Agenda

Fandangos de l’helicòpter: manifestació de denúncia a l’arrest dels anarquistes de Barcelona i Manresa

29/10/2015

Joan Miquel Nogueroles

Detingudes per lluitar

És el moment, abans de començar, de deixar clar que aquesta serà una crònica política. Ideològicament interessada. Allunyada de la suposada objectivitat que implica l’equidistància entre els fets que esdevenen i el narrador que els relata estèrils.

Cap a les cinc de la vesprada rep algunes notificacions via twitter que m’indiquen que hi haurà una concentració en recolzament d’uns anarquistes detinguts. És fàcil adonar-se, amb una ullada als timelines d’alguns periodistes, polítics o mitjans alternatius, que és una espècie de segona part de la lamentable Operació Pandora, una acció repressiva que els mossos d’esquadra i altres cossos de seguretat de l’estat dugueren a terme el juny passat i en la que foren igualment detinguts altres activistes relacionats amb els moviments anarquista o okupa. Com que fonamentalment el que em sembla, quan llig aquestes notícies, és que el que està criminalitzant-se són les pintes i la protesta prenc la decisió d’acudir a la concentració que, segons s’avisa per diversos comptes de twitter i altres xarxes socials, tindrà lloc a les 20:00 hores a la plaça del Diamant de la ciutat de Barcelona.

En passar, cap a les set quaranta-cinc, per la Plaça Lesseps hi veig quatre furgonetes grans dels mossos d’esquadra amb alguns agents caracteritzats d’antidisturbis. Realment la sensació que tinc és que el desplegament és exagerat ja que la meva previsió és que no serem més de cinquanta, o potser cent, freaks i punks que -amb crestes alguns i amb samarretes de los ramones altres- ens reunirem per a cridar consignes i quedar-nos a mig camí entre la neteja de la pròpia consciència i la reivindicació certa de la llibertat dels detinguts.

Arribant a la Plaça del Diamant, tanmateix, veig que m’equivoque i en entrar amb un riu de manifestants al carrer Robí –efectivament cridant consignes a favor de la llibertat dels empresonats- m’emporte tres agradables sorpreses. La primera d’elles és que la plaça, tot i no estar completament plena, presenta un molt bon aspecte. Probablement podria comptar a aquells que formen part activa de la concentració, però com que aquest fet de comptar em resultaria costós he de suposar que hi ha més de dues-centes persones manifestant-se. I el nombre creixerà significativament en els minuts que s’hi succeiran. La segona sorpresa ha de veure amb l’heterogeneïtat de la gent que hi és present. Hi ha senyors amb els cabells blancs. Una xica amb cadira de rodes que s’endreça sobre els reposabraços per tal d’intentar veure, sense aconseguir-ho, per damunt dels caps que l’envolten. Hi ha dues noies que parlen dels beneficis de ser vegetariana o de no fumar porros. Hi ha unes senyores majors vestides amb xandall que xarren animadament i, per descomptat, hi són els xavals amb crestes i cabells llargs, les arracades grandotes i redones. Els pantalons trencats i les samarretes de grups de rock. En definitiva una interessant barreja de gent que mostra el grau de cansament que la nostra societat, o almenys una bona part d’aquesta, té amb les estratègies de control en general i amb els cossos policials i els mossos d’esquadra en particular.

La tercera sorpresa és en realitat un miratge: no hi ha presència policial a la Plaça del Diamant més enllà d’una parella de guàrdies urbans que aquest cronista ha vist a l’entrada Sud de la Plaça i que molt aviat ha perdut de vista entre la gentada que ha començat a concentrar-se.

Quan cap a les vuit i vint la concentració comença a moure’s per Torrent de l’Olla puc comprovar realment la quantitat de gent que hi és present i la que s’afegirà en un espai molt breu de temps. La desfilada pren una dimensió realment festiva i comencen els crits i càntics anticapitalistes i reivindicatius. L’heterogeneïtat de la marxa sembla augmentar i quan prenc la decisió d’eixir de la multitud i situar-me en la vorera sóc incapaç de veure l’inici i el final de la riera de manifestants. Si els meus càlculs, completament especulatius, situaven el nombre de concentrats en el moment d’eixir de la Plaça del Diamant ens uns cinc-cents efectius, ara hauria de suposar que aquests podrien estar fregant les vuit-centes o mil persones. Realment una important quantitat d’individus, convocats a partir de les xarxes socials en escassament dues o tres hores, que denuncien la irregularitat i arbitrarietat de les detencions. I tots amb una actitud admirablement pacífica i civilitzada que semblava ser, d’alguna manera, respectada per les forces policials que no feien acte de presència o que, almenys, no feien òbvia aquesta presència.

I aleshores l’helicòpter. Primer una remor molt lleugera. Després, a poc a poc, un trèmol que es fa intrús. Els llums de colors en el cel ja negre que desperten la justa indignació dels assistents. L’helicòpter com a recordatori del règim orwellià en el que les autoritats ens fan viure. L’helicòpter com a metàfora del que li ha passat als companys empresonats: el seguiment, la vigilància, l’escorcoll i l’amenaça. Dos petards sonen al carrer. Alguns manifestants perden la paciència. Realment l’helicòpter desperta el mal humor dels assistents a la marxa. A aquest cronista li genera una profunda tristesa.

Quan la marxa arriba al creuament amb el carrer Penedès he d’abandonar la manifestació que posteriorment es dirigirà a la Delegació del Govern. Rondant pel barri en recerca de Gran de Gràcia  s’escolta l’absurd talonejat de l’helicòpter. Quan passe per les places l’escolte jo i l’escolten tots els que estan asseguts a les terrasses prenent una cervesa. De nou arribe a Lesseps i l’helicòpter encara hi és present. Algú diu que ha d’haver passat quelcom greu donat que s’hi sent l’helicòpter. I aleshores, amb por de ser maleducat, interromp a qui parla:

–          No, senyor, no ha passat res. L’únic que ha passat és l’helicòpter. En realitat que han detingut a uns anarquistes però l’helicòpter no ha eixit per això.

O potser sí, pense ara mentre escric aquesta crònica. Potser l’helicòpter sí ha eixit a conseqüència de la detenció d’uns anarquistes. Sí; perquè és l’helicòpter la mostra evident del poder dels uns sobre els altres; de la manca de simetria i de la parcialitat amb la que aquest poder pot fer-se servir –i de fet es fa servir- sobre els ciutadans.

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×