Agenda

L’ecologisme en la resistència minera

29/06/2012

Per Dani Bravo. La lluita dels miners està sent un desafiament molt fort al govern de Rajoy. La contundència de la vaga indefinida i de les seves accions fa que molta gent els vegi com un model a seguir. No obstant això, no han faltat veus que han criticat o directament atacat les reivindicacions dels miners fent servir arguments suposadament ecologistes, considerant que és positiu per al medi ambient acabar amb la indústria del carbó.

Dic “suposadament” ecologistes perquè, encara que és indubtable que cal un canvi del model energètic que acabi amb l’ús de combustibles fòssils, oposar-se a les lluites per la conservació dels llocs de treball (i en definitiva, per la supervivència de comarques senceres on hi viuen milers de famílies) és debilitar enormement qualsevol lluita futura, no només pels drets laborals, sinó també per la conservació del medi ambient.

No hem d’entrar al xantatge i al joc que moltes vegades pretén el poder: haver de triar entre degradació ambiental o atur. No és possible lluitar per la conservació del medi ambient mentre hi ha una desocupació i pobresa massius. Més aviat al contrari: les victòries en les demandes laborals, i una classe treballadora amb forts drets i bones condicions aconseguides a base de lluita, són el millor precedent per poder organitzar la lluita per un desenvolupament sostenible.

Un exemple paradigmàtic: les green bans a Austràlia.

A inicis dels anys 70, els sindicats de la construcció a Sydney van iniciar una forta campanya de vagues exigint augment de salaris i millores en les condicions laborals. Després de diverses setmanes de lluita, van aconseguir els seus objectius i els empresaris es van veure obligats a cedir. Aquestes vagues van tenir un gran impacte entre les treballadores, que van guanyar confiança i, sobretot, experiència en organitzar lluites des de la base de forma completament democràtica. Aquesta confiança en la lluita va fer que els treballadors s’involucressin també en altres lluites, com la feminista, antiguerra (durant els anys de la guerra del Vietnam) o ecologista.

I aquí és on van aparèixer les primeres green bans (prohibicions verdes), quan les treballadores, unides a assemblees veïnals i socials, es negaven a treballar en construccions que suposarien un elevat impacte ambiental. L’exemple més impactant és el dels jardins botànics de Sydney, que havien de ser transformats en un pàrquing per a la famosa Casa de l’Òpera.

Les green bans no van ser casos de sindicats de la construcció exclusivament; també hi va haver bloquejos a la mineria d’urani ia la construcció d’oleoductes en zones d’alt valor ecològic. I tampoc van ser exclusives d’Austràlia; de fet, a Euskal Herria durant els ’70 hi va haver un fort moviment de vagues contra la construcció de la central nuclear de Lemoiz.

En un moviment obrer debilitat, en zones amb altíssimes taxes d’atur, o després de derrotes en lluites per drets, hagués estat impossible organitzar aquest tipus de resistència contra la degradació ambiental. Com millor posicionada estigui la classe treballadora, més fàcil serà aconseguir victòries en qualsevol àmbit.

El cas concret de la mineria del carbó
La lluita actual dels miners i les seves famílies és una lluita en principi defensiva, ja que reclamen el compliment d’un acord que el govern de Rajoy ha retallat unilateralment. La retallada d’un 60% en les ajudes al carbó significa la misèria per comarques senceres, avui. És primordial guanyar la batalla contra aquesta retallada perquè d’aquestes ajudes depèn directament no ja el futur, sinó el mateix present de milers de famílies.

Aclarir, arribats a aquest punt, que la defensa en aquest cas concret de la mineria del carbó no vol dir que hàgim de caure en el suport a qualsevol projecte que generi ocupació encara que suposi un elevat impacte ambiental. Aquest és un cas en què una indústria que porta molts anys sent el motor d’una extensa regió està sent desmantellada. No donaríem suport, per exemple, a l’obertura d’una nova mina en una zona de gran valor ecològic, o la construcció d’una nova central tèrmica, ja que això suposaria seguir apostant pels combustibles fòssils per al futur. En aquest cas, partim d’una situació “neutra” en què es generarien els mateixos llocs de treball amb un altre tipus d’indústria, com la de les energies renovables.

Es tracta, en primer lloc, d’assegurar el futur de milers de famílies, però no aturar-se aquí, sinó que aquesta victòria serveixi com un al•licient per a una veritable reconversió del sector. Fins ara, els fons han estat utilitzats de manera corrupta i malversats, arribant a extrems com que empreses no ubicades en zones mineres hagin rebut diners d’aquests fons. Una altra part han estat utilitzats en grans projectes urbans i construccions típiques de la bombolla immobiliària.

Queda clar que una reconversió de la indústria passa per la gestió d’aquests fons de reconversió d’una forma democràtica, i sobretot, que aquests treballadors siguin una peça clau en com s’utilitzen aquests recursos.

El model del govern i els empresaris és acabar amb la indústria minera com a part del procés de desindustrialització generalitzat que vivim des de fa dècades, convertint l’economia en esclava del sector serveis i de mà d’obra barata.

L’aposta dels miners i les treballadores ha de ser pel compliment dels plans acordats, i més enllà per una regeneració industrial dirigida des de la base, amb una aposta per les energies renovables, que crearia ocupació de qualitat en sectors clau com és l’energètic ; llocs de treball que rendirien beneficis a tota la societat, a diferència de projectes com l’infame Eurovegas, model de precarietat, diner negre i volatilitat.

La resistència minera com a resistència a les retallades

A part de tot allò exposat, en una situació de crisi, retallades i augment de l’atur, la lluita dels miners és una batalla crucial contra la política del govern del PP. És crucial que es guanyi una batalla com aquesta, ja que pot crear un precedent. La mineria és un sector minoritari dins de la classe treballadora, però la seva lluita està tenint una immensa repercussió.

Imaginem per un moment si tota la comunitat educativa i tot el sector sanitari lluitaran amb la mateixa intensitat contra les retallades que també estan patint. Crear llaços de solidaritat i suport actiu no només reforçaria la lluita contra les retallades, sinó que també posaria en contacte els treballadors de la mineria amb altres sectors socials interessats en la lluita contra la degradació ambiental (com grups ecologistes, sectors de la universitat de branques com Ciències Ambientals o Enginyeria, etc.), la qual cosa seria imprescindible per col•laborar en la construcció d’alternatives a la destrucció del medi ambient de la mà de la creació d’ocupació de qualitat.

En un context de crisi com l’actual, cada lluita és crucial i és imprescindible teixir ponts i solidaritat. El govern i les polítiques que està portant a terme són el major perill per a les treballadores, per al medi ambient i per al futur de la majoria de la població. Cal atacar-lo des de tots els fronts possibles i la resistència minera està sent un exemple al qual donar-hi suport i que cal estendre.

Dani Bravo és militant d’En lluita.

Articles relacionats:
· ‘Prohibiciones verdes’ como palanca de impulso de las energías renovables
· Verdades y mentiras sobre los mineros y la minería
· #SinFondosMineros
· Industria dio 198 millones de los fondos mineros a una empresa catalana alejada de las cuencas
· Falsu ecoloxismu

—–

Estas d’acord amb nosaltres? Rep més informació sobre En lluita, anticapitalisme i revolució

Pots llegir també el diari d’aquest mes En lluita

Conecta’t a les xarxes socials www.facebook.com/Enlluita | http://twitter.com/enlluita

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×