Agenda

Morsi, la SCAF i l’esquerra revolucionària

07/07/2012

Per Hossam el-Hamalawy. Tan aviat com es coneixia la notícia que Mohamed Morsi havia estat declarat oficialment primer president civil electe d’Egipte, vaig escoltar aplaudiments i forts crits de felicitat i alegria al meu carrer. Els conserges al meu barri van sortir a la cantonada a reunir-se vestint les seves galabiyas, saltant d’aquí cap allà de la mateixa manera que els veig fer-ho quan la selecció nacional egípcia marca un gol en algun partit. Els seus fills, descalços, corrien al llarg del carrer, perseguint cotxes fatxendes al seu pas, cantant “¡Morsi! ¡Morsi!”. Mentrestant, molts veïns dels “districtes de classe treballadora del Caire celebraven… amb focs artificials, marxes, balls i dolços, compartits enmig de desitjos i esperances d’un futur millor”, va informar la meva amiga Lina el-Wardani d’Ahram Online.

Per a molta gent, incloent aquella qui va boicotejar les eleccions o va votar nul, això va ser sens dubte una sensació d’alleujament. Jo, igual que altres milions d’egipcis, estava convençut que la junta militar al comandament manipularia els vots a favor del general Ahmad Shafiq, qui havia de ser coronat com el proper president d’Egipte. Estic feliç que resultéssim estar equivocats.
A pesar que la SCAF (Supreme Council of the Armed Forces – Consell Suprem de les Forces Armades) mobilitzés la xarxa del Partit Democràtic Nacional de Mubarak a favor de Shafiq i intentés intervenir directament per manipular el recompte final, els seus esforços van fracassar. Alguns activistes estan fent circular teories conspiratives que assenyalen que Morsi seria el “veritable candidat de la SCAF”, o que ell va guanyar en realitat per un pacte, una teoria amb la qual no n’estic gens d’acord. El fet és que, malgrat que la SCAF encara sigui al comandament, és possible que ja no tinguin tanta seguretat i poder com molts revolucionaris pensen. La majoria d’aquells qui celebren els resultats electorals no estan necessàriament feliços amb la victòria de Morsi, però sí senten un profund alleujament que Shafiq, el representant de la contrarrevolució recolzada per la SCAF, no arribi a la presidència.

La victòria de Shafiq podria haver significat un profund nivell de desmoralització entre la gent en veure al candidat lleial al règim tornar al poder, amb tota la força i amb desitjos de venjança. Per exemple, un camarada a Assuit m’explicava en detall abans de la segona volta electoral que oficials en funcions de la Seguretat de l’Estat a la seva ciutat havien estat enviant missatges a activistes: “Espereu que Shafiq sigui nomenat president, fills de X#$%, desapareixereu l’endemà”. Amenaces similars van rebre activistes a d’altres províncies. Els vestigis del vell règim s’han sentit amb confiança per reaparèixer una vegada més. La derrota de Shafiq ha generat una desmoralització massiva i desordre entre les seves files.

Els Germans Musulmans (GGMM) s’han col·locat en una posició clau. Existeixen posicions des de l’esquerra i en els cercles liberals que troben oportú etiquetar la Germanor com una organització “feixista” i únicament com “una altra cara del règim de Mubarak”. Aquesta anàlisi social del moviment és incorrecta i suposarà, segons el meu parer, assumir posicions polítiques equivocades en relació als islamistes.

Els GGMM no són un bloc unificat. Si bé l’organització està sent dirigida i controlada per multimilionaris com ara el Khairat el-Shatter, qui busca compromisos i reconciliació amb el règim, els seus quadres de base provinents de classes mitges, mitges-baixes i un sector de la classe treballadora són una història totalment diferent. Al llarg de la seva historia, i amb cada vaivé, la Germanor s’ha vist sotmesa a fractures.

Per el-Shatter, el sharia islàmic significa contrareformes neoliberals i un programa econòmic que podria trovar-se fins i tot més a la dreta que el de Mubarak, però el sharia per al treballador dels GGMM significa aconseguir la justícia social. Renaixement per Morsi podria ben incloure mesures antisindicals, però per als treballadors dels GGMM que conec, el projecte de Renaixement no significa una altra cosa que més llibertats sindicals, salaris més alts i justícia social. Aquestes interpretacions dispars d’allò que els GGMM representen estan directament influenciades per les diferències de classe (i en ocasions generacionals) que hi ha de fons. Seria totalment absurd afirmar que des que Shatter i el seu lideratge són pro-neoliberalisme, els seus seguidors a les províncies han estat en peu de guerra defensant privatitzacions o que pogués estar en el seu discurs incitar a apallissar sindicalistes. Així és com es comportaria una organització feixista.

Una organització feixista es dedica exclusivament a la destrucció de les organitzacions de la classe treballadora. Els GGMM són una organització reformista, el lideratge de la qual és tan reaccionari i oportunista com qualsevol de les seves contraparts en altres corrents. El lideratge dels GGMM, el qual es va abstenir d’un any complet de mobilitzacions als carrers, va col·laborar amb la junta per repartir-se el pastís, i solament es va veure forçat a tornar als carrers recentment després de fer-se evident que estaven sent deixats de banda. La junta va dissoldre el parlament liderat pels GGMM en un dia i la gent no va sortir als carrers a defensar el “Parlament de la Revolució”. Per què havien de fer-ho? Què va veure la gent d’aquest parlament, a excepció de lleis que prohibien les pàgines web de pornografia, escàndols personals que semblen telenovel·les i que involucren diputats salafistes, el fracàs a tots els nivells per fer responsable la SCAF o el gabinet de govern de la situació en la qual es trobava el país? Núvols de guerra ja havien començat a apropar-se. El lideratge dels GGMM va entendre que, si Shafiq guanyava, ells també serien subjectes d’opressió i atacs encara pitjors dels quals mai van ser testimonis sota el regnat de Mubarak. L’escenari de 1954 ha estat invocat en gairebé totes les converses sobre els GGMM.

Però no hi ha mobilització dels Germans Musulmans que no els porti a una crisi a causa de les seves pròpies contradiccions internes. Per fer front a Shafiq, la cúpula dels GGMM va haver de treure a relluir la retòrica revolucionària, presentant Morsi com l’única possible salvació per a la revolució i com l’únic que podia aconseguir les seves demandes. Com es va posar de manifest, la SCAF estava organitzant el seu cop amb la declaració del Constitucional, que despullava de poder real sobre l’exèrcit o la seguretat nacional a aquell qui fos triat president, a més d’amb la dissolució del parlament, el desplegament de tancs dins i als voltants del Caire i les províncies, amb la seva campanya ultra-sensacionalista en els mitjans calumniant els GGMM. Aquests van dur a terme mobilitzacions de masses a Tahrir sota l’eslògan: Fora els militars del poder! —un eslògan corejat per centenars de milers dels seus membres de base i repetit pels seus adeptes a les rodes de premsa de la campanya de Morsi.
Ha estat sincera la direcció dels GGMM quan va mobilitzar aquesta última onada de protestes? Està disposada la direcció a arribar fins al final per treure la junta militar del poder? Per descomptat que no. Aquests oportunistes estaven mobilitzant a Tahrir amb persones conegudes per ser properes a les forces revolucionàries, com el carismàtic Mohamed el-Beltagi, fent declaracions incendiàries sobre continuar amb les ocupacions fins que fossin anul·lades tant la declaració del Constitucional com els decrets del Ministre de Justícia que permetien a la policia militar i a intel·ligència arrestar civils (una victòria que va ser aconseguida després de la victòria de Morsi), al mateix temps que Saad el-Katatni (portaveu del congrés) i el-Shatter mantenien negociacions i converses a porta tancada amb la SCAF.

Els dirigents dels GGMM han estat i estan atrapats entre les pressions que vénen des de dalt (de la SCAF), i les que vénen des de baix dels carrers i de les seves pròpies bases, les quals han vist augmentades les seves expectatives de forma exponencial. Són les mateixes persones que van lluitar a mort a la Batalla del Camell, i que en ocasions han trencat files amb els GGMM per unir-se a les confrontacions amb l’exèrcit o la policía, com va ocórrer l’any passat al carrer Mohamed Mahmoud i en l’ocupació del ministeri. Qualsevol compromís que facin els líders dels GGMM serà el resultat de les pressions provinents d’aquestes dues posicions, i els costarà una nova capa d’adeptes desil·lusionats.

El discurs del divendres de Morsi, tot i ser ridiculitzat a les xarxes socials per activistes seculars, va tenir ressò entre els ciutadans del carrer qui van seguir la intervenció a través de la televisió, impressionats que “el seu president” fos un “simple home”, que no portava armilla antibales, fent promeses optimistes per a l’audiència, malgrat que en efecte va eludir esmentar a la SCAF. Morsi segueix augmentant les expectatives de tothom, incloent els membres joves i pobres del seu grup; promeses que fracassarà completament a complir, ja sigui perquè ha estat despullat de tota autoritat després de la declaració del Constitucional, o bé per l’enfocament econòmic neoliberal concebut per Shatter. Alguns revolucionaris, incloent-hi progressistes, han estat ràpids en cridar a un front unit amb Morsi, i a donar-li suport en la seva lluita contra la SCAF. Per a ells, un front liderat per Morsi contra la SCAF és una màxima en aquest moment per confrontar el cop militar. Jo m’oposo a aquest plantejament. El resultat final de les reunions amb Morsi fins ara han estat únicament la foto, trucs diplomàtics en els quals Morsi renta la seva imatge per semblar que té el suport de totes les forces polítiques.

D’altra banda, d’altres segueixen pensant que això és una lluita que té lloc a un altre planeta. Atès que no hi ha “cap diferència entre els GGMM i la SCAF”, diuen, no hem de preocupar-nos pel resultat d’aquesta confrontació. Però aquesta posició és perillosa i pot traduir-se en un suport tàcit a la SCAF, la part amb més forta en aquesta equació.

Mentre la majoria d’activistes d’esquerres van boicotejar les protestes en Tahrir al llarg fa un parell de setmanes, els Socialistes Revolucionaris (SSRR) van estar presents cada dia, originant la consternació d’alguns revolucionaris en l’esquerra qui van acusar els SSRR d’estar sent “manipulats” per Morsi. Això no és així. Els SSRR no tenen cap il·lusió posada en Morsi.

Els Socialistes Revolucionaris van refusar participar en reunions amb Morsi quan hi van ser convidats. Enlloc d’això, han estat part activa conjuntament amb altres forces en l’intent de construir un tercer bloc electoral que va acabar votant concretament per Hamdeen Sabahy, en gran mesura provinent de la base industrial. Però entenent al mateix temps les contradiccions en el si dels GGMM, els SSRR van refusar tractar Tahrir com una colònia de leprosos a ser evitada, tal com van fer altres forces d’esquerra. Els SSRR van ser presents a les manifestacions i a la plaça amb les seves pròpies banderes roges, amb els seus diaris (amb els quals han aconseguit vendes rècord), amb la seva declaració d’intencions que va ser distribuïda per tota la plaça. Els SSRR no van estar ni estan interessats a arribar fins a Morsi i a la seva direcció, però sí als organitzadors de graus mitjans i de base, així com als adeptes al grup. La presència dels SSRR a Tahrir va oferir una oportunitat d’or per obrir debats amb joves dels GGMM. Els activistes dels SSRR que van anar a la plaça expliquen que hi ha en general una resposta positiva per la joventut dels GGMM respecte a la seva posició i intencions. Els revolucionaris, entenc, han de ser presents en qualsevol mobilització que tingui lloc contra la SCAF, tot sabent que la cúpula dels GGMM és oportunista i no portarà la lluita fins al final. No ens hi fem il·lusions quant a la direcció dels GGMM, però els seus quadres de base i alguns sectors de la població sí que les tenen. I hem de fer el nostre millor esforç per arribar fins a ells, si volem que aquesta revolució tingui èxit.

La primera vegada que la guàrdia presidencial i la policia militar es va presentar a la residència de Morsi com a part del seu equip de seguretat, els seus adeptes van reaccionar de forma immediata donant-los un bany de pedres. Va ser una reacció natural provinent dels membres joves i pobres que són, en definitiva, part d’aquesta revolució i no senten cap estima per l’exèrcit ni la policia. Un altre dia, Morsi va entrar a Tahrir amb la guàrdia presidencial i la policia, passant pel carrer Mohamed Mahmoud —el mateix carrer que ha presenciat batalles sagnants amb la policia i l’exèrcit en moltes ocasions. Els SSRR i altres grups es van retirar de la plaça en senyal de protesta. Però, quants altres membres dels GGMM han d’haver estat també emprenyats per la presència de l’exèrcit? Com se senten els joves GGMM, que han estat corejant “Mort a Tantawi” recentment, sobre la permanència de Tantawi en el Ministeri de la Defensa, assistit pel notori General Hassan el-Reweini del Comandament Central de l’exèrcit, que va supervisar les massacres de Tahrir?

En finalitzar el discurs de Morsi a Tahrir, la plaça es va fer ressò de forma contundent amb càntics contra la SCAF, incloent un de dirigit a Tantawi, demanant-li que donés la salutació militar al seu president Morsi. En realitat, i això serà el que descobriran en els propers dies els qui estan a la plaça, Morsi no té cap poder directe sobre Tantawi i la SCAF. I cada compromís que assumeixi li costarà, tant a ell com al seu grup, adeptes desil·lusionats i divisions internes.

La revolució no ha acabat i no es diluirà en la victòria de Morsi. Morsi i els Germans Musulmans han obert la caixa de Pandora, i els propers dies serviran encara més per exacerbar les seves contradiccions. És un procés del qual l’esquerra no pot separar-se. Al mateix temps que construeix la seva base de forma independent, i construeix aliances amb altres forces que busquen una alternativa diferent a les que poden representar tant la SCAF com els GGMM, l’esquerra revolucionària ha de continuar la seva intervenció tàctica en qualsevol confrontació que tingui lloc entre la SCAF i els GGMM.

Hossam el-Hamalawy (@3arabawy) és membre de l’organització Socialistes Revolucionaris, del Centre d’Estudis Socialistes del Caire, periodista i blogger de 3arabawy.

Article traduït per Aligi Molina.

Original: http://www.arabawy.org/2012/06/30/morsi-scaf-and-the-revolutionary-left/

—–

Estas d’acord amb nosaltres? Rep més informació sobre En lluita, anticapitalisme i revolució

Pots llegir també el diari d’aquest mes En lluita

Conecta’t a les xarxes socials www.facebook.com/Enlluita | http://twitter.com/enlluita

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×