Agenda

Les eleccions europees: l’amenaça de l’extrema dreta

05/06/2014

David Karvala

Marine Le Pen, líder del Front National, organització feixista de França.

Marine Le Pen, líder del Front National, organització feixista de França.

S’han complert els advertiments. L’extrema dreta ha pujat en les recents eleccions europees. Com també era previsible, les reaccions polítiques es divideixen entre dues posicions. D’una banda el pànic desenfrenat: “els feixistes ho dominen tot”. De l’altra la indiferència: “aquests partits no són diferents als actuals”. Segons la versió dretana liberal de la indiferència, als partits d’extrema dreta cal acceptar-los com una part més del joc parlamentari. La versió esquerrana de la indiferència afirma que “ja vivim sota un govern feixista, així que per què tant de soroll?”

Cal una anàlisi molt més mesurada per avaluar els perills reals que existeixen, així com per plantejar estratègies davant d’ells.

No tot és el mateix

Primer de tot, cal llençar a les escombraries un terme que els encanta als comentaristes: “euroescepticisme”. Sota aquesta etiqueta agrupen tant a l’extrema dreta com a una part de l’esquerra radical, perquè ambdues s’oposen —per motius diametralment oposats— a la UE. El problema amb el Front National, per exemple, no és que critiqui la UE, sinó que és feixista i això cal dir-ho clarament.

En segon lloc, cal distingir bé entre els diferents tipus d’extrema dreta. No és el mateix el nazisme descarat del Jobbik hongarès o de l’Alba Daurada grec que el feixisme més disfressat del Front National, Vlaams Belang o els Demòcrates Suecs… però tots ells cerquen crear un moviment capaç d’acabar amb la democràcia burgesa actual; tots són feixistes.

En canvi, altres partits xenòfobs com el PVV de Països Baixos, UKIP a Gran Bretanya, o Vox a l’Estat espanyol enverinen l’ambient polític i ho intenten fer girar cap a la dreta, tot i que treballen a través de les institucions, no mitjançant colles de matons al carrer. Per això, constitueixen una extrema dreta populista, no feixista.

I finalment partits com el PP solen incloure persones afins al feixisme, i el seu compromís amb la democràcia sol ser bastant fràgil, però ara per ara aquests partits —i encara més important, les burgesies nacionals a les que intenten representar— no tenen interès en acabar amb el sistema actual; no són partits feixistes ni d’ “extrema dreta”.

Un repàs als resultats

El titular, sens dubte, és que el Front National ha guanyat les eleccions a França. Fa dècades que els partits institucionals francesos copien el discurs del FN; amb això només han donat ales als feixistes i seria un crim que continuessin així. L’esquerra francesa també hauria de reflexionar. El antifeixisme radical és bastant fort a França; tot i això, no ha aconseguit aturar el FN. En canvi, no hi ha hagut un intent organitzat de crear un moviment que agrupés forces, més enllà de les sigles i els programes, per aturar els feixistes.

A Gran Bretanya, en canvi, sí que existeix un moviment fort i unitari, i un dels bons resultats electorals va ser que el partit feixista britànic, BNP, va perdre el seu únic eurodiputat. El BNP també ha anat perdent regidors; només li queden un parell dels seixanta que tenia fa un lustre. És preocupant la victòria del partit populista xenòfob, UKIP, però almenys hi ha una campanya organitzada en contra, que segurament aconseguirà tenir efecte amb el temps.

Un altre país on va guanyar l’extrema dreta populista va ser a Dinamarca, on el Partit Popular Danès va aconseguir gairebé el 27%. A Hongria, Jobbik va aconseguir 3 escons —igual que a l’any 2009— en un ambient xenòfob fomentat pel partit dretà al poder, el FIDESZ.

Alba Daurada, el partit nazi grec, va rebre el 9,4% dels vots i tres escons. Atès que el seu dirigent és a la presó per la seva implicació en l’assassinat de Pavlos Fyssas, és una xifra preocupant. D’altra banda, KEERFA, el moviment antifeixista unitari grec, s’està enfortint. Un problema que s’ha de resoldre urgentment és que Syriza, ara el principal partit d’esquerres, no aposta clarament per aquesta lluita. És, per descomptat, molt positiu que Syriza hagi guanyat les eleccions, però el feixisme no es derrota només amb els vots ni a les institucions. Bastants militants i fins i tot dirigents de Syriza participen a KEERFA, però el partit com a tal prefereix impulsar el seu propi moviment, o fins i tot evitar el tema.

Un aspecte positiu va ser la lleugera baixada del PVV, el partit de Geert Wilders, a Països Baixos, del 17% al 13,2%: tot i això, manté els seus quatre escons. Aquesta baixada podria tenir a veure amb l’ampli rebuig desfermat arrel del moment en què Wilders va liderar els seus seguidors amb crits a favor de “menys marroquins “ al país. En resposta, hi va haver protestes —incloent una magnífica manifestació antiracista a Amsterdam el passat 22 de març— que van provocar la dimissió de figures destacades del PVV.

D’altra banda, Alemanya no només enviarà a Brussel·les set representants d’un nou partit de la dreta populista, Alternativa per a Alemanya, sinó també, i per primera vegada, un eurodiputat del partit nazi, el NPD. A Àustria, el feixisme disfressat de l’FPÖ va duplicar els seus eurodiputats, de dos a quatre, amb el 19,7 % dels vots. La Lega Nord, del nord d’Itàlia, va caure de 9 a 5 escons, però no hi ha gaires motius per a celebracions. Un dels escons de Força Itàlia, de Berlusconi, l’ocupa l’Alessandra Mussolini, néta del dictador i antiga militant feixista. A més a més, 17 escons van anar a parar al Moviment Cinc Estrelles, el moviment populista de Beppe Grillo que acull des de visions pròpies del moviment indignat fins a les dels feixistes.

Molta feina a fer

Aquests resultats —i es podrien fer comentaris semblants respecte a gairebé tots els països d’Europa— plantegen dos reptes per a l’esquerra combativa.

Primer, els resultats assenyalen (de nou) la manca d’una alternativa convincent, d’esquerres, al capitalisme. Molta gent que va votar a l’extrema dreta ho va fer motivada per temes que haurien d’expressar-se en termes d’esquerres: el rebuig vers el sistema polític amb la seva corrupció i elitisme; la ràbia davant l’atur i la pobresa; la manca de serveis socials… Així que cal una esquerra capaç de parlar de tot això en termes radicals i progressistes, però alhora comprensibles per a la gent del carrer, i sobretot d’oferir propostes convincents. A vegades dóna la sensació que l’esquerra es divideix entre els sectors que intenten convèncer els amos del món que serien uns gestors fiables del sistema actual; i els que no tenen interès en intentar convèncer a ningú, fora del seu cercle immediat. Així que la construcció d’aquesta esquerra és essencial, però trigarà força temps. (El que l’esquerra no ha de fer és adoptar les posicions retrògrades dels feixistes, com proposa James Petras: “les postures de l’esquerra radical sobre algunes qüestions eren irrellevants o ofensives per alguns treballadors, per exemple, el tema del matrimoni homosexual”, o “la defensa a ultrança de l’esquerra radical de la immigració il·limitada en nom d’una abstracta solidaritat internacional dels treballadors, exposa un biaix liberal arrogant”. Aquestes fan recordar les declaracions antiimmigració de Jorge Verstrynge, que ja van ser respostes àmpliament.)

En segon lloc, i de manera urgent, hem de fer tot el possible per evitar que el feixisme arribi al poder i ens escombri. Això vol dir que cal construir moviments amplis contra l’extrema dreta a tot arreu on aquesta representi una amenaça; sobretot a França.

S’estan impulsant moviments d’aquest tipus a diferents territoris de l’Estat espanyol; de la seva campanya i dels resultats electorals dels ultres espanyols es parlarà en un proper article.

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×