifestació per exigir que la lluita contra aquesta xacra passi de ser un mer volum de lamentables casos per arxivar, a una qüestió on l’estat assumeixi la seva responsabilitat i on arribi a comprometre’s en actuar més enllà de la condescendència dels gestos.

El context de la marxa es va situar en aquest mes de novembre, a 18 dies de la històrica data de mobilització contra les violències masclistes, el 25N.

Moltes de les persones que es van desplaçar a Madrid des de diferents punts de l’Estat van iniciar el trajecte el dia abans de la mobilització. Es respirava molta impaciència. Hores abans de l’inici de la convocatòria ens vam començar a congregar dones al punt de trobada del Paseo del Prado. Destacava l’alta concurrència de dones d’arrels llatino-americanes i altres col·lectius de dones migrades que irradiaven força formant cercles, expressant els motius de la trobada. Uns metres més enllà, l’acció directa de Women in Black s’acordonava per a començar, deixant pas a tota aquella que volgués formar-ne part. Es van pronunciar els 84 noms de les víctimes del feminicidi del darrer any, en el que va ser un acte emotiu i punyent.

Coincidint amb el seu final, de cop, les assistents ens vam adonar que l’avinguda estava a vessar de gent. Segons l’organització, s’estima que la trobada va aplegar a 200.000 persones. 450 organitzacions s’havien adherit a la marxa. La manifestació estava encapçalada per supervivents de la violència masclista, escortades per un primer bloc compost integrament per dones. En una segona part, l’espai era per la resta de la societat civil incloent plataformes, associacions i partits polítics. L’únic partit que no va confirmar la seva assistència és aquell que ha tingut l’oportunitat d’adreçar aquest conflicte estant al govern. En Lluita es va posicionar en un sector declaradament anticapitalista.

El bullici de color lila era aclaparador. Les veus, les consignes, els lemes, les pancartes, les caracteritzacions, els cartells, les paraules, la música i els balls, els riures i plors, l’exigència dels drets i els retrets contra la impunitat es barrejaven de la manera més caòticament bella imaginable. Feminisme és solidaritat, justícia i pau. La marxa, va anar avançant fins a Plaça Espanya, on es va llegir un manifest en quatre llengües diferents.

Va haver-hi espai per a les notes de discordança: la policia va haver d’intervenir per la tensió generada quan membres de Vox van aconseguir posicionar-se a primera fila amb una pancarta on es podia llegir “Ni machismo ni feminismo, la violencia no tiene género”. O la que van protagonitzar membres del PP, que malgrat les crítiques i desacreditacions de l’acte al llarg de les setmanes anteriors, a darrera hora van aparéixer i van intentar encapçalar-lo, endarrerint-ne l’inici. També van ser nombrosos els homes que van demostrar la limitada comprensió del que significava formar part de la manifestació, fent-se lloc a cop de colze al capdavant de pancartes i reclamant els megàfons. Passades les 16h de la tarda, la concentració va anar dissolent-se progressivament. Va ser moment de trobades per compartir perspectives i reflexions respecte la incansable creativitat i la força de la lluita.

Diumenge ens vam despertar amb una reacció per part de la premsa (no tant) sorprenentment inesperada: tan sols un mitjà de comunicació en dedicava un tímid titular en primera pàgina. I una gran fracció de les línies se les emportaven ells: uns líders polítics en masculí que dia a dia demostren poca i superficial sintonia amb la magnitud del feminicidi i l’existència del patriarcat. La cobertura, pràcticament reduïda a l’anècdota i propòsit de la convocatòria, va ferir-nos un cop més en la importància donada i les formes. Invisibilització còmplice de la maquinària de perpetuació d’un arrelat sistema que no contribuirà no només en ressaltar els reptes socials que planteja el feminisme, sinó tampoc en la necessitat de paliar els assassinats i amenaces del masclisme. De mentres, a les xarxes socials es constatava la satisfacció de l’experiència però també es podien llegir múltiples testimonis de violència masclista viscuts durant la reivindicació. A mesura que les hores van anar avançant, una, dues, tres, quatre i fins a cinc dones van ser assassinades en mans d’homes en un lapse de 24 hores. Lluitem a contrarrellotge.

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×