Agenda

Espiral de crisi, retallades i indignació a l’Estat espanyol

15/06/2012

Per Luke Stobart i Joel Sans. El març de 2011, diversos columnistes habituals de The Guardian van analitzar la crisi a l’Estat espanyol i la resposta a l’austeritat de la població. Tots coincidien que la gent jove era “apàtica” i fins i tot “dòcil”. Dos mesos després, aquesta mateixa joventut liderava ocupacions de places amb desenes de milers i manifestacions d’un milió de persones: el moviment dels “indignats”. En realitat els periodistes no estaven completament equivocats; quan escrivien aquestes columnes, la resposta a la crisi era molt limitada i hi havia un cert consens a tot l’Estat sobre l’apatia de la gent.

La causa immediata de l’actual crisi global va ser la immensa bombolla immobiliària i financera als països industrialitzats. L’Estat espanyol va ser un cas extrem, amb un milió d’habitatges de nova construcció el 2007 (més que la Gran Bretanya, França i Alemanya juntes). Això generava immensos beneficis per a les constructores i els bancs, que van invertir fortament en el mercat internacional (incloent compra d’aeroports i bancs a Gran Bretanya). L’increment del preu de l’habitatge va forçar la despesa dels consumidors, mentre la meitat dels treballs que es creaven a la UE eren a l’Estat espanyol.

Quan aquesta enorme bombolla va esclatar, coincidint amb la congelació de crèdit internacional, la construcció literalment es va aturar de la nit al dia. El desembre de 2008 només es va construir una casa a tot l’Estat (!). Els préstecs de centenars de milers de milions d’euros per part de les caixes als agents immobiliaris i empreses de construcció es van tornar “tòxics” i, quan la recessió va conduir a un atur massiu, els bancs cruelment van expulsar centenars de milers de persones de casa, quedant-se amb una muntanya de propietats que no es vendrien.
Els governs del PP i del PSOE han estat molt lents a intervenir en el problema de les caixes, perquè els seus directius estaven nomenats de manera corrupta pels dos grans partits. Bankia, els immensos actius tòxics de la qual van portar a ser parcialment estatalitzada el mes passat, estava presidida per Rodrigo Rato, un ex vicepresident del govern del PP i una persona designada pel govern regional.
Els forats negres causats pel col·lapse del mercat immobiliari han deprimit la resta de l’economia i debilitat les finances públiques, ajudant a duplicar els interessos que l’Estat espanyol ha de pagar pel seu deute públic. La situació s’ha vist molt agreujada per les salvatges retallades del govern.

L’austeritat va ser introduïda en primer lloc pel govern de Zapatero, elevant l’edat de jubilació i reformant la Constitució juntament amb el PP per impedir a futurs governs demanar préstecs per pagar serveis socials. A les eleccions de la tardor passada, el PSOE va ser expulsat del govern després de perdre el suport de quatre milions dels seus votants, majoritàriament de classe treballadora.
Des de la victòria del PP amb Mariano Rajoy, les retallades han estat implacables. Les reformes laborals han reduït la protecció contra els acomiadaments col·lectius (una important “xarxa de seguretat” en absència de la prestació per atur a llarg termini) i la reducció arbitrària dels salaris.

El pressupost d’educació d’aquest any s’ha reduït en un 22 per cent i les taxes de matrícula es van incrementar en un 66 per cent. Com a part d’un vil intent de culpar les persones immigrants de la crisi, els hospitals han rebut l’ordre de negar-se a assistir les estrangeres indocumentades (encara que molts treballadors de salut es neguen a complir amb això).

Un factor darrere d’aquesta salvatjada és l’intent de la dreta d’aplicar allò que Naomi Klein va anomenar “doctrina del xoc”. Aquest terme fa referència a la manera com els neoliberals s’aprofiten de l’estrès i la desorientació socials causades per la crisi econòmica per acabar amb l’Estat del Benestar i introduir polítiques a favor dels mercats. Abans dels disturbis de Londres, Rajoy va mantenir el programa de Cameron com un model a seguir.

També hi ha un element europeu en l’ofensiva del govern. Després dels desastrosos rescats a Grècia, i amb les molt més grans economies italiana i espanyola abocades a una situació similar, el Banc Central Europeu va crear un fons de mil milions d’euros per als bancs europeus en dificultats. La majoria dels seus primers préstecs van anar a bancs espanyols, que després van tornar a prestar al govern! Aquest rescat indirecte venia amb les corresponents cadenes adjuntes: limitar el dèficit pressupostari, en el cas espanyol al 5,3%.

Això requereix reduir el dèficit un 3,4% a l’any, la qual cosa requerirà un nivell de retallades sense precedents. Rajoy va anunciar que hi hauria una nova “reforma” cada divendres.

A més de crear un enorme patiment a la població, la UE i Rajoy estan portant l’economia cap a la depressió. La desocupació no para de créixer, amb 700.000 llocs de treball perduts l’any passat, i fins i tot les xifres més optimistes auguren que el PIB caurà un 2% aquest any. Tot i que Rajoy ha dit que les retallades són per “calmar els mercats”, els atacs especulatius als bons de l’estat tenen lloc després de l’anunci de cada reforma.
Mentre augmenta el percentatge de deute respecte al PIB i els prestadors demanden creixents i insostenibles nivells d’interès (que s’han duplicat des de 2007), un complet i dramàtic rescat sembla inevitable. En definitiva, estem assistint a un xoc de trens a càmera lenta, i en ser l’economia espanyola quatre vegades la mida de Grècia, això podria tenir un impacte internacional enorme.

Crisi política emergent

La inestabilitat econòmica i l’austeritat estan produint també un gran trastorn polític. Mig any després de guanyar amb majoria absoluta, el suport al PP està erosionant i inesperadament van perdre les eleccions regionals a Andalusia el març passat. Una renovada tensió entre el govern central i les nacions històriques està emergint, en tractar el govern d’intervenir directament per controlar els pressupostos autonòmics.

Més encoratjador: a menys de cent dies formar el govern, aquest es va enfrontar a una vaga general reeixida contra la reforma laboral. El molt desacreditat PSOE manté nivells històricament baixos de suport tot i una escalada de mobilització contra l’austeritat, i Esquerra Unida ha aconseguit avenços significatius, però limitats.

La intenció de vot reflecteix només parcialment el descontentament a l’Estat espanyol. Una expressió d’això va ser quan el rei va ser enxampat (després de patir un accident) gastant desenes de milers d’euros dels contribuents en anar a caçar elefants a Botswana, just després d’haver defensat en un discurs la necessitat d’austeritat. Tal va ser la ira popular que fins i tot certs polítics moderats van suggerir que el monarca hauria d’abdicar. La manera com aquesta crisi es va fent una mica més àmplia va ser descrita per un columnista d’El País, Josep Ramoneda: Com si Marx hagués tengut raó, el caos a la infraestructura econòmica esta causant un increment del desordre a la superestructura política.
Així que estem veient una crisi generalitzada en la confiança cap a la classe política, amb un model autonòmic desgastat, una profunda crisi moral i cultural; una crisi institucional al més alt nivell, afectant la prefectura de l’estat, i una crisi diplomàtica, com la que es manté amb l’Argentina després de la nacionalització d’YPF, que ha estat vista com un exemple del limitat pes de l’Estat espanyol al món.

La seva descripció mostra més d’un buf de períodes anteriors de la història espanyola que van ser dividits per profunds conflictes (com al segle XX, quan Espanya va perdre les seves últimes colònies, els conflictes regionals-nacionals van emergir i es va formar una república). Mentre la crisi econòmica continua, el malestar general podria enfortir i alimentar les lluites socials.

A un any del naixement del moviment 15M

Les lluites socials han estat una característica de la intensificació de les polítiques d’austeritat. El punt d’inflexió va ser l’explosió del moviment dels indignats el 15 de maig de l’any passat.

El moviment va sorgir com a resposta al deteriorament de les perspectives de treball i d’altres tipus per als joves (52% dels joves es troba en atur actualment) i com a rebuig a la “classe política”. També venia de la desafecció cap als sindicats més importants que, tot i la celebració d’una vaga general el setembre de l’any anterior, havien donat suport ja a retallades dràstiques en les pensions. Com a resultat, el moviment 15M va esclatar fora dels sindicats tradicionals i dels canals dels partits d’esquerra.

El moviment 15M ha mantingut la seva capacitat de mobilització celebrant dues jornades de protestes (el 15 d’octubre i el 12 de maig d’aquest any) en les quals centenars de milers de persones es van manifestar en 70 ciutats. Durant les protestes de maig es van celebrar, un cop més, assemblees a les places i hi va haver gent acampant fins l’aniversari del dia 15. Un gran nombre de bloquejos i altres accions es van dur a terme contra els bancs i contra el PP.

En comparació amb el maig passat, s’ha registrat una caiguda del nombre d’activistes que hi participen i el clima d’efervescència s’ha afeblit. No obstant això, una àmplia xarxa de centres d’activisme que no existien abans de l’any passat han estat, i la simpatia de l’opinió pública cap al moviment segueix sent alta (un 68%, segons una enquesta recent).

Una de les tendències polítiques clau que dominen tant la forma com el contingut del nou moviment és l’autonomisme. Dit de forma crua: es tracta d’una barreja entre anarquisme i marxisme, amb una estratègia centrada en la lluita radical i en l’organització separada de les “estructures de poder” –on se solen incloure a les organitzacions tradicionals de treballadors. La seva forta influència no és producte de que la majoria d’activistes són conscientment “autònoms”, sinó perquè les idees d’aquest moviment semblen de “sentit comú” per a aquelles persones que volen lluitar per augmentar el control sobre les seves vides, però que alhora no tenen experiència política (o d’afiliació sindical, com és el cas d’un important nombre de joves amb ocupacions precàries).

L’autonomisme ha estat una influència positiva per al moviment: per exemple, ajudant a centrar la seva pràctica política en la lluita extraparlamentària i en la democràcia directa. No obstant això, en moltes formes la seva política ha alentit el desenvolupament del moviment. Després de la reforma constitucional de PSOE i PP, la major part del moviment va rebutjar la unió amb els sindicats en manifestacions, limitant d’aquesta manera l’oposició a un atac històric (un rebuig que no és recíproc des dels sindicats que han cridat els seus propis membres a participar en les protestes dels indignats).

Aquesta divisió contrasta amb les lluites conjuntes de indignats i la plataforma antidesnonaments PAH, els quals han defensat amb èxit centenars de famílies i han encoratjat el començament d’un procés legal de reformes.

De la mateixa manera, la insistència inicial autònoma de generar el màxim de demandes en “espais descentralitzats” s’ha comprovat autolimitant. El progressiu augment de la repressió i la violència policial contra les ocupacions ha demostrat que la recuperació d’espais només pot ser temporal sota el capitalisme, i la possibilitat d’estendre el moviment ha estat obstaculitzada en no prioritzar les demandes concretes o la coordinació centralitzada.

En qualsevol cas, hi ha hagut importants debats en el moviment sobre aquestes qüestions i durant l’últim any el moviment ha madurat davant molts assajos polítics. És clar ara que l’status quo pot sobreviure a l’ocupació de places, creant un debat sobre quins espais geogràfics i quins “subjectes socials” tenen el potencial de transformar la societat (els i les socialistes defensem que són els treballadors en oficines i fàbriques ).

Existeix ara més disposició a formular demandes concretes; les protestes del 12M es van basar en només cinc. Així mateix, la tendència a evitar la política en la lluita també s’ha esvaït, com es mostra en la proposta per fer front a les reformes dels divendres amb protestes davant les seu central del PP. L’esquerra anticapitalista pot ara participar obertament en el moviment. Mentre que les protestes de l’acampada de Madrid l’any passat estaven dominades per demandes de reformes en el sistema electoral, en aquesta ocasió se centren en les retallades i el deute.

És particularment encoratjadora la creixent convergència entre la xarxa del 15M i els treballadors organitzats. Malgrat el continu sectarisme cap als grans sindicats CCOO i UGT, hi ha hagut aliances entre activistes i sindicalistes en la defensa d’hospitals i de l’educació. Un dels grups més visibles en les noves ocupacions van ser els professors amb les seves samarretes de colors com a marca particular.

El moviment 15M ha estat un factor revitalitzador de les lluites de treballadors (a més del salvatgisme de les retallades). La vaga general del 29 de març va ser particularment gran i, en total, es van manifestar durant el dia un milió de persones i un important nombre de joves es van unir a piquets radicals. Hi ha a més altres avenços en la militància sindical vinculada al moviment.

El setembre passat, des del professorat de la comunitat de Madrid es van organitzar vagues intensives a través d’assemblees en format 15M (tot i que les protestes van ser en part tirades per terra per dirigents sindicals). En el moment d’escriure aquest article també s’estan sumant a la vaga professors d’educació primària, secundària i superior (i estudiants) al llarg i ample de la península. A València, on van tenir lloc grans protestes després del brutal atac dels antiavalots a estudiants adolescents, es planeja una vaga de sis dies en educació. Alguns activistes sindicals creuen que UGT i CCOO podrien convocar una altra vaga general en els pròxims mesos.

Amb una creixent onada de lluita de classes i politització (inspirada per l’exemple de radicalització del moviment 15M) i una classe dirigent actuant sota una pressió i una brutalitat en augment, l’escenari sembla estar servit per confrontacions més fortes.

A mesura que les reformes neoliberals aviven encara més el foc, alhora que aprofundeixen l’enfonsament de l’economia, no és impossible imaginar l’Estat espanyol convertint-se en una altra “Grècia” (encara que l’esquerra i els sindicats siguin més febles a l’Estat espanyol) . Les poques i fragmentades forces de l’esquerra radical necessiten aixecar-se davant el repte que tenen davant i construir noves aliances per al període que s’hi acosta.

Luke Stobart i Joel Sans són militants d’En lluita.

Traduït per Aligi Molina i Dani Bravo. Article original: Spain: a spiral of crisis, cuts and indignation, publicat al Socialist Review, revista mensual del Socialist Workers Party.

—–

Estas d’acord amb nosaltres? Rep més informació sobre En lluita, anticapitalisme i revolució

Pots llegir també el diari d’aquest mes En lluita

Conecta’t a les xarxes socials www.facebook.com/Enlluita | http://twitter.com/enlluita

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×