Agenda

La Unitat Popular i la llavor d’un bloc contrahegemònic rupturista

25/06/2013

Per Ivan Montejo. En els últims mesos la construcció de la Unitat Popular (en endavant UP) ha passat a ocupar un lloc central en el debat de bona part de l’esquerra transformadora catalana. Però en paral·lel a aquesta emergència, s’ha evidenciat la profunda polisèmia del terme.

Una precondició de tota discussió política és la claredat conceptual. En aquestes línies intentaré esbossar breument els elements nuclears que al meu entendre defineixen la idea de la UP i alguna discussió de caire teòric i organitzatiu que sovint roman amagada rere la seva utilització indiscriminada.

Com a subjecte polític, sembla existir un cert consens en entendre-la com una aliança de les classes populars i treballadores del país. Un pol d’atracció d’àmplies majories socials que respondria a la voluntat de bastir un bloc històric de caràcter emancipador. Aquesta concepció entronca amb la construcció del concepte ‘poble’ i de l’empoderament popular i l’autoorganització des de la base com a fórmula de transformació social. Fins aquí, les dissensions són mínimes.

En segon lloc, cal destacar l’eix organitzatiu. La UP aspira a generar espais de confluència de lluites, projectes i discursos que presenten una pluralitat de manifestacions. Des de les organitzacions pròpies de l’esquerra rupturista fins a àmplies masses no polititzades, passant pel gruix de moviments socials i lluites sectorials i sindicals.

La idea és que la UP està potencialment a cada lloc de treball, a cada centre educatiu, a cada barri. Des d’aquesta òptica, és evident que pot tenir una o diverses configuracions polítiques (partits) i sens dubte una multiplicitat de formes de lluita al carrer. La idea és generar espais d’horitzontalitat democràtica i lideratges col·lectius i plurals, relligar sense uniformitzar, superar la disgregació de les iniciatives de lluita sense fagocitar les activistes en estructures tancades de partit. En definitiva, mantenir el binomi de lluita al carrer i lluita institucional en el marc de mobilitzacions de masses. En l’àmbit de partit / electoral, clarament hi trobem la CUP, però també s’hi inclourien iniciatives com el Procés Constituent de l’Oliveres i la Forcades.

El debat al respecte no està conclòs ni molt menys. Molts plantejaments encara traspuen un cert fetitxisme organitzatiu i de partit, encara que aquest no s’expliciti en el llenguatge propi de fa dècades. I ha de quedar clar que aquesta reflexió no és en contra de ningú, sinó una autocrítica que en major o menor mesura totes hem de fer nostra. Som hereves de la nostra experiència històrica, i això també implica les derrotes i els errors del passat. En qualsevol cas, hauríem d’assumir el fracàs de la formulació clàssica del partit que ho avarca tot, de soterrament de totes les lluites en l’estructura organitzativa de partit —per més que aquesta es vulgui renovada— en pro d’una política de moviment. Això no implica desestimar la importància de les organitzacions, però sí repensar el seu encaix en el marc d’unes resistències molt més poroses i interrelacionades. Res està escrit i aprenem fent. De les lluites dels propers anys n’haurem d’extreure aprenentatges sobre com articulem la UP perquè esdevingui un element multiplicador del procés de transformació social.

Per últim, trobem l’aspecte programàtic. Personalment, defenso que la UP ha de tenir com a finalitat prioritària generar i fer políticament operatius grans consensos entorn d’objectius i reivindicacions concretes que siguin susceptibles d’aglutinar extenses capes de la població. A dia d’avui i sumàriament, això passa per l’oposició a la doctrina del xoc que ens estan imposant a través de les retallades i el desballestament dels serveis públics, la regeneració democràtica i la defensa del dret a l’autodeterminació.

I en aquest punt sorgeixen algunes discussions, principalment circumscrites a l’àmbit de l’esquerra anticapitalista més organitzada. Certes persones i grups (afortunadament cada cop menys), parlant des del púlpit de la puresa ideològica, condemnen aquestes posicions com a obertament reaccionàries, mancades de perspectiva estratègica o, en el millor dels casos, funcionals al reformisme de la socialdemocràcia tradicional. És important fer algunes consideracions. Si alguna cosa hem après dels errors del passat és a evitar el sectarisme i superar l’autoreferencialitat que tantes vegades ens ha condemnat a l’ostracisme polític.

Les lluites concretes (i en ocasions amb objectius reformistes) poden tenir una enorme potencialitat transformadora. L’exemple més clar ens el donen les PAH. I és que aquestes no només han ocupat habitatges buits, sinó que han incidit en l’agenda política i han socialitzat un discurs i unes pràctiques que atacaven obertament la casta financera i immobiliària amb una capacitat d’incidència social impensable per qualsevol organització ‘revolucionària’. De fet, han suposat una bona cura d’humilitat per a molts, fent-nos revisar els nostres plantejaments estratègics i tàctics i obligant-nos a superar certs dogmes i apriorismes. Ens han recordat que l’antagonisme social es subjectivitza en la realitat concreta, en pràctiques arrelades en l’estat de consciència i els imaginaris de la majoria social en un moment històric determinat.

Les organitzacions de l’esquerra anticapitalista i la UP no són sinònims. Amb tot, no és contradictori seguir construint referents organitzatius netament anticapitalistes mentre es participa de plataformes polítiques i socials amb programes que impugnen l’actual règim neoliberal i que potencialment poden sumar amplis sectors socials. Reforçar la unitat, consciència i combativitat de la classe treballadora és la millor garantia d’una UP ancorada en els sectors populars i amb demandes i objectius cada cop més ambiciosos i rupturistes.

Generar contrahegemonies que disputin el discurs i el sentit comú de la dreta passa per convèncer parts importants de la societat. Això difícilment ho aconseguirem en l’encara estreta esfera de l’anticapitalisme. La UP ens brinda aquest espai més global de sinergies i suma de voluntats.

En certs moments, petits passos suposen salts qualitatius. Ens trobem davant d’una crisi de règim on cada cop són més les persones que es qüestionen aspectes centrals del sistema econòmic i social capitalista. En aquest context se’ns obre una finestra d’oportunitat que no hi serà sempre. És una època de clarobscurs. Les elits dominants encara són víctimes de les seves contradiccions internes com a classe, però plana la possibilitat d’una reedició del fals ‘consens’ neoliberal dels anys 70 sobre unes bases socials i econòmiques encara més precàries. Fins i tot el monstre del feixisme comença a representar una amenaça en alguns països europeus. Realment es pot produir una autèntica paràbola històrica. Els propers anys marcaran una correlació de forces que es perllongarà durant dècades. De nosaltres depèn que aquesta perpetuï i aguditzi l’actual procés de despossessió social o bé representi un punt d’inflexió en l’organització dels i les de baix. I això últim només ho aconseguirem clarificant i sumant moltes més voluntats al projecte de la UP.

Ivan Montejo és militant d’En Lluita, de la CUP i de l’Ateneu Popular de Calafell.

—–

Rep més informació sobre En lluita, anticapitalisme i revolució

Pots llegir també el diari d’aquest mes En lluita

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×