Agenda

ISIS o Estats Units? Una anàlisi anticapitalista més enllà de les dicotomies

09/11/2014

Rodrigo Alés

Isis-1024x613

En els últims mesos hem assistit a un espectacle televisiu digne de qualsevol pel•lícula de Hollywood. Uns inhumans islamistes executen a uns pobres Occidentals amb acarnissament. La justificació per a una intervenció imperialista està servida. Com a l’Iraq o l’Afganistan la gent musulmana són uns incivilitzats que necessiten la tutela d’una potència estrangera. La realitat és més complexa, més enllà del que ens vulguin vendre.

El fenomen ISIS (Estat Islàmic) no constitueix un fenomen nou. L’islamisme polític ha aconseguit notables èxits entre les masses oprimides en els últims anys, com hem pogut veure en l’avanç dels Germans Musulmans a Egipte i en altres països àrabs, o en el naixement i avanç d’Al-Qaida. Encara que seria simplista ficar en el mateix sac a totes les organitzacions o moviments islamistes (com no podem identificar com el mateix a la Teologia de l’Alliberament i l’Església Catòlica oficial) podem veure que es nodreixen de diverses fonts en comú. El fracàs de l’esquerra àrab, majoritàriament d’inspiració stalinista, així com els governs nacionalistes àrabs (com el l’Iraq de Saddam Hussein o la Síria de Baixar Al-Assad) per oferir una sortida digna als i les de sota. D’altra banda, el suport de les potències imperialistes (com el cas dels Estats Units als talibans en els 80) a moviments islamistes per contenir moviments populars o la competència amb altres potències en clau geoestratègica.

L’avanç de ISIS en els últims mesos a l’Iraq ha estat precedida de polítiques sectàries per part d’Al Malik -primer ministre-, aixecat pels Estats Units i els seus aliats, així com l’Iran. Milícies xiïtes recolzades pel govern han comès atrocitats contra la minoria sunnita, creant el brou de cultiu ideal per ISIS, suposat defensor d’aquesta branca de l’Islam. Així mateix, la política repressiva d’Al-Assad a Síria contra la revolució democràtica que es va iniciar a la calor de la Primavera Àrab ha suposat un escalada de les posicions de ISIS en aquest país. Una intervenció imperialista no faria més que seguir presentat a aquest grup com els campions de la resistència i la veu dels oprimits.

Quina posició ha de prendre l’esquerra davant aquest fenomen? Un posicionament clàssic i salvant les diferències, és la posició que el Partit Comunista d’Egipte va sostenir sobre els Germans musulmans, qualificant-los de feixistes. O bé la política de blocs, és a dir, posicionar-se en aquest cas al costat de Rússia, la Xina o Iran com a potències mundials o regionals davant Estats Units, la UE, Turquia o Qatar.

Ni la política de blocs ni el sectarisme davant qualsevol moviment islamista pot donar una sortida digna a les classes populars del món àrab. És clar que ISIS o Al-Qaida són fenòmens reaccionaris (que no feixistes), però no així Hamàs a Palestina o Hizbula al Líban. Hem de recolzar els moviments islamistes quan emprenen una lluita antiimperialista; així mateix l’esquerra ha de tenir una posició independent per criticar els islamistes en les seves polítiques cap a les dones o la seva política interclassista que els porta a acceptar programes polítics neoliberals quan arriben al govern. Només d’aquesta manera podrà guanyar a les seves posicions a la gent normal que creu que els islamistes poden oferir-li una sortida a la seva dramàtica realitat.

Tot i la debilitat de l’esquerra àrab, a causa de la pesada llosa de l’stalinisme, una esquerra àrab amb altres plantejaments ha avançat a la calor del moviment anticapitalista de principis dels 2000 i l’onada de les revolucions. Tenim l’exemple del Corrent de l’Esquerra Revolucionària Síria, operant en condicions extremadament difícils. Tampoc podem oblidar-nos dels Socialistes Revolucionaris a Egipte o el Fòrum Socialista al Líban. Tots aquests grups comparteixen l’oposició a qualsevol intervenció imperialista, l’aposta pels moviments dels oprimits des de baix i una crítica constructiva però evident cap a les organitzacions i moviments islamistes, el que els permet que milers de persones els escoltin i algunes persones atretes pel islamisme puguin replantejar les seves idees.

No obstant això encara que les organitzacions són importants, no podem obviar els moviments de masses. La gestió des de baix de zones alliberades del Kurdistan sirià o els moviments de resistència que amb diferents signes existeixen a l’Iraq o Síria, així com en altres països àrabs, ens recorda que les revolucions no són fotos fixes, sinó processos dialèctics amb avenços i retrocessos que poden durar diversos anys.

Què fem aquí i ara?

Des de les nostres organitzacions i moviments podem fer molt per l’alliberament dels pobles àrabs. D’una banda la més evident és aixecar de nou el “No a la Guerra” davant l’enviament per part del govern de Rajoy i partits del règim (com el PSOE de Pedro Sánchez o UPyD) de 300 militars a l’Iraq com a soci menor de l’ imperialisme liderat per Estats Units en una operació el cost per a les arques públiques serà de 35 milions d’euros. D’altra banda, cada vaga, lluita o mobilització que debiliti política o econòmicament al govern li farà més difícil qualsevol aventura militar. Així mateix hem empènyer que Podem o qualsevol cavall de Troia que tinguem en les institucions també lluiti des de dins en l’oposició a una nova massacre.

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×