Agenda

L’escola no és una empresa

17/06/2014

Marina Pérez

Christian Laval, autor del llibre. /Foto: Kim Manresa

Christian Laval, autor del llibre. /Foto: Kim Manresa

La escuela no es una empresa és un assaig de Christian Laval, reconegut investigador i sociòleg francès, on descriu i analitza el desenvolupament del sistema educatiu a França en les darreres dècades, contextualitzant-lo en el marc de la transformació social global provocada per l’auge i el creixement del liberalisme econòmic mundial.

El llibre s’organitza al voltant de tres grans eixos: el nou ordre educatiu (o com s’inclou l’escola en el capitalisme); la introducció de les lògiques de mercat en el camp educatiu (o com el sistema educatiu es posa al servei de la competitivitat econòmica, es privatitza i s’estructura com si fos un mercat) i quines són les noves formes de poder de la gestió empresarial a les escoles franceses.

Laval considera que el sistema educatiu ha sofert una “reforma” i s’ha anat emmotllant cada cop més al que ell defineix com l’escola neoliberal. La idea clau d’aquesta nova institució escolar és que l’educació es concep més com un bé privat i el seu valor és sobretot econòmic (enlloc de considerar-se un dret col•lectiu i tenir un valor humanístic en sí mateixa). Ens trobem doncs en una societat que ja no garanteix el dret a la cultura a tots els seus membres, que no prioritza la formació integral del ciutadà, sinó que són els individus els que han de veure com inverteixen i treuen partit als seus recursos privats a través del que l’educació els pot aportar. El sentit utilitarista converteix doncs l’educació en una eina per servir a un interès individual, ja que segons Laval sembla com si la institució escolar només existís per subministrar a les empreses el capital humà que aquestes necessiten.

Aquesta concepció que inspira les reformes franceses sorgeix en gran part de l’onada neoliberal que va impregnar els països occidentals a partir de la dècada dels 80. Coincideixen múltiples documents oficials de la legislació francesa amb el que recomanaven a partir de llavors organitzacions com la OMC, la OCDE, el banc mundial i l’FMI, construint un discurs global cada cop amb més força, estenent un model homogeni en l’horitzó comú dels sistemes educatius nacionals on l’educació es torna un objecte d’elecció en un mercat lliure.

També tots els estats membres de la Comunitat europea coincideixen en que s’ha d’implicar el sector privat en els sistemes educatius per tenir en compte les necessitats del mercat.

L’onada de privatitzacions que va tenir lloc a Anglaterra i Estats Units, de la mà de les teories de Milton Friedman, serveix per explicar com les polítiques neoliberals més exagerades van desmantellar els sistemes públics educatius i van instaurar un sistema descentralitzat, basat en la demanda de les famílies (liberalitzant les normes d’inscripció i matriculació, open enrolement) i en l’autonomia dels centres (finançats en funció del nombre d’alumnes inscrits) que van crear desigualtat, rivalitat i competència; un sistema, doncs, que ha fet augmentar les diferències socials en l’accés a la cultura, ha permès l’entrada massiva del màrqueting i les empreses privades dins les escoles i ha suposat una bretxa enorme entre les escoles d’èlit dels barris benestants i les escoles guetto que acaben en mans de fundacions i empreses privades, la majoria en zones marginals.

A França aquesta tendència neoliberal s’ha anat estenent poc a poc, impulsada al seu inici per partits d’esquerra que van justificar la “reforma” neoliberal emparats en la necessitat de “modernitzar” el sistema, i aprofundida després pels partits de dretes (més conseqüents): descentralització, afavorir la demanda de les famílies, llistes amb els resultats dels centres ordenats en funció dels resultats, educació enfocada a l’economia i basada en la competència entre establiments escolars. Unes polítiques que lluny de promoure una major igualtat social i en l’accés a l’educació, ha promogut dinàmiques de segregació escolar i desigualtat, en contra de les idees pluralistes i democràtiques que suposadament hi havia darrera les primeres intencions polítiques de canvi.

També en quant a l’organització dels centres, la mentalitat empresarial en la qual les normes que regeixen una empresa serveixen per regir una escola (objectius, avaluació, èxit o fracàs en l’assoliment dels objectius), sumat a la figura gestora de la direcció del centre, han desembocat en un sistema jeràrquic i piramidal dins les escoles i instituts; la desactivació del professorat, docents que no tenen cap participació en les decisions del centre i que estan a expenses de la direcció; pèrdua del valor mateix de la funció pedagògica per part dels mestres i del sentit social de l’educació en quant a la transmissió dels sabers col·lectius i la formació integral de les persones.

Resulta molt interessant la lectura d’aquest llibre en les circumstàncies actuals de crisi econòmica i de reforma del sistema públic educatiu, iniciada el 2009 a Catalunya amb la LEC i a l’Estat Espanyol amb la LOMCE que entrarà en vigor el setembre de 2014, degut a la quantitat de similituds que podem trobar entre les polítiques educatives implementades a França a partir de 1980 i les esmentades a casa nostra, també acompanyades d’una reducció en la inversió educativa i d’aquesta justificació ideològica basada en conceptes del món empresarial com eficàcia, eficiència, èxit i rendiment escolar.

Recomanada doncs, imprescindible per tota persona inquieta que vulgui entendre i saber els motius que regeixen les polítiques educatives actuals i també analitzar allò a què ens podem enfrontar si no aturem aquestes lleis, si deixem que es vagi desmantellant el sistema públic sense oferir cap resistència.

La escuela no es una empresa. Publicat en francès l’any 2003 i editat a Barcelona per Edicions Paidós Ibérica, 2004. Traducció de Jordi Terré. Consta de 401 pàgines.

Marina Pérez és afiliada al sindicat USTEC-STEs i membre d’En lluita.

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×