Agenda

Eurovegas, contra la ciutat democràtica

09/07/2012

Per Lluís Rabell. Entre incredulitat i confusió, la polèmica sobre el macro-projecte del magnat Sheldon Adelson va obrint-se pas entre la ciutadania. L’opinió pública encara està lluny de captar l’extrema nocivitat que, per la justícia social i mediambiental, representa la proposta d’Eurovegas. El govern autonòmic, al costat de poderosos grups de pressió mediàtics i empresarials, fan gala de servilisme i demagògia. Servilisme cap al –suposat– mannà inversor americà; demagògia cap a una ciutadania traumatitzada per l’atur, tot brandant la promesa de milers i milers de llocs de treball.

En realitat, ni una cosa, ni l’altra. El que resulta indiscutible –i que ningú no s’atreveix a negar– és que, si Eurovegas acaba recalant al Delta del Llobregat, la seva construcció arrasarà una comarca excepcionalment fèrtil i un aqüífer estratègic per a la conurbació barcelonina. Amb això, hi hauria raons més que suficients perquè un govern democràtic, responsable del patrimoni del país, vetés rotundament el projecte. Però les seves conseqüències van molt més enllà, i potser això ajudi a entendre l’actitud entreguista de les nostres elits econòmiques i la casta política afí.

En realitat, Eurovegas connecta amb un vell somni de la burgesia barcelonina: un model de ciutat liberal esbossat en els anys del desarrollisme tardo-franquista, adaptat durant els anys “olímpics” als paràmetres de la globalització, i avui reformulat en el context de la crisi. És el que s’ha anomenat “la ciutat Copacabana”: una urbs postindustrial, orientada cap a la promoció de l’oci, el turisme i els negocis, amb un front marítim emblemàtic i luxós, i una trama monumental atractiva per als visitants. En la seva època, aquest miratge es va conèixer com “el Pla de la Ribera”. La crisi dels anys setanta, així com les fortes demandes veïnals que van marcar la fi de la dictadura, van contrariar la seva realització. No obstant això, l’ombra del “Pla” va seguir surant sobre les realitzacions dels ajuntaments democràtics. La mateixa transformació del ‘92, sota l’impuls de Pasqual Maragall, amb la construcció de la Vila Olímpica o el port esportiu, s’inscrivia plenament en aquesta lògica.

Avui, en plena debacle de l’economia del totxo, el vell fantasma torna a recórrer el litoral barceloní. La ciutat no és només un àmbit d’acumulació capitalista, sinó que esdevé ella mateixa mercaderia. La part central del port està avui en plena fase de privatització, destinat a esdevenir un amarratge exclusiu de iots. L’alcalde Trias no deixa d’insistir en la seva idea d’aixecar un nou barri residencial al peu de Montjuïc. Alhora que decreix l’activitat productiva, l’aposta per una oferta turística massiva es converteix en l’únic horitzó econòmic que s’entreveuen les autoritats. La ciutat es converteix progressivament en vitrina i en parc temàtic. Paral·lelament, les restriccions pressupostàries paralitzen la realització d’equipaments, es degraden els serveis públics, creixen les desigualtats socials –la distància entre Districtes, quant a esperança de vida es refereix, es mesura ja en anys… La crisi i les polítiques d’austeritat minen la cohesió de la ciutat i la desvertebren. Finalment, aquesta deriva neoliberal comporta una gestió cada vegada més restrictiva de l’ocupació de l’espai públic, criminalitzant dissidències i tractant com a problemes de “civisme” manifestacions de misèria social, com la pobresa o la prostitució.

Aixecar una nova Meca del joc a les portes de Barcelona no només se situa en aquesta perspectiva regressiva, sinó que apareix com un motor d’arrossegament de l’economia especulativa. Un projecte a les antípodes de la ciutat justa i solidària que, històricament, han defensat el sindicalisme i l’associacionisme veïnal de Barcelona, ??i avui reivindiquen moviments com el 15-M. L’opacitat de les negociacions en curs constitueix en si mateixa un insult a la ciutadania, una rotunda negació de la democràcia participativa. Les exigències formulades per “Las Vegas Sands” van en el sentit d’obtenir de les autoritats un autèntic territori d’excepcionalitat jurídica on no hi regeixin les normatives mediambientals, de drets laborals, de contractació de mà d’obra estrangera, fiscals, de salut pública o d’urbanisme actualment en vigor. Sense comptar amb les costoses infraestructures, a càrrec de l’erari públic, destinades a facilitar els accessos al complex de casinos, hotels, franquícies i camps de golf projectats.

Un desastre d’aquesta magnitud a canvi de “llocs de treball”? Quants, per quant de temps, de què i en quines condicions? ¿Caldrà recordar a alguns venedors d’elixir que Nevada encapçala el rànquing de l’atur als Estats Units? Actualment, a la zona fronterera de la Jonquera, que compta amb el prostíbul més gran d’Europa, són les màfies proxenetes qui fan regnar el seu particular “ordre social”. Quin impacte no tindria en el creixement de les indústries del sexe i l’explotació de les dones la realització d’Eurovegas? I, en fi, les conegudes aventures asiàtiques d’Adelson, no haurien potser d’encendre totes les alarmes? Les famoses “inversions” poden perfectament materialitzar-se a través de préstecs bancaris a la companyia que aixeca el complex en qüestió… avalats pel govern del país que “es beneficia” del projecte. Si l’invent surt malament, Adelson marxa… i ens quedem sense Delta i amb deutes.

Ja n’hi ha prou de bombolles! Enfront de l’economia de casino i els seus estralls, cal reivindicar una ciutat democràtica i aliada del seu entorn natural. Semblants projectes depredadors ens recorden que, mai com avui, els drets socials, els avenços en la igualtat de gènere i la justícia mediambiental han estat tan profundament imbricats. I, per descomptat, tal com es crida a les protestes: “Eurovegas, ni aquí, ni enlloc”. Una salutació fraternal al moviment veïnal madrileny amb qui compartim, un cop més, anhels i lluita pel futur.

Lluís Rabell és vice-president de la Federació d’Associacions de Veïnes i Veïns de Barcelona (FAVB).

Article extret de Público. Original aquí.

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×