Agenda

Grècia: Entenent el KKE

20/02/2015

Nikos Loudos

patra-kke-28h-11

La victòria de SYRIZA a les eleccions gregues és la gran notícia, i l’esquerra internacional n’ha pres nota. L’atenció és benvinguda, però la proesa electoral d’Alexis Tsipras ha enfosquit com és el paisatge polític real del país.

Després de tot, SYRIZA no és l’únic partit d’esquerres a Grècia, i per algunes mesures, tampoc és el major. En termes organitzatius, el Partit Comunista de Grècia (KKE) és més gran. Ignorar aquest fet, com la major part de l’esquerra fa, significa ignorar una força amb importants arrels en el moviment sindical i la de major història de tots els partits grecs existents en l’actualitat.

Els representants del Partit Comunista tenen deu dels quaranta cinc llocs a la direcció de la confederació sindical de Grècia i en les últimes eleccions del sindicat estudiantil, el 2014, les seues llistes reberen el 18’5% dels vots. Les llistes vinculades a SYRIZA només obtingueren el 6’5%.

I encara hi ha més, moltes de les lluites obreres dels últims anys no poden entendre’s sense la participació del KKE, i en alguns casos -com aquella vaga de treballadores i treballadors de la siderúrgia de nou mesos de durada a Atenes- foren sindicalistes del KKE els que lideraren el conflicte. Fins i tot en termes electorals, el Partit Comunista va obtindre el major percentatge de vots de l’esquerra des de la caiguda de la dictadura el 1974 fins a l’ascens de SYRIZA en maig de 2012.

La retòrica del KKE està clarament a l’esquerra de SYRIZA. Els seus programes declaren que el capitalisme no pot ser reformat i que no devem tindre il·lusions en transformar les institucions de la Unió Europea. En un discurs recent, Dimitris Koutsoumbas, el secretari general del partit, afirmà: “El KKE té un objectiu: que la classe treballadora prenga el poder per què poguem viure millors dies, amb prosperitat per al poble. Les propostes del KKE porten a eixe objectiu i segueixen eixe criteri. No sobre la base de quant pot prendre l’economia. Perquè aquesta és una economia capitalista, que -sota qualsevol tipus de gestió o govern- produeix crisis, atur i pobresa.” Aquest discurs anticapitalista fa del Partit Comunista un objectiu fàcil per a aquells que l’etiqueten de “fòssil polític” que forma part d’un ultraesquerranisme obsolet. Alguns -inclosos membres de la seua petita oposició interna- atribueixen fracasos electorals a aquest discurs radical.

El problema del sectarisme

La realitat és que el KKE ha estat pagant pel seu sectarisme més que pel seu radicalisme. El KKE no només s’oposa a accions comunes amb altres forces polítiques de l’esquerra, sinó que se situa a banda del més ampli moviment de masses dels últims anys.

Un dels exemples més notables d’aquesta mentalitat pot trobar-se a l’anàlisi del KKE sobre el “moviment de les places”, el seguit d’ocupacions i assemblees de masses a les places que van emergir a Grècia el 2011. El 19è Congrés del KKE comenta: “l’anomenat ‘moviment dels indignats’ fou suportat, animat -si no fins i tot planificat- per mecanismes de la classe dominant, amb el propòsit de manipular, prevenint la radicalització”.

En anàlisis recents, intel·lectuals del partit afirmen que tant l’ascens del neonazi Alba Daurada com el de SYRIZA són subproductes de la “confusió” del moviment desenvolupat a la Plaça Syntagma. Per tant, lluny de ser un partit ultraesquerrà, en el sentit tradicional del concepte que descriu a partits que no reconeixen la necessitat de cap acció d’intermediació sinó la crida a la revolució, el KKE està esbossant realment un buit insalvable entre la indispensable revolució i la condició miserable del moviment de hui.

El nivell del moviment és, per descomptat, mediat pel número de vots que obté el KKE a les eleccions. Aquest argument circular produeix una profecia autocomplida: el moviment no pot anar més lluny si el partit no s’enforteix, però el partit és dèbil pel baix nivell de consciència de classe del moviment.
Aquesta argumentació, en essència, no està molt lluny de les afirmacions de SYRIZA sobre el fet que la moderació dels seus lemes és el resultat del suposat baix nivell de les lluites.

Els orígens

Açò no hauria de sorprendre. Després de tot, els dos partits comparteixen una història comuna. El KKE fou fundat el 1918 com Partit Socialista Obrer de Grècia i va prendre el seu nom actual el 1924. La seua fundació ocorregué al mateix temps que la de la Confederació General de Treballadors Grecs (GSEE).
A un país per al qual la Gran Guerra va començar dos anys abans, el 1912, amb la Primera Guerra dels Blacans, i va acabar quatre anys després, el 1922, amb la derrota de la Campanya d’Àsia Menor, el moviment antiguerra es va fusionar amb les tradicions internacionalistes del moviment obrer de la recientment annexionada Macedònia i amb la inspiració de la Revolució Russa.

Pandelis Poulipulos, el primer secretari general del partit, va ser expulsat de la direcció el 1927 per aliniar-se amb l’Oposició d’Esquerres de Trotsky. El 1931, Nikos Zachariadis, amb el suport de la Comintern de Stalin, es va convertir en el nou líder del partit, començant un gir convservador. Una anàlisi de Grècia com un país semifeudal serví de base per a reemplaçar l’objectiu de la revolució socialista per aquell d’una “democràtico-burgesa”.

El maig de 1936, la versió de la tàctica del Front Popular adoptada pels comunistes els va paralitzar mentre el Govern rebentava una rebel·lió dels obrers del tabac a Salònica i altres insurreccions obreres. La dictadura imposada l’agost d’aquell any va destruir quasi completament el KKE.

Tanmateix, el Partit Comunista va aconseguir resorgir i es va convertir en un partit de masses en qüestió d’anys, sobretot pels seus esforços en la resistència a l’ocupació de l’Eix durant la II Guerra Mundial. La militància en el partit va créixer de 15.000 el 1942 a 412.000 en dos anys.

Sota la direcció del KKE, l’objectiu de l’alliberament nacional es va entrellaçar amb l’espenta per un canvi social profund. Però constrenyit per la Unió Soviètica, el KKE va posar les seues forces armades sota el comandament dels Aliats el 1944, sense atrevir-se a prendre el poder durant la rebel·lió de desembre de 1944, i desarmant el moviment dos mesos després. Quan va esclatar la Guerra Civil Grega el 1946, els comunistes es trobaren a si mateixos desarmats i menys preparats del que havien estat només pocs anys abans.

Però fins i tot després de la derrota el 1949, el KKE mostrà una vegada més la seua capacitat de recuperació. Tot i la massiva repressió, un nou moviment de classe treballadora va ajudar a la irrupció electoral de l’Esquerra Democràtica Grega (EDA, el front legal del clandestí KKE) el 1958. Una onada de lluites en els 60 va culminar amb les Jornades de Juliol de 1965, quan successius governs imposats antidemocràticament pel Rei Constantí col·lapsaren sota la pressió de les mobilitzacions de masses. Les limitacions estratègiques d’EDA i del KKE no van proveir una altra eixida cap avant que unes eleccions a un moviment que volia desafiar el règim en conjunt.

La tornada de la dictadura el 1967 va mostrar el poder que la classe dominants grega encara posseïa. Aquesta derrota, combinada amb la crisi internacional en els partits comunistes, desencadenada pel Maig del 68 i la resposta soviètica a la Primavera de Praga, portaren a l’escissió del Comité Central del KKE en dues parts, i conseqüentment en dos partits: el KKE i el KKE (Interior), que més tard abraçaria l’eurocomunisme. La major part de SYRIZA té en aquest segon agrupament els seus orígens.

Durant els 70, el KKE va sobreviure com el major dels dos partits i consolidà la seua posició després de la caiguda de la dictadura. Però seguint amb la tendència d’altres països europeus del Sud, no podria igualar l’ascens del centre-esquerra (el PASOK, els socialdemocràtes, passà del 13,6% al 48% en set anys).
El KKE va oferir una moratòria al primer Govern del PASOK el 1981, frenant qualsevol lluita obrera i estudiantil contra els socialdemocràtes. El partit havia acudit a les eleccions demanant ser votat com a soci de coalició al Govern. Però el 1985, quan el PASOK va donar un fort gir cap a l’austeritat, el Partit Comunista es va unir a les fileres del moviment obrer i va aconseguir guanyar de la desafecció amb el PASOK en les eleccions locals de 1986, però es va distanciar dels sectors més militants de la classe treballadora que estaven llançant una acció vaguística indefinida.

La resposta dels dos partits comunistes grecs a les noves condicions va estar influenciada pel canviant clima polític global a finals dels anys 80. Celebrant l’aprovació comuna de la Comunitat Europea i la seua acceptació de l’empresariat del sector privat, s’unificaren en una coalició electoral (Synaspismós) que va ser més tard convertida en partit. La decisió de formar un Govern de coaolició amb Nova Democràcia (juny de 1989), i alguns mesos més tard tant amb Nova Democràcia com amb el PASOK, va arribar la decepció de centenars de milers de radicals.

El KKE es va escindir de Synaspismós el 1992 després d’haver vist ja a la majoria de les joventuts escindir-se per l’esquerra, però alguns diputats més coneguts del KKE romangueren en la formació més moderada. Mentrestant, el PASOK es quedava quasi sense competidors en el moviment contra el Govern neoliberal de Nova Democràcia. Els resultats de les eleccions de 1993 reflexaren el següent: Synaspismós romangué fora del Parlament, sense ser capaç de passar el llindar del 3%. El KKE va caure a un nou mínim, el 4,5%.
Les dues dècades que seguiren presenten la clau per a explicar l’actual constel·lació de l’esquerra. D’alguna manera, podria parlar-se d’una excepció grega: ambdós partits radicals passaren a través d’un accidentat període d’organització i acumulació de forces, però amb un gir general cap a l’esquerra.
A diferència d’altres països europeus on els partits comunistes es transformaren en partits socialdemocràtes de ple dret en els anys 90, a Grècia aquest gir va ser resistit. Grècia era diferent, perquè el moviment mateix es va proveir d’un entorn social de nova radicalització, forçant els partits d’esquerra a competir per a relacionar-se amb ell. El paper de la presència organitzada de l’esquerra anticapitalista en les lluites d’aquella dècada és també indispensable per a comprendre aquest procés.

Al llarg dels anys 90, el KKE va aconseguir reconstruir les seues joventuts i la maquinària del partit, a través de les onades consecutives d’ocupacions d’universitats i instituts i a través de liderar el moviment contra la guerra a Iugoslàvia el 1999. Fins als primers de la dècada de 2000, la direcció del Partit Comunista, fins i tot mentre evitava l’acció comuna amb la resta de l’esquerra, encara intentava relacionar-se amb la classe treballadora que trencava amb el PASOK que va obtindre el 6,85% a les eleccions europees de 1999.

Però un dur aïllacionisme es va apoderar amb rapidesa del Partit Comunista. La tàctica de convocar manifestacions separades durant les vagues obreres va obrir el camí a convocatòries completament separades de les manifestacions antiguerra durant la Guerra d’Iraq de 2003. en efecte, el KKE es va mantindre a una distància de seguretat de l’explosió de l’activisme entorn al moviment antiguerra, permetent a la burocràcia sindical controlada pel PASOK assumir la direcció de les accions vaguístiques contra la guerra.

L’aïllacionsime no va ser un altre gir a l’esquerra. Al contrari, el resultat fou una incapacitat per a combinar les pressions procedents dels moviments radicalitzats amb l’estratègia electoralista del partit. Aquest gir va tindre el seu reflex en un procés de reposicionament ideològic per part de la direcció del KKE. Un viu exemple d’aquesta transformació és que després de publicar el segon volum de la Història del partit, cobrint els anys 1949-1968, el 2012, el Comitè Central va decidir directament reescriure el primer volum de la Història (1918-1949) que havia sigut publicat el 1991.

Aleka Papariga, llavors secretària general del partit, afirmà infamement que el Partit Comunista no estava donant suport als esdeveniments que emergiren a Grècia després de l’assassinat d’un estudiant d’institut per part d’un oficial de policia perquè “a l’autèntica revolució popular, no es trencaria ni un sol vidre”. El KKE pot fer referències a la Guerra Civil com la culminació de la lluita de classes a Grècia -enfosquint fins i tot la resistència a l’ocupació nazi- però rebutja les barricades muntades per estudiants d’institut.

Tot açò no significa que el KKE no fóra part de les lluites. Militants i sindicalistes comunistes han liderat vagues d’una manera que fins a un punt que han fet que coneguts periodistes neoliberals (i els seus caps) començaren a rebutjar convidar a membres del KKE a participar en els debats de televisió perquè és un partit que “no respecta la llei”.

El discurs del KKE clama que s’aïlla a si mateix perquè la tasca més important no és permetre a l’avantguarda del moviment deixar-se portar per les tendències oportunistes que donen forma als moviments de masses. El resultat ha sigut que el partit no va aconseguir actuar com a llar per a les capes més radicalitzades procedents d’ambdós costats: la joventut que no podria vore’s a si mateixa a una revolució sense cap vidre trencat, i altres treballadors desil·lusionats per haver votat al PASOK després del 2011 i a la introducció dels programes d’austeritat.

Durant l’última onada de lluites massives des de 2012, l’escletxa entre el discurs radical del KKE i la seua tàctica real va créixer inclús més aparentment. Koutsoumbas va començar a dir que no hi ha solució governamental a la crisi, excepte si la classe treballadora forma ella mateixa el poder: “representants dels treballadors, que seran triats en els centres de treball, seran controlats per aquells que els van triar, seran revocables en qualsevol moment, no seran trets de la producció, no tindran cap privilegi extra”.

En aquesta línia podria haver tingut molt de terreny comú amb Antarsya, l’agrupament radical de l’esquerra extraparlamentària. Però, a diferència d’Antarsya, el KKE afirma que lluitar per no pagar el deute o trencar amb la Unió Europea i l’Eurozona, són reivindicacions que no poden ser articulades pel moviment ací i ara, sinó que seran productes d’aquest “poder popular” en el futur distant.

El KKE aconseguí recuperar un poc de terreny electoral perdut a les eleccions europees de 2014 -un signe d’un altre tipus de desil·lusió, aquesta vegada amb la moderació percebuda per part de SYRIZA-. Sembla que a les eleccions generals de diumenge aquest repunt avançarà. El KKE es col·loca a si mateix com a l’oposició d’esquerres a un govern de SYRIZA.

Però aquesta oposició d’esquerra només serà útil si està disposada a treballar en acció conjunta amb tots els sectors de la classe treballadora que vulguen trencar amb l’austeritat usant la seua pròpia força organitzada, en comptes d’esperar que fracase l’estratègia d’acomodació de SYRIZA.

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×