Agenda

L’Estat d’Israel i Palestina: solucions a mig i llarg termini

14/07/2014

Manel Ros

Els enfrontaments han tornat aquest dies als Territoris Ocupats davant les agressions d'Israel.

Els enfrontaments han tornat aquest dies als Territoris Ocupats davant les agressions d’Israel.

Fa pocs dies l’activista Ivan Gordillo des de Gaza donava un parell de dades força significatives (1, 2). Més de vint anys després dels acords d’Oslo les milles per poder pescar són un bona analogia del que han significat les negociacions amb un estat com el d’Israel: un retrocés constant en els drets i llibertats del poble palestí.

Israel mai ha tingut cap intenció de negociar res amb els representants del poble palestí, fossin els que fossin, tal com deixa clar Robert Fisk en el seu darrer article.

L’excusa ha estat el segrest de tres joves colons israelians assassinats a Cisjordània. Però si no hagués estat això, hagués estat una altra cosa. La història de l’Estat d’Israel ho demostra des de que es va fundar el 1948: massacres, bombardejos, assassinats…I enmig de tot això una política d’assentaments, murs, apartheid, racisme, colonització i expansió, basat en la idea original del sionisme d’exterminar tota la població àrab de la Palestina històrica i construir un estat “només per jueus”.

Israel: el gos guardià

Però perquè Israel no vol negociar? La resposta a aquesta pregunta està en la naturalesa mateixa de l’Estat d’Israel. Israel no és un estat com els altres. El primer que s’ha de tenir en compte per entendre l’existència d’Israel és que és un estat colonitzador, creat especialment per defensar els interessos dels diferents poders occidentals a la zona. Per tant la naturalesa imperialista i colonitzadora que forma l’estructura i ideologia del propi estat no li permet fer res més que no sigui continuar amb la seva expansió i projecte polític.

I per poder continuar amb el projecte sionista necessita ajuda econòmica. Aquesta ajuda arriba puntualment per part dels EUA. Israel és l’estat que rep més ajudes econòmiques militars dels EUA –el segon és Egipte el que mostra la importància de la zona. 2014 no ha estat una excepció: 3.400 milions de dòlars que inclouen 220 milions pel sistema antimíssils. El diari israelià Ha’aretz definia Israel així ja al 1951: “El paper d’Israel no és diferent del d’un gos guardià”.

Però aquesta mena d’ajudes, en gran part militars, també han permès a l’Estat d’Israel expandir-se econòmicament de forma barata i podent donar molts privilegis a la seva ciutadania. L’estudi de Haim Hanegbi, Moshe Machover i Akiva Orr, The class nature of Israel society, ja el 1971 analitzava  els efectes d’aquestes ajudes en l’economia i la conformació d’Israel. Les conclusions de l’estudi van ser que la societat d’Israel no només està formada per colons –com moltes altres a la història– sinó que té una característica molt concreta; i és que els seus ciutadans i ciutadanes reben uns privilegis únics que permeten la seva existència. Està finançat per l’imperialisme –sense el qual no podria existir– sense estar explotat per ell.

Tal com afirma l’historiador marxista Chris Harman “l’Estat d’Israel no es podia haver establert sense aquests acords i tampoc pot mantenir-se sense ells. Sense els subsidis que rep no hi hauria incentius, per a la població jueva de qualsevol part del món, per a emigrar cap a Israel”.

La naturalesa i la conformació de l’Estat d’Israel fa que, l’única manera de no desaparèixer sigui la de continuar expandint-se, com si del Big Bang es tractés. Per tant mentre l’Estat d’Israel existeixi com a tal no hi haurà pau possible a l’Orient Mitjà. Aquelles persones que defensen “el dret a existir de l’Estat d’Israel” –ja sigui per convicció o per pensar que aquestes alçades la seva existència no té remei– estant defensant un estat intrínsecament violent i colonitzador. Una eina més de l’imperialisme que mai es donarà per saciada.

Quina és la solució llavors?

La pregunta que sorgeix davant d’aquest anàlisi és evident: Quina és la possible solució pel poble palestí en aquesta situació? En aquest punt hem de distingir entre dues solucions: a curt i llarg termini.

La solució a curt termini passa per tornar a les fronters de 1967 –amb l’alliberament de tots els presoners i presoneres i el retorn de la població palestina expulsada de les seves terres. Israel és evident que no retornarà a través de negociacions a les fronteres del 67, per tant l’única manera serà forçar-lo a fer-ho. I per forçar-lo serà necessaris unificar i combinar tres formes de resistència.

Primer farà falta reforçar i estendre la campanya internacional de boicot, desinversions i sancions (BDS) contra Israel. Tal com explica en aquest bon article  el professor i activista Aitor Carr, la campanya va agafant cada cop més força. A casa nostra, pressionar als diversos governs perquè no siguin còmplices de l’Estat d’Israel és una altra de les tasques del moviment solidari amb Palestina.

Segon serà necessària una tercera Intifada, que com les de 1987 i 2000, posi contra les cordes a les forces d’ocupació en el terreny. Una tercera Intifada posaria els fonaments per un moviment de base capaç de posar contra les cordes a l’exèrcit d’Israel als Territoris Ocupats. Les condicions per desgràcia hi són. Durant els primers dies de bombardejos a Gaza la revolta es va estendre –també contra la policia de l’Autoritat Palestina– per Tulkarem, Ramallah, Nablus i Hebron. La revolta que va tenir lloc després de l’assassinat del jove Mohamad Abu Jedeir, cremat viu per colons ultranacionalistes, es va estendre també per Jerusalem Est com feia temps que no es veia:  “els vells diuen que no volaven tantes llambordes des de la segona Intifada”.

Tercer, si partim de la base del potencial militar i econòmic d’Israel, cal que perdi la seva capacitat de mantenir una guerra –a tots els nivells– de forma constant i que li surti pràcticament gratuïta. L’Estat d’Israel, i la població que li dona suport, només reaccionarà si pateix una seria derrota militar –com de fet va passar el 2006 a la guerra contra Hezbollà. – que li comporti més pèrdues que guanys a nivell militar, polític i humà. Qui pot dur a terme ara mateix aquesta resistència i finalment derrota militar són les diverses milícies armades palestines, però sobretot Hamàs, i si fos possible amb l’ajuda de Hezbollà –Israel encara ocupa els Alts del Golan. Les dues organitzacions que s’havien distanciat arran del nefast paper de Hezbollà donant suport a Al-Assad a Síria, semblen estar tornant a acostar-se.  El moviment de solidaritat que vulgui ser conseqüent amb la lluita del poble palestí no pot donar l’esquena a la resistència militar contra Israel.

En definitiva, el que es necessita Palestina és un moviment internacional capaç de donar suport a la resistència popular interna en totes les seves expressions, alhora que organitza la solidaritat internacional a través del BDS.

Un sol estat

Però la solució a llarg termini per poder veure una Palestina realment lliure, passa per la dissolució de l’Estat d’Israel com a tal i la construcció d’un sol estat, secular i democràtic, format per tota la Palestina històrica, on tots els seus habitants tinguessin els mateixos drets de ciutadania.

És important remarcar en aquest punt que acabar amb l’Estat d’Israel, no significa –com de forma interessada afirma el sionisme– fer fora les persones d’origen jueu. La realitat és que abans de l’existència de l’Estat d’Israel aquesta convivència existia sense problemes.

Si tenim en compte la naturalesa de l’Estat d’Israel i per tant de la societat que el conforma no és difícil arribar a la conclusió de que mai podrà ser aixafat a través de la mateixa societat israeliana. Les contradiccions internes de classe, com en qualsevol societat capitalista existeixen, però mai seran suficients en un Estat d’aquesta naturalesa. La pregunta llavors és, quin és el subjecte polític?

La resposta, tal com ja va plantejar el marxista Tony Cliff a mitjans del segle XX, està en les masses àrabs i concretament en la classe treballadora, no només de Palestina, sinó de tot el món àrab. Només la força de la classe treballadora d’Orient Mitjà pot acabar amb el sionisme i l’imperialisme a la zona. En altres paraules, Palestina sola pot resistir i fins i tot pot expulsar l’exèrcit d’Israel dels Territoris Ocupats, però per poder arribar a la solució d’un sol estat i acabar amb l’Estat d’Israel, el poble palestí no només depèn d’ell. Tota la resistència que pugui exercir i les victòries militars que pugui acumular seran només un impàs a l’espera d’una revolució a la zona.

Pensar en aquesta possibilitat sembla(va) utòpic, però els darrers anys hem vist com les revolucions contra els règims de la zona –amb tots els seus retrocessos i contradiccions– s’han estès com la pólvora i les condicions que van portar a la primavera àrab continuen estant presents. Només una revolució que s’estengui per tot el món àrab pot enviar definitivament a l’imperialisme i el sionisme a les escombraries de la història.

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×