Agenda

Irlanda: La gran revolta pel dret a l’aigua

16/12/2014

Mary Smith

WeWontPay

Aquesta tardor ha tingut lloc una enorme revolta per part de la classe treballadora irlandesa en contra de l’intent del govern de coalició del partit conservador Fine Gael i el Partit Laborista d’imposar dràstiques pujades en el preu de l’aigua. Aquestes pujades han estat el més recent en una cadena innombrable de mesures d’austeritat imposades per ordre de la Troica, com a part de l’immens rescat dels bancs irlandesos.

També formaven part d’un pla de privatització de l’aigua a Irlanda, planejat juntament amb Denis O’Brian, l’empresari més ric d’Irlanda. O’Brian, que controla la meitat dels mitjans de comunicació irlandesos, va obtenir un contracte per instal•lar comptadors d’aigua en tots els domicilis d’Irlanda.

El caràcter obrer d’aquest moviment ha estat molt evident. El tema dels preus de l’aigua va sortir a la palestra prèviament aquest any en una important conferència convocada per People Before Profit (“Les persones abans que els beneficis”, iniciativa on participa el SWP, organització germana d’En lluita a Irlanda), i dos sindicats importants, Unite i Mandate, entre d’altres. En aquesta conferència es va proclamar l’aigua com un dret humà i va ser d’aquí d’on va sorgir la gran campanya Right2Water (“Dret a l’aigua”), que ha unit diversos sindicats, l’esquerra, Sinn Féin (el partit nacionalista radical més important d’Irlanda) i moltes altres campanyes comunitàries, per convocar les grans manifestacions.

Però realment ha estat als barris obrers de Dublín i altres llocs, com Clondalkin i Edenmore, on realment ha sorgit una resistència des de la base en contra de les pujades de l’aigua. La gent en aquestes àrees porten patint un martelleig constant durant els últims sis anys i la seva paciència es trobava ja al límit. Al seu torn, els comptadors d’aigua eren quelcom davant el qual, a diferència de moltes de les retallades i l’odiada taxa de propietat (que podien ser descomptats dels salaris o les prestacions de les persones), la gent podia oferir resistència en les seves comunitats.

El que va succeir va ser que la gent, de vegades encoratjada per People Before Profit, va organitzar reunions locals als carrers quan s’assabentaven que els de la companyia Irish Water hi vindrien. Sortien de matinada i els bloquejaven perquè no poguessin instal·lar els comptadors. Sovint donava resultat, obligant-los a retirar-se, però en alguns casos portava a intervencions molt agressives per part de la policia.

Llavors, l’11 d’octubre, hi va haver una manifestació nacional a Dublín, convocada per Right2Water. Sense risc d’equivocar-nos, es pot afirmar que ni els convocants ni els manifestants, i especialment ni el govern ni els mitjans, s’esperaven res semblant al que va passar. Alguns pensaven que seria una manifestació en contra de l’austeritat com qualsevol altra. Alguns altres amb més coneixement de la situació s’esperaven unes 20.000 persones. A la manifestació hi van participar 100.000 persones.

Aquí cal tenir en compte que la població total de la República d’Irlanda és només de 4,5 milions. 100.000 persones a Dublín és l’equivalent a més d’un milió a Londres. I, més encara, malgrat que els líders sindicals involucrats/des a la campanya Right2Water van tenir un paper important en la campanya, la manifestació en si mateixa va tenir una gran espontaneïtat que venia des de les bases. Des d’aquell moment estava molt clar que ens trobàvem enmig d’una revolta oberta.

Això es va confirmar quan tres setmanes més tard es van convocar marxes locals a totes les ciutats d’Irlanda i arreu de Dublín. En total, 106 manifestacions. Un cop més, l’assistència va ser immensa, més o menys unes 200.000 persones en total, grups de milers de persones marxant per pobles i barris locals.

El govern de l’austeritat en crisi

El govern, molt sobresaltat, va respondre amb grans concessions sobre el tema i amb un atac brutal cap al moviment a través dels mitjans de comunicació. D’una banda, van reduir notablement les pujades, van posposar la seva posada en marxa, van reduir de forma dràstica la penalització pel no pagament, i van oferir 100 euros d’incentiu pel seu compliment.

D’altra banda, es van aferrar a un incident en el qual uns manifestants van bloquejar de manera pacífica el pas del cotxe de Joan Burton (líder dels laboristes) per declarar que el moviment “estava esdevenint violent” i que estava sent pres per radicals, infiltrat per “elements sinistres” i, fins i tot, en un moment de bogeria, que arribava a semblar-se a ISIS.

La seva estratègia era molt clara: dividir la campanya entre els “moderats” i “raonables”, que eren majoria, enfront de la gent “militant” i de l’”esquerra radical”, en minoria. Va ser un enorme fracàs. La classe treballadora irlandesa no s’empassava ni la propaganda ni les concessions, i una de les respostes més clares va ser la tercera manifestació massiva de la campanya; les 100.000 persones que es van manifestar a les portes del Leinster House (el parlament) a la una del migdia el dimecres 10 de desembre.

Una de les raons de tot això és que, com tothom comprèn, es tracta d’alguna cosa més que de l’aigua. La qüestió de la pujada de l’aigua s’ha convertit en una espurna que ha servit per acumular ràbia de la societat irlandesa cap a l’estat i el que veu la gent com la traïció per part dels seus polítics, especialment per part del Partit Laborista. S’estan guanyant batalles i, per primera vegada, ens ensumem la victòria.

Una altra raó és la ràpida radicalització i politització, que s’ha estès com una ona per la classe treballadora. Que cal tombar el govern és ja un consens del moviment. D’acord amb els darrers sondejos, els partits de dreta Fianna Fail i Fine Gael, que han dominat la política irlandesa des dels anys 30, no podrien formar govern ni tan sols amb una coalició; els laboristes s’enfronten a una total aniquilació. Això deixa Sinn Féin com el partit més gran i als “independents”, incloent-hi els partits minoritaris de l’esquerra com People Before Profit i l’Anti-Austerity Alliance (Aliança contra la Austeritat), al capdavant.

Aquesta situació suposa per a la campanya i l’esquerra dos grans reptes. Primer: com utilitzar el nostre avantatge per realment vèncer i acabar amb les pujades en el nou any? I segon: com assegurar que aquestes grans revoltes reben una representació adequada en les següents eleccions? L’esquerra irlandesa ara té una gran responsabilitat per complir amb aquestes qüestions tan urgents.

Mary Smith és membre del Socialist Workers Party d’Irlanda.
Traducció: Ella Macdonald.

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×