Agenda

Hugo Chávez i el projecte del Socialisme al segle XXI

07/03/2013

Per Mike González El 5 de març de 2013 va morir Hugo Chávez després d’una sèrie d’intervencions quirúrgiques a l’Havana, on van tractar el seu càncer. Reelegit per a la presidència el 7 d’octubre de l’any passat, no va poder presentar-se per al jurament oficial del 10 de gener. Va tornar fa alguns dies per morir al país on ha estat decisiu per a la vida política i social durant més d’una dècada.

La victòria de Chávez a les eleccions presidencials de Veneçuela al 1998 va tenir en el seu moment una ressonància limitada fora del país. A nivell nacional, no obstant això, l’efecte va ser dramàtic. Durant dècades, el poder a Veneçuela va ser compartit per les burocràcies de dos partits que controlaven el poder estatal i es repartien els grans beneficis de la indústria petroliera. Al 1989, el recentment triat president, Carlos Andrés Pérez, va imposar el programa d’austeritat econòmica del Fons Monetari Internacional, malgrat haver promès durant la seva campanya electoral que no l’acceptaria. El resultat va ser una insurrecció dels barris pobres urbans, l’anomenat Caracazo, que va durar tres dies abans de ser durament reprimida deixant un saldo de milers de morts. Però la ràbia del poble no va ser callada, ni van cessar les protestes.

El 4 de febrer de 1992 un jove coronel del regiment de paracaigudistes, Hugo Chávez Frías, va encapçalar un aixecament militar. Va durar amb prou feines 24 hores,i Chávez va ser detingut. El govern li va cedir un minut de televisió perquè comuniqués la derrota de l’intent de cop. Ho va fer amb una frase que es va fer llegenda –que la resistència havia acabat “per ara”.

Fill d’una família humil de l’estat de Barinas –la seva mare era mestra d’escola–, Chávez va entrar a l’acadèmia militar. A diferència de la majoria dels exèrcits d’Amèrica, les forces armades veneçolanes ofereixen una carrera professional a la classe mitja baixa. De fet s’ha mitificat la seva història fins a cert punt, però, tot i així, Chávez portava la marca innegable dels seus orígens socials –els trets de la seva cara, el seu llenguatge orgullosament popular, el seu amor i coneixement de la cultura del poble. Això explica perquè va ser tan profunda la lleialtat que es mereixia entre la gent pobra i treballadora del seu país. De la mateixa manera s’explica l’odi exagerat de la classe mitjana, la seva ràbia de classe davant aquest símbol dels marginats de la Veneçuela pobra i exclosa.

El Movimiento Quinta República

A l’acadèmia, Chávez va progressar ràpidament, i no només perquè destacava en el beisbol –ell sempre deia que l’esport era la seva carrera preferida. A l’acadèmia va reunir a un grup de joves oficials d’una extracció social semblant a la seva. Entre ells, la influència més important era la de Douglas Bravo, líder del moviment guerriller del país, que s’havia allunyat del partit comunista al que havia pertangut fins que va abandonar l’estratègia de la lluita armada.

El concepte central de Bravo, que Chávez va fer seu, era l’anomenada ‘aliança cívica-militar’ –una coalició d’oficials militars dissidents, les organitzacions camperoles i obreres i el braç armat. El cop de 1992 s’havia planificat com una operació conjunta de tots aquests elements, però Chávez ho va limitar a una acció militar, la qual cosa li va merèixer una profunda crítica de Bravo.

S’estava fent cada vegada més clar que l’organització de Chávez –el Movimiento Quinta República (MVR)– estava girant cap a una estratègia electoral. El seu manifest era antiimperialista –denunciava específicament a EUA, el qual durant tot el s. XX havia dominat l’economia del país controlant la indústria petroliera. Es declarava nacionalista bolivarià, evocant un llinatge que el connectava directament amb Simón Bolívar, capdavanter de la lluita per la independència llatinoamericana del s. XIX. Prometia una reforma immediata d’un estat profundament corrupte i l’eliminació del clientelisme que era el seu fonament. La nova constitució bolivariana, acordada a una assemblea de delegats a finals de 1999, donava garanties de justícia social, drets humans i de l’obligació dels polítics de respondre davant el poble.

Però quedava molt clar que Chávez depenia encara de la seva base entre els militars. Era indubtable el seu suport massiu entre les majories pobres, però la relació mancava d’un expressió política orgànica. De fet, el MVR va resultar tan susceptible a la corrupció del poder i a la prepotència acostumada dels polítics i funcionaris com els governs anteriors. A l’any 2000, Chávez es va presentar com a candidat en noves eleccions presidencials sota la nova constitució.

La Revolució Bolivariana

Si per revolució s’entén el moment en què les masses ocupen l’escenari de la història, i es tornen protagonistes d’ella, la Revolució Bolivariana va començar l’11 d’abril de 2002, quan el president va ser segrestat en un cop de la dreta i es va declarar un nou govern antichavista. Va durar amb prou feines 48 hores, el temps que es va requerir perquè centenars de milers de chavistes envoltessin el palau presidencial de Miraflores, exigint la seva tornada. El dia 13, Chávez va reaparèixer a la balconada del palau, i els colpistes van fugir.

Era, sense cap dubte, una victòria popular; però no havia acabat la lluita. Al desembre del mateix any, els amos de la indústria del petroli –una indústria suposadament nacionalitzada, però controlada per una dreta recalcitrant i corrupta– van llançar un tancament patronal nacional, l’objectiu del qual era la paralització de la indústria i de l’economia nacional. Una altra vegada es va mobilitzar el poble per defensar la indústria i derrotar la iniciativa de la dreta amb enfrontaments continus durant gairebé tres mesos. Acte segon de la Revolució Bolivariana.

Entre 2002 i 2005 el procés bolivarià va prendre un viratge més radical. L’empresa petroliera va ser nacionalitzada sota el control directe de l’estat i els seus guanys van finançar una sèrie de programes de reforma social –sobretot en educació, salut i habitatge– dirigits i encapçalats per les organitzacions socials, les Missiones. Semblava que podrien funcionar com a base d’un nou model d’estat, un estat popular.

Al gener de 2005, en un discurs davant el Fòrum Social Mundial de Porto Alegre, Brasil, Chávez va declarar que a Veneçuela s’estava construint “el socialisme del s. XXI”. La notícia es va rebre als moviments socials i a l’esquerra mundial amb immensa alegria, encara que el veritable contingut d’aquest concepte seguia ambigu.

Era diferent de l’estalinisme, i de fet una crítica a ell; posava l’èmfasi en la democràcia i la participació popular, i s’expressava a través d’un antiimperialisme radical. Davant les Nacions Unides, Chávez va denunciar la invasió de l’Iraq i va atacar directament a Bush –deia que el faristol recentment abandonat pel president nord-americà “encara feia olor de sofre”. Al mateix temps es van llançar organismes com l’Aliança Bolivariana per a Amèrica Llatina (ALBA) com a expressió de l’aspiració de vincular els nous governs d’esquerra de Bolívia, Equador i Veneçuela.

Les següents proves electorals van demostrar que el suport a Chávez creixia; al 2006 va guanyar amb més del 60% del vot nacional. Unes setmanes més tard, va anunciar la creació d’un nou partit, el Partit Socialista Unit de Veneçuela (PSUV). Significava això que el nacionalista revolucionari s’havia convertit en socialista revolucionari?

Les contradiccions de la revolució

Ell, i altres integrants dels seus governs feien esments freqüents en els seus discursos a Trotsky, Gramsci, Rosa Luxemburg, Lenin i Marx, a més de Bolívar i Crist. Si la transformació era real, llavors el PSUV seria l’expressió del traspàs del poder directament a les mans dels moviments de masses –i durant un curt temps, aquesta va ser l’esperança de l’esquerra. Es van afiliar al nou partit gairebé sis milions de veneçolans –mostra de la popularitat de Chávez. Però es veia aviat que el model que seguia el nou partit era el Partit Comunista de Cuba, partit ultra centralitzat en el lideratge de Fidel, altament controlat i amb congresos infreqüents i inevitablement unànimes. No augurava l’avanç de la democràcia popular.

La paradoxa de la Revolució Bolivariana és que els avanços socials que indubtablement va possibilitar van ser possibles gràcies a l’augment del preu internacional del petroli, que finançava els programes socials, i seguia sent la font principal de les seves divises. Chávez va començar a diversificar les dependències del país –Xina, Rússia i Iran exercien un paper cada vegada més important.

No obstant això, i malgrat la creixent histèria d’un antichavisme les direccions del qual havien estat directament imbricades en els cops i atacs de 2002 i 2003, Veneçuela seguia sent un país capitalista la “burgesia patriòtica del qual” seguia acumulant plusvàlua sense amenaça alguna de redistribució de l’ingrés nacional. Algunes empreses van ser nacionalitzades davant l’abandó, el balafiament, l’acaparament o la manipulació més descarada –però van ser compensades a preu de mercat. D’altra banda, i malgrat les acusacions de repressió, els mitjans massius privats seguien atacant el chavisme de la forma més oberta i diàriament, sense que se li censurés –amb l’excepció molt particular de RCTV, que de totes maneres segueix transmetent.

En molts sentits 2006 va representar una cruïlla. La creació de blocs continentals com ALBA o CELAC expressaven el bolivarianisme de Chávez –la seva visió panamericana. Però això estava lluny de ser la promesa revolució democràtica, el socialisme del s. XXI anunciat a Porto Alegre. A Veneçuela, emergia una nova classe dominant, una burocràcia les gorres i samarretes de la qual encobrien les seves ambicions de lucre i poder. Se’ls deia “la boliburguesía”. Al mateix temps les ineficiències, les obres públiques incompletes i la incorporació dels líders de masses d’antany van anar a poc a poc sabotejant les organitzacions de masses, la lluita de les quals havien portat a Chávez al poder, i defensat a ultrança les seves presidències.

Cada vot expressava la realitat del suport popular, però les converses de carrer testimoniaven cada vegada més la frustració de la gent davant la corrupció de la nova burocràcia i el caràcter cada vegada més personal de l’aparell polític chavista. No hi havien processos de decisió oberts –les polítiques del govern s’anunciaven, sovint sense previ avís, a les transmissions presidencials del diumenge al programa Aló President. Feia l’efecte d’un règim polític sense una visió estratègica que formulava els seus criteris sobre la marxa, segons el favor del president.

Un poder popular encara per construir

La vida política es polaritzava cada vegada més; les denúncies substituïen el debat. El poder es concentrava cada vegada més en Chávez i el seu cercle. El que havia tret a les masses al carrer una vegada i una altra en defensa de la revolució no era la creació d’un bloc capitalista alternatiu. Era la promesa del “poder popular” que va fer de Chávez un símbol tan potent de la resistència i d’un futur diferent i socialista.

A la vigília del seu últim viatge a l’Havana per continuar el seu tractament mèdic, Chávez deia al seu públic que havia deixat a càrrec a un fort equip directiu. De fet, el poder de l’estat chavista s’havia concentrat en la seva persona. Sense ell, els interessos sectorials i la recerca del poder de part dels membres del seu govern sortiran tard o d’hora en un conflicte intern. Ningú té el carisma de Chávez, encara que sens dubte la seva herència portarà al poder a curt termini en els propers comicis al candidat nomenat per ell, l’ex canceller Nicolás Maduro.

Després de Chávez segueix en peus l’estat que porta el seu nom, però no gaudeix ja de la seva influència. Hi ha diverses forces chavistes que lluitaran, silenciosament, per controlar els seus immensos recursos. Però, d’altra banda, existeix un poderós moviment de base que podria mobilitzar-se davant qualsevol intent de canviar el contingut del chavisme, el compromís amb un poder popular que haurà de conquerir-se des de baix.

Chávez va deixar enrere un llenguatge d’alliberament i solidaritat, un discurs revolucionari. Però les estructures que el transformaran en un projecte per a una nova societat queden encara per construir-se. Aquesta és la tasca impostergable per als veritables socialistes del s. XXI.

Mike Gonzalez va ser professor emèrit d’Estudis Llatinoamericans a la Universitat de Glasgow.

—–

Rep més informació sobre En lluita, anticapitalisme i revolució

Pots llegir també el diari d’aquest mes En lluita

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×