Agenda

L’altra cara de Kurt Cobain: feminisme i lluita contra l’homofòbia

05/04/2014

Manel Ros

Kurt_Cobain_Drag_grande

En algun moment entre el 5 i el 6 d’abril de l’any 1994 el cantant i guitarra del grup de música Nirvana, Kurt Cobain, es treia la vida d’un tret. Nirvana havia estat una de les bandes més influents dels anys 90 des de la publicació del seu segon disc Nevermind l’any 1991 i l’esclat d’un dels seus singles “Smell like teen spirit”, que va arribar a número 1 de les llistes als EUA superant a Michael Jackson.

El grup, amb Kurt Cobain al capdavant, va ser proclamat pels mitjans i per la pròpia indústria musical com el màxim representant del que es va conèixer com a grunge i el so de Seattle, ciutat al nord-oest dels EUA, d’on eren originàries Nirvana i altres bandes com Pearl Jam o Soundgarden –època que recull molt bé la pel·lícula de Cameron Crowe Singles. El moviment, més enllà de les etiquetes, naixia en una època de derrotes després d’una dècada de consolidació del neoliberalisme amb Ronald Reagan i Margaret Thatcher al capdavant. Eren anys, el principi dels 90, on la joventut americana, i entre ells Kurt Cobain, havien despertat del somni americà. Es va conèixer com la Generació X, mostrada en pel·lícules com Reality Bites. Una generació sense futur, perduda. Una generació, però, que aquell mateix any veuria en naixement de la rebel·lió zapatista i cinc anys més tard el naixement del moviment antiglobalització amb les protestes contra l’Organització mundial del Comerç. Precisament a la ciutat que va veure néixer el grunge.

Desafiant els rols masculins

Però Cobain no va poder veure tot això. A mesura que Nirvana es va anar fent més i més famosa, a Cobain li costava cada vegada més acceptar aquesta sobtada popularitat. La pressió de la indústria musical i la premsa sensacionalista va ser massa alta. Com tot en el capitalisme, la música de Cobain es va tornar una mercaderia més i el seu grup una màquina de fer diners. A la nota que va deixar al morir deia: “a vegades em sento com si abans de pujar a l’escenari tingués que fitxar”.

Molt s’ha escrit sobre Nirvana i sobre Kurt Cobain des de llavors. Però del que es parla poc és de les fortes idees feministes, anti-sexistes i anti-homofòbia que sempre va defensar Cobain, i per extensió Nirvana. De fet, els darrers anys Cobain va ser un membre força actiu del moviment feminista de l’època. Tant a través de les seves cançons com a través de les seves declaracions sempre mirava de deixar-ho ben clar. Era conscient de l’extrem sexisme que patien les dones i mai s’havia sentit gaire confortable amb la idea de com suposadament havia de ser un home i com havia d’actuar: “sempre he tingut un problema amb el que s’entén generalment com a mascle, sempre han estat una amenaça per mi”, deia.

Molt sovint solia desafiar els rols masculins, buscant un aspecte androgen, com per exemple en el videoclip de “In Bloom”, on tot el grup es vesteix de dona. Una cosa ben poc habitual en aquella època. Kurt Cobain anava sovint a les entrevistes vestit de dona: “posant-me un vestit demostro que puc ser tan femení com jo vulgui”. Una de les cançons de Nevermind, “Territorial pissing” –“Mai he conegut a un home intel·ligent, i si ho era, era una dona”– és una mostra de la seva decepció amb el comportament masculí, molt marcat per la seva època adolescent a l’institut, on si eres un noi havies de ser molt mascle i jugar a l’equip de futbol americà de torn per no ser considerat gai. Va ser en aquella època que va ser detingut per fer unes pintades que deien: “El sexe gai és lo millor” i “Deu és gai”. “Tant de bo fos gai”, solia dir, “només per fotre als homòfobs”.

En el disc Incesticide, un recull de rareses i temes inèdits si pot llegir: “Si ets racista, sexista o homofòb, no volem que compris el nostre disc”.

Bikini Kill i Hole

Una persona molt propera a Cobain va ser la cantant de Bikini Kill, Kathleen Hanna. Tant el grup com ella mateixa eren conegudes pel seu feminisme radical i per ser una de les impulsores del que es va conèixer com la tercera onada del feminisme als EUA, a través del moviment Riot Girrrl. La història diu que “Smell like teen spirit” surt d’una pintada de Kathleen Hanna a la paret que deia “Kurt smells like teen spirit” (En Kurt fa olor a esperit adolescent). Kurt era també molt proper al grup femení Hole, on la seva dona Courtney Love, cantava i tocava la guitarra. Love, al final dels concerts, solia regalar la guitarra a noies del públic animant-les a formar els seus propis grups. Hole, en aquells moments, era considerat un grup feminista.

Anti-violació

Una dels temes que més pertorbava a Cobain eren les violacions. No entenia com un home podia arribar a fer una cosa semblant. Solia ironitzar dient que vivíem en una societat que ensenyava a les dones a defensar-se però que no educava als homes ha no ser sexistes ni masclistes. “Poly”, una des les cançons més famoses de Nevermind és una cançó anti-violació. En el seu darrer disc In Utero, quan ja eren un dels grups més famosos del món, va composar una altra canço anti-violació que de forma provocadora va titular “Rape me” (Viola’m). El títol de la cançó va fer que en moltes entrevistes hagués de deixar clar un cop rere l’altre que “Rape Me” era “una cançó anti-violació, deixa’m repetir-ho, anti-violació”. Mesos abans de suïcidar-se Nirvana tocava al Rock Against Rape a Los Angeles.

No es tracta de posar la seva figura en un pedestal i mitificar-la. A ell no li hagués agradat gens. Ni per la seva música, ni pel seu activisme feminista i anti-homofòbia. Però val la pena destacar una part de la seva vida de la que mai es parla i que de ben segur va influir de manera positiva a molts nois i noies que escoltaven la seva música. Que el cantant del grup més important del moment als EUA explicités el seu feminisme i la seva anti-homofòbia no era poca cosa. A vint anys de la seva mort, cal recordar que es va perdre un gran músic, però també un convençut feminista que va tractar de trencar amb els rols que ens imposa el sistema.

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×