Agenda

La lluita per l’Alliberament LGTBI: la igualtat legal no és la igualtat real

26/06/2013

Per Aitor Bayón. Moltes persones es sorprenen quan coneixen que a l’Estat Espanyol segueixen produint-se agressions homòfobes com la que va donar-se recentment en un conegut restaurant de Madrid, quan un “exemplar” pare de família heterosexual va aixecar-se de la taula amenaçant, insultant i intimidant a dos nois per haver-se fet un petó. Segons ell, estaven ofenent als seus fills. En aquella ocasió, els dos nois van estar a punt de marxar, però la reacció de les altres persones davant l’agressió va fer que fos el pare de família “modèlic” qui va haver-ho de fer.

Com és possible, es pregunta molta gent, que es donin aquests fenòmens així com d’altres agressions físiques, assetjament laboral o escolar, insults, etc. si ja tenim lleis que fan iguals a les persones LGTBI (Lesbianes, Gays, Transsexuals, Bisexuals, Intersexe)? Això hauria de passar a d’altres bandes, no pas aquí.

Per començar, assenyalarem que no existeixen totes les lleis possibles. Existeix una llei que reconeix el matrimoni i l’adopció entre persones del mateix sexe, però des de fa molt temps, els col·lectius LGTBI reivindiquen una Llei Integral contra la Homofòbia, similar a la que s’ha aconseguit per les dones contra la violència de gènere.

L’adquisició de drets i per tant, la igualtat legal davant la llei, ens sembla important, però en qualsevol cas insuficient. La igualtat legal no és igualtat real; tots els drets no són més que concessions fetes pel poder front la pressió social, que quan menys t’ho esperes, són eliminats (tal i com estem veient darrerament).

A l’Estat Espanyol, el dret al matrimoni i a l’adopció van aconseguir-se després d’un cicle de mobilització dels col·lectius LGTBI ampli i recolzat en sectors de l’esquerra i del moviment obrer. No va ser fins que prop de dos milions de persones assistiren a la manifestació de l’Orgull Gay, que es van poder aconseguir aquests drets. Per suposat, també hi va influir l’oportunisme del PSOE, que seguint la tònica liberal en allò econòmic, només podia connectar amb la població en allò social amb drets civils.

Comparant-ho amb aquest cas, el que passa a França és molt simptomàtic. Aquí la resistència de l’Església, la dreta i l’extrema dreta, es va mantenir al nivell d’alguna manifestació, recursos al Constitucional i agressions aïllades. A França, en canvi, el menor pes del moviment LGTBI, el cicle econòmic que fa d’allò econòmic la major preocupació de la gent, i una extrema dreta, una dreta i una Església més fortes i mobilitzades, han fet que la consecució del dret al matrimoni i a l’adopció siguin més difícil, comportant majors enfrontaments. Novament, el social-liberalisme d’Hollande no ha pogut oferir més que aquest dret davant la onada de retallades i austeritat que està imposant.

L’homofòbia s’ha disparat a França i a altres països d’Europa com Rússia, on han promulgat una llei que prohibeix fer “propaganda positiva” de l’homosexualitat. Enmig de la crisi que estem vivint, l’homofòbia és un bon recurs pel poder, a la recerca de bocs expiatoris, distreure l’atenció de les persones i canalitzar la frustració amb les més dèbils i no amb les poderoses. Els grups homòfobs a Rússia estan assetjant i arribant a assassinar a diferents persones activistes o simplement LGTBI.

Com veiem, els drets, si no van acompanyats d’una mobilització amplia i profunda, no es consoliden a la societat. I les lleis contra les persones LGTBI, si es veuen recolzades per una mobilització dels sectors reaccionaris provoquen el desplaçament de la societat cap aquestes posicions.

Hem de destacar un altre aspecte menys senyalat de la homofòbia: la que es veu dins de les organitzacions que es reclamen de l’esquerra alternativa. Vam tenir-ne un clar exemple quan Evo Morales va fer uns comentaris en contra de les persones LGTBI, o en l’exemple històric de la posició de Cuba amb aquest col·lectiu dins el que moltes persones consideren que és el “socialisme”. A més de la homofòbia allà, convé assenyalar també la d’aquí, doncs si es pregunta a les persones que defensen sense crítiques a Cuba o països com Venezuela, Bolívia, etc., el que solen respondre és que “la societat no està preparada” i que “s’estan fent grans avenços”. Les persones que som revolucionàries no podem fer sinó menysprear aquests comentaris per homòfobs i antimarxistes. És a dir, que a la Rússia soviètica de 1917, primer lloc del món a eliminar qualsevol llei que discriminés per raó d’orientació sexual, la societat estava més preparada que a la Cuba del segle XXI o que a l’estat neoliberal espanyol, per assumir els drets LGTBI.

Al meu entendre, la diferència és que a Cuba pesa l’estalinisme, ja que va ser a partir de llavors que s’eliminaren tots els drets LGTBI a Rússia i s’estengué el model de capitalisme d’estat i de polítiques homòfobes a les suposades societats “socialistes”. Això ha fet que el col·lectiu LGTBI hagi estat allunyat de les idees anitcapitalistes durant la llarga nit estalinista.

Això ens porta al centre de la qüestió: és suficient l’adquisició de drets en una societat capitalista per eliminar l’homofòbia? Una vegada adquirits els drets, és una qüestió de temps i educació que es consolidin a la societat, com mantenen moltes persones?

Vegem-ho. L’adquisició de drets és important perquè les persones LGTBI puguin, dins del marc de qualsevol societat, gaudir de protecció jurídica i se les hi reconegui la igualtat formal. Però aquests drets estan lligats al període històric i per tant a qualsevol canvi en la situació, de manera que com veiem a Rússia i altres països, un avenç de les idees homòfobes fa que aquests drets que es creien consolidats, desapareguin. Així mateix succeeix amb la qüestió del temps, en que les persones que argumenten això, moltes vegades amb bona voluntat, no són conscients de la urgència d’aquests drets i de consolidar el rebuig a l’homofòbia. Convé no oblidar que les persones LGTBI tenen un vida limitada com la de qualsevol persona i aquesta s’ha de poder viure de la millor manera possible.

Des de l’anticapitalisme revolucionari, entenem que la igualtat real ha d’anar de la mà de la transformació social. Tan sols un procés de mobilització social ampli, amb un protagonisme destacat de les persones LGTBI que soscavi les bases d’aquesta societat, basada en la desigualtat en tots els seus àmbits, pot consolidar la igualtat real. En aquesta transformació hem d’acabar amb la institució social de la família tradicional (nucli de la opressió de la dona i de LGTBI). Del contrari, oscil•larem entre l’adquisició de drets formals (molt necessaris, per suposat) i la pèrdua dels mateixos. Entre la llibertat afectivo-sexual en uns indrets i els atacs homòfobs en d’altres.

Aitor Bayón és activista d’En Lluita a Alcorcón.

—–

Rep més informació sobre En lluita, anticapitalisme i revolució

Pots llegir també el diari d’aquest mes En lluita

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×