Agenda

Envoltant el Parlament I. Lliçons d’Islàndia: el futur és el no pagament del deute

26/09/2012

Per Santi Amador. Poc abans de l’inici de l’actual crisi capitalista que segueix assolant a les classes populars i el medi ambient del planeta, després de quatre anys, Islàndia, una illa de poc més de 300.000 habitants, oferia un panorama idíl·lic. Segons totes les estadístiques de Nacions Unides sobre desenvolupament humà, se situava en els primers llocs de rànquing mundial en qualitat de vida, amb un nivell d’atur gairebé inexistent i una de les majors esperances de vida de tot el món.

La revolució neoconservadora que Reagan i Thatcher van iniciar en els anys 80 als Estats Units i Gran Bretanya respectivament, havia aconseguit arribar a cada racó del planeta, inclosa aquesta illa nòrdica. Un país que va ser posat com a exemple per tots els apologistes neoliberals, especialment el major ideòleg de tots ells, Milton Friedman, sobretot a partir de 1999, quan va començar a privatitzar tot el seu sistema bancari. El mateix sistema bancari que, àvid de beneficis en un Estat limitat com l’islandès, decideix jugar amb els diners dels islandesos i forans, al capitalisme més salvatge, el capitalisme desregulat i de casino, basat en l’especulació i els paradisos fiscals.

La llavor perquè la crisi copegés una economia com la islandesa estava sembrada. A l’octubre de 2008, amb la crisi global deslligada, els bancs islandesos s’enfonsen. Vist el que ha passat als Estats perifèrics de la UE, alló normal hagués estat que l’Estat islandès hagués acudit en rescat dels bancs, socialitzant les pèrdues i privatitzant els beneficis. Aquest era el camí, que segons els seguidors kamikazes de l’ortodòxia neoliberal, els dirigents islandesos anaven a fer.

Davant les imposicions del FMI i la classe capitalista internacional amb la perfecta connivència de les autoritats islandeses, el poble islandès reacciona. Les protestes, reunint al voltant de 1000 – 2000 persones al voltant del Parlament i altres edificis governamentals, reclamen que ells no volen pagar una crisi (a través d’un deute il·legítim) que no han provocat. Els manifestants, portant casseroles com el desembre argentí del corralito de 2001, anomenen aquestes demostracions com la “Revolució de les Casseroles”. El 21 de gener de 2009 les protestes s’empitjoren, al voltant de 3.000 persones ataquen amb ous i pintura les seus governamentals, marxant finalment fins al Parlament. La policia antidisturbis va atacar als manifestants amb gas lacrimògen (situació que no es veia al país des de feia més de 50 anys), la qual cosa va motivar, a la mateixa plaça del Parlament, que la multitud es defensés tirant el que tenia a mà a les forces de l’ordre.

Ja el 23 de gener, el primer ministre es veu forçat a dimitir per la magnitud d’uns disturbis inèdits al país. Després de la celebració d’eleccions a l’abril, que porta al poder a una coalició de la socialdemocràcia amb l’esquerra verda, al desembre d’aquest mateix any, la població torna a sortir al carrer. Amb cassolades i organització ciutadana, aconsegueixen forçar la convocatòria d’un referèndum que pregunta als islandesos si estan disposats a assumir el deute dels bancs islandesos amb els seus creditors holandesos i britànics. El referèndum, celebrat al març de 2010, constitueix un triomf popular sense pal·liatius: el 93 % de la població rebutja el pagament d’aquest deute. Una vegada més, a principis de 2011, la classe dirigent islandesa pretén fer les “paus” amb els capitalistes internacionals, pagant baix millors condicions, el deute dels bancs. En un nou referèndum, el poble torna a rebutjar el pagament.

L’auto-organització de la gent durant les protestes i després d’elles va portar amb si una proposta de reforma constitucional impulsada pel poble que se sotmetrà a referèndum abans que acabi l’octubre de 2012.

Encara que ni des de lluny podem considerar una revolució social l’ocorregut a Islàndia i malgrat les seves múltiples limitacions, no podem deixar de saludar les mobilitzacions del poble islandès i la forma com ha entès que el pagament del deute és una limitació per al creixement econòmic i el mateix benestar de la majoria de la població. Si a Grècia, Portugal o l’Estat espanyol, emprenem un camí similar (establint una batalla contra la classe dirigent d’aquests Estats i la Troica) a través de la mobilització popular i l’auto -organització des de la base, i acompanyat per altres mesures com la sortida de l’euro o la nacionalització dels sectors estratègics de l’economia, les classes populars del sud d’Europa podríem tenir un futur esperançador.

Santi Amador és militant d’En lluita.

—–

Estas d’acord amb nosaltres? Rep més informació sobre En lluita, anticapitalisme i revolució

Pots llegir també el diari d’aquest mes En lluita

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×