Agenda

La por a la ruptura no és realisme: la proposta econòmica de Torres i Navarro

07/01/2015

Nikos Loudos

no-devem-no-paguem

Fa tres setmanes Wolfgang Münchau, un dels periodistes més respectables del Financial Times, va escriure un article afirmant que posat que les polítiques oficials de la Unió Europea no han aconseguit res amb el deute, hem d’obrir-nos a les propostes econòmiques que vénen de l’esquerra, com les de Podem o de Syriza a Grècia.

La crisi a l’Eurozona segueix incontrolable. En les últimes setmanes, la borsa grega ha caigut un 20%, la pitjor caiguda en els últims 27 anys, des del famós Dilluns Negre de 1987. El pressupost grec té un forat de 1.800 milions d’euros, la Troica ha donat una pròrroga de només 2 mesos i està demandant un nou paquet de mesures d’austeritat. El govern grec gairebé es va suïcidar avançant les eleccions.

És obvi que estem en un moment clau. D’una banda, els capitalistes i els seus diaris reconeixen que la política d’austeritat no funciona de la manera que esperaven. Ningú espera una recuperació -malgrat les mentides de Rajoy i de Guindos-. D’altra banda, l’esquerra està per primera vegada a punt de governar. A Grècia tots els sondejos apunten que SYRIZA guanyarà les eleccions de gener. Podem també segueix consolidant-se com a primera força en intenció de vot.

Tot això fa que les propostes econòmiques de l’esquerra tinguin un pes polític que mai de la vida han tingut, ja que és molt probable que es puguin posar en pràctica. Per això, hem de mirar amb molta atenció el document presentat per Vinçenc Navarro i Juan Torres “Un projecte econòmic per a la gent”. Pablo Iglesias va participar en la presentació del document, per la qual cosa els mitjans de comunicació ho han anomenat el “programa econòmic de Podem”.

Un document realista?

A nivell de l’esquerra europea, es conformen tres tipus de respostes enfront la crisi. Una branca anomenada la “resposta realista”, una altra denominada com a “sortida radical de la crisi”, i les respostes anticapitalistes. El programa de Navarro i Torres es posiciona en l’anomenada “branca realista”.

Navarro i Torres diuen que el que hem de fer és el que podem i no el que volem. D’acord, però qui defineix els límits del que podem fer? En realitat, allò que anomenen realisme és la il·lusió que un govern d’esquerres pot prendre mesures positives per a la majoria de la població sense desestabilitzar l’economia, sense provocar la reacció de l’altre costat de la societat, dels qui tenen interès a seguir amb l’austeritat: banquers i capitalistes.

Afirmen, per exemple, en una de les parts més problemàtiques del seu document: “Una de les prevencions més importants que ha de tenir Podem és la de garantir la major estabilitat política generant la màxima certesa i confiança en la gestió que duria a terme. Però, també per aquesta mateixa raó, és imprescindible que la societat espanyola conegui a la perfecció els orígens del problema del deute, les condicions en què s’ha resolt en altres moments històrics i països i, sobre tot, que sigui conscient dels costos i sacrificis que queden per davant com a conseqüència de les polítiques que s’han realitzat en els últims anys o de decisions anteriors”. En d’altres paraules, Torres i Navarro diuen, d’una banda, que un govern de Podem ha d’assegurar-li als capitalistes que no tinguin por perquè se’ls oferirà “estabilitat”, i per un altre li diuen als i les treballadores que queda més sacrifici per davant. Aquesta mentalitat pot ser molt feble enfront de les pressions dels capitalistes. I pot acabar de forma molt menys realista del que pretenen. Vegem alguns exemples.

Fa tres anys, Navarro i Torres (juntament amb Alberto Garzón) van escriure el llibre “Hi ha alternatives”. En ell plantejaven moltes qüestions, entre elles la nacionalització de les grans empreses privatitzades i la prohibició dels acomiadaments en empreses amb beneficis. Tot això no apareix en les propostes de l’últim document. Per què aquestes propostes eren realistes fa tres anys i no ho són avui?

Hi ha moltes coses amb les quals es pot estar d’acord en el document dels dos economistes. Per exemple, la derogació de la reforma laboral o la reducció de la jornada laboral a 35 hores. Però, comparat amb el document “Moure Fitxa” i amb el programa de Podem per a les Eleccions Europees, dóna molts passos enrere. Per exemple, la proposta sobre l’edat de jubilació puja dels 60 als 65 anys. Fa sis mesos era realista jubilar-se als 60 i ara no ho és?

Hi ha un problema en el nucli del pensament de Torres i Navarro. Pensen que sense enfrontar-te als capitalistes pots treure endavant reformes progressistes. Però, com cada treballador i treballadora sap per la seva experiència en el seu sindicat, la pitjor manera d’aconseguir una mica del teu cap és prometre-li que mai organitzaràs una vaga. Això exactament és el que fan Navarro i Torres. Accepten el “realisme” dels capitalistes i no el realisme de les necessitats de la societat.

El document parla en general d’un augment dels salaris: “Per reactivar el consum és imprescindible que, en lloc de seguir baixant, augmenti el percentatge dels salaris en la renda nacional i, sobre tot, el de les més baixes que són les que en major proporció es destinen al consum.” La pregunta és com es pot dur a terme això sense obligar als capitalistes. Podem aconseguir augmentar els nostres salaris, per exemple, amb lluites i vagues. Un govern de Podem com el que proposen Torres i Navarro estarà al costat de les treballadores en aquestes lluites o no, perquè això va en contra “la major estabilitat política”? Però hi ha un altre assumpte més important. Si els capitalistes no estan d’acord amb un augment dels salaris, tenen moltes eines per fer xantatge, per exemple boicotejar inversions o acomiadar a més treballadores. Però Torres i Navarro han descartat la mesura de “prohibició d’acomiadaments en empreses amb benefici” per no espantar als capitalistes. Sense aquesta prohibició, l’augment o la caiguda dels salaris està en mans dels empresaris, no en les nostres.

La mateixa lògica segueixen quan parlen de la desocupació. Tenen l’esperança que el mercat mateix, amb ajuda de l’estat, pugui solucionar el nivell de desocupació. De fet, proposen mesures a favor del capital, creient que així es produirà més ocupació: “Tractament favorable al benefici productiu, que penalitzi la no reinversió dels beneficis i incentivi la seva inversió en noves activitats productives”, “Reducció dels costos que imposen a les empreses productives que operen en serveis bàsics de nul·la o molt baixa competència, especialment en el cas de l’energia i les finances.”

També fan propostes molt generals com aquesta: “Reorientació de la política d’urbanització i habitatge obrint nous jaciments de rendibilitat i ocupació en activitats com la rehabilitació d’habitatges, la millora del seu rendiment energètic, la promoció d’habitatges de lloguer o tutelades per a persones grans o dependents, l’urbanisme de proximitat i cures o el reverdiment dels nostres espais públics.” Els capitalistes tenen un nas molt afinat per descobrir on hi ha benefici, no seguiran la “reorientació” d’un govern. El que pensen Navarro i Torres és que el govern oferirà “rendibilitat” als empresaris perquè inverteixin en els sectors més importants. Però ja tenim l’experiència del que fan els capitalistes quan l’estat els ofereix “jaciments de rendibilitat”. Agafen els diners i se’n van. O, en el millor dels casos, potser creen una mica d’ocupació durant alguns anys, aprofitant-se dels diners públics, creen alguna bombolla i al final se’n van amb les butxaques plenes. En qualsevol cas, la proposta de Torres i Navarro depèn de les ganes que tinguin els capitalistes i de res més.

En el seu document han descartat la renacionalització de les empreses que han estat privatitzades i no diuen res d’inversions clarament públiques. Hi ha dues raons per les quals no parlen d’inversions públiques. Una és que en voler presentar-ho tot de manera que combini els desitjos de la gent amb els interessos dels capitalistes, la proposta d’inversions públiques, que podrien entrar en competència amb els projectes privats, sembla “no realista”. El mateix fan amb la banca pública, la qual proposen com una eina suplementària als bancs privats. Aquesta banca pública farà el que els banquers no poden fer. En d’altres paraules, deixem als banquers treure tots els beneficis i tinguem una banca pública que ompli el buit social que està deixant el desastre del mercat privat. La proposta d’una banca pública és correcta, però nacionalitzant els bancs privats, enfrontant-se als banquers, uns dels primers culpables de la situació en la qual estem. La segona raó per la qual no hi ha espai per a les inversions públiques en el document és encara més important. Navarro i Torres descarten el no pagament del deute i deixen totes les esperances dels moviments a la mercè d’una suposada “reestructuració” que vindrà per part de la Unió Europea i del Banc Central Europeu. Per descomptat, si seguim pagant el deute (que ja ha superat el 100% del PIB espanyol, o sigui, de tota la riquesa que es produeix en un any sencer) no hi haurà diners per invertir i crear ocupació.

El no pagament del deute i l’alternativa anticapitalista

Quina contradicció. Al principi del document, Torres i Navarro diuen que l’important no és la llista de desitjos que un pugui tenir, sinó el que pot fer un govern progressista quan prengui el poder. Però quan arriben a la qüestió del deute, proposen alguna cosa que no fa un govern progressista sinó la Unió Europea. Torres i Navarro tenen la falsa il·lusió que la Unió Europea canviarà la seva naturalesa i es convertirà en una institució benefactora? No, per aquesta raó diuen això: “Cal plantejar a Europa que la reestructuració dels deutes, especialment dels països de la perifèria, no és una proposta capritxosa sinó el resultat d’una estratègia cooperativa que resulta molt més favorable que la imposada fins ara i que pot acabar amb una crisi molt més greu i generalitzada.” O sigui, volen convèncer a Europa de reestructurar el deute a favor de tots i totes. Una altra vegada, això és el contrari de realisme. En cert sentit, és correcte el que diuen Navarro i Torres. La reestructuració del deute està a l’ordre del dia, perquè tant deute acumulat no és factible ni tan sols per als banquers. Reestructuració s’ha fet ja a Grècia, però a benefici dels grans bancs, i l’han pagat com sempre els treballadors i les treballadores.

Torres i Navarro es refereixen dues vegades al Papa Francesc i a les seves propostes per posar l’accent en que el sistema és injust. Per dir això no necessitem al Papa, ja ho sabem. El que necessitem és un camí per a canviar aquest sistema. I aquest camí no passa per l’Església, ni per una negociació amb la Unió Europea. Passa per un enfrontament amb qui s’està beneficiant de la crisi, banquers i capitalistes. Passa per el “no pagament del deute”, per inversions públiques en els sectors  que la majoria de la societat decideixi, per un augment dels salaris. I ens hem de preparar per a aquest enfrontament, no per a una convivència “estable”.

Per ser veritablement realistes, hem de ser anticapitalistes. Hem de prendre mesures que treguin els diners acumulats de les caixes fortes i imposin les decisions de la majoria a l’1%. I hem d’estar preparats perquè la casta resistirà, no es deixarà convèncer. Si volem guanyar la batalla, hem de posar a punt totes les nostres armes, les lluites, les vagues, el control estatal de l’economia per part de les treballadores. El document de Torres i Navarro no és adequat per preparar-nos per això.

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×