Agenda

La por i la inquietud van portar a la victòria d’Erdogan a les eleccions turques

06/11/2015

Ron Margulies

sokakta

La piulada més divertida que vaig veure durant les eleccions generals de Turquia la va escriure una persona que viu fora del país. Deia: “Quan arribi la fi del món, l’únic que quedarà seran escarbats i Erdogan.”

A Turquia l’humor últimament escasseja. Sembla que una densa boira de pessimisme i desmoralització ha caigut sobre la meitat de la població que no va votar al Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP) del president Recep Tayyip Erdogan.

Sense incloure els comicis poc concloents del juny passat, aquesta és la quarta elecció general que l’AKP ha guanyat per majoria aclaparadora. A això es poden afegir diverses eleccions municipals que han deixat la majoria dels ajuntaments en mans del mateix partit. I l’elecció presidencial de l’any passat va donar a Erdogan més del 50% dels vots.

Però les eleccions del juny passat van ser el primer indici que la màquina de l’AKP comença a fallar. Tot i rebre un vot respectable, el 41%, l’AKP no va aconseguir prou escons com per formar govern.

En condicions normals, s’hauria acordat una coalició. Però l’AKP va donar llargues, va sabotejar les negociacions i va convocar eleccions anticipades. Ni un sol sondeig va predir el resultat final i ningú —excepte el mateix Erdogan, és clar— imaginava que aconseguiria la majoria necessària. De fet, l’AKP va obtenir el 49% dels vots, un augment de cinc milions respecte a l’elecció de juny; ara té una còmoda majoria parlamentària.

Tot això ha arribat després d’un estiu infernal per al país.

La guerra contra l’organització d’alliberament kurda, el PKK, es va reprendre després de dos anys d’alto el foc. Ja s’han cobrat centenars de vides de tots dos bàndols. Dos atacants suïcides de ISIS van causar la mort a més de 100 persones en un acte per la pau a Ankara.

Molta gent culpa al govern per no haver protegit la seva pròpia ciutadania. A principis d’estiu, una altra bomba de ISIS va matar 30 joves activistes que es preparaven per anar al nord de Síria per ajudar a la reconstrucció d’una ciutat kurda.

Inquietud

S’ha estès una sensació general de malestar, barrejada amb por, pel que fa a la creixent participació de Turquia en el violent i confús conflicte de Síria. La continuada batalla entre el govern i els seguidors de l’exiliat clergue musulmà, Fethullah Gülen, va desembocar en una batuda policial contra les empreses d’un “respectable home de negocis”: van requisar els seus diaris i canals de televisió.

Existia la perspectiva de governs de coalició febles i inestables, i el temor que la inestabilitat política afectaria l’economia. Tot això podria haver perjudicat el govern. En realitat, ho va afavorir. L’AKP va argumentar que tots aquests problemes van sorgir perquè va perdre la seva majoria: “Torneu-nos al poder, i tornarà l’estabilitat”.

Normalment s’esperaria que un govern pagués el preu del caos, en comptes de beneficiar-se’n. I no és casualitat que el juny passat l’AKP perdés prop de la cinquena part dels vots que havia aconseguit quatre anys abans. La transformació d’Erdogan en una figura implacable i el creixent autoritarisme de l’AKP van causar esquerdes dins del partit i van començar a erosionar el seu suport popular.

D’aquí la desmoralització: molta gent esperava que les esquerdes i l’erosió continuarien, i que el vot a l’AKP cauria encara més el passat diumenge.

No ha estat així, però no hi ha motiu per a la desmoralització o el pessimisme.

En primer lloc, el gran perdedor de les eleccions va ser el feixista MHP, que va perdre dos milions de vots. En segon lloc, el partit kurd HDP va aconseguir l’11 per cent. Així va tornar a trencar la barrera del 10 per cent i va aconseguir mantenir-se al Parlament, malgrat l’expectativa que la guerra provocaria la reacció hostil del nacionalisme turc. En tercer lloc, l’autoritarisme del govern i el descontentament, tant en general com entre les files de l’AKP, no han desaparegut.

La gent va votar per l’AKP no perquè de sobte li agradessin les seves polítiques, sinó a causa de l’absència d’una alternativa.

Els suposats socialdemòcrates del CHP, la principal oposició parlamentària, segueixen sent fermament nacionalistes. Se’ls percep, i amb raó, com lligats a l’Estat i als militars. No ofereixen cap alternativa.

Les lliçons són clares. Hem de construir un partit de masses que defensi clarament la democràcia i la pau amb el poble kurd, i que s’oposi al militarisme, al nacionalisme ia la islamofòbia.

La tasca no és fàcil, però està clara.

(Ron Margulies és militant del DSIP (Partit Socialista Revolucionari de Treballadors/es), partit germà d’En Lluita a Turquia.)

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×