Agenda

Gallardón dimiteix. Victòria de les dones i la mobilització

24/09/2014

Marta Castillo

Gallardon_adios-1024x552

Ahir al matí: Rajoy anuncia la retirada dels tancs. A la tarda: Ruiz-Gallardón, capitost de l’ofensiva, cau fulminat. Ningú es retira d’una batalla aferrissada quan va guanyant, perquè de sobte es torna bondadós i comprèn que estava equivocat. Les dones de l’Estat espanyol, i totes les persones que defensen els nostres drets, estem de festa avui. Perquè aquests dos successos no són producte de decisions adoptades per un govern que es caracteritza pel seu tarannà democràtic i ha detectat que no hi ha prou consens per tirar endavant el projecte de llei, com el mateix PP tracta de vendre’ns. Ni tan sols són fruit d’una estratègia electoral sense més, com vol fer-nos veure el PSOE, perquè el PP hagi arribat a la conclusió que seguir insistint en el tema li farà perdre vots, més que guanyar-los. En alguns sectors de l’esquerra es parla que això no és sinó un gest d’acostament al PSOE de cara a una possible aliança per formar govern després de les pròximes eleccions generals.

Com sempre, volen fer-nos creure que totes les seves decisions depenen només d’ells, que es prenen des de dalt sense mirar cap avall, per motius i estratègies que nosaltres no entenem i sobre els quals no podem influir. Per això les explicacions que esmento, si bé poden tenir una mica de veritat (ex-cepte la primera), ignoren a la gent, al poble, a tots aquests milers de persones que portem mesos manifestant-nos i organitzant-nos, demanant la dimissió de Ruiz-Gallardón amb escraches a casa seva, fent sentir les nostres veus davant de la sempre reaccionària actitud d’aquest govern. I no em refereixo només a la magnífica i incansable lluita violeta duta a terme directament contra l’amenaça de la reforma en qüestió, sinó a la autoorganització que s’està donant al poble a molts nivells, sobre-tot arran del 15M.

Resulta que molts d’aquells “perroflautas” indignats ara tenim algú que sí que ens representa al Par-lament Europeu i que companyes nostres ocuparan alcaldies i escons al Parlament, i que les enques-tes cada dia ens donen millors resultats en les pròximes eleccions generals. I no anem només a per les institucions que a ells tant els agraden, sinó que l’empoderament del poble arriba molt més enllà, crea consciència de classe i confiança en la lluita. Perquè ens hem adonat que nosaltres mateixes som la nostra pròpia alternativa i ens estem construint.

Ahir al migdia, havent anunciat Rajoy la retirada del projecte de llei, però abans que el ministre anunciés la seva dimissió, llegia a l’ABC: “Per al cap de l’Executiu, aquesta llei constituïa també un dels eixos de la seva legislatura, i prova d’això és que va ser un dels principals «encàrrecs» que va fer al ministre de Justícia: reformar la llei Aído. A Ruiz-Gallardón, per la seva banda, no li va resultar difícil promoure aquesta reforma perquè «creia en ella», recorden fonts del seu Departament. Tot just una setmana després d’aprovar l’avantprojecte, en una entrevista amb ABC, Gallardón qualifi-cava l’avantprojecte com «la llei més progressista del Govern» i «un dels dos èxits més importants (juntament amb la llei d’Educació) del que portem de legislatura ». «Hem fet una cosa sense prece-dents en les últimes dècades a Europa: acabar amb el mite de la presumpta superioritat moral de l’esquerra».

Només cal analitzar el paràgraf anterior, no escrit precisament per enemics del PP, per adonar-se de la magnitud del fracàs que això suposa per a l’actual govern: han tractat d’imposar una reforma de llei d’aquesta volada per intentar trencar amb el que ells anomenen “el mite de la superioritat moral de l’esquerra”; han volgut atemorir amb l’atac als nostres drets fonamentals, enarborant el seu poder basat en una majoria absoluta que semblava haver tornat als membres del govern sords, cecs i im-pertorbables.

Semblava, només semblava. Perquè la veu del carrer arriba molt lluny, i el seu ressò se sent en els despatxos. Perquè Podem existeix, i l’organització del poble s’està donant, i això els fica la por al cos. El PSOE, amb el fantasma del PASOK sobrevolant sobre els seus caps, posa una cara nova i jove que truca al “Sálvame” jugant a ser tot el contrari del que era Rubalcaba: un Pedro Sánchez que, tot i ser un bon actor, protagonitza una pel•lícula que ja hem vist centenars de vegades i que cada vegada convenç a menys gent.

El PP, per la seva banda, sap que no té l’autoritat que pretén demostrar. La seva majoria absoluta crea un miratge de força que no reflecteix en absolut la realitat actual d’aquest govern. Segur que alguna vegada t’has trobat malament però quan la teva mare t’ha preguntat com estàs, li has respost amb un somriure que tot va bé, per no preocupar. Una cosa així fan des d’allà dalt, intentar convèn-cer-nos que el govern està fort, convençut de les mesures que ha adoptat com a gos faldiller de la Troica, i que la situació econòmica està millorant (que si brots verds, que si la llum al final del túnel), quan ells saben que la sortida d’aquesta crisi encara està molt lluny, que no tornarem a la situació econòmica anterior a aquesta, i que moltes de les decisions que estan prenent els estan debilitant.

L’autoorganització del poble és l’única manera real i estable de sortir d’aquesta crisi. I és aquesta mateixa autoorganització la que va tenir molt a veure fa uns mesos amb l’abdicació del rei, i la que ahir va provocar la dimissió de Ruiz-Gallardón. I serà la que acabi d’una vegada per totes amb aquest règim caduc del 78 que s’esquerda més i més cada dia que passa. Avui estem més a prop. Perquè estem picant on fa mal i per primera vegada en molt de temps ens tenen por.

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×