Agenda

Més enllà d’una pel·lícula contra l’Islam

27/09/2012

Per Olga Rodríguez. Els sectors més conservadors del món musulmà i del cristianisme nord-americà busquen recuperar la narrativa basada en el xoc de civilitzacions tot fent servir la pel·lícula anti-islàmica com a eina. / El focus mediàtic se centra en les protestes per aquest assumpte, mentre hi ha altres manifestacions i vagues sense contingut religiós on hi participen milers de persones.

Durant els dos últims mesos, milers de persones han protestat a Egipte contra el Fons Monetari Internacional, per una educació pública digna, a favor d’un salari mínim i en demanda de judicis contra la Junta militar i els criminals de la dictadura. Hi ha hagut enfrontaments, persones arrestades i ferides i fins i tot un mort.

A Tunísia també s’han registrat vagues i protestes amb demandes polítiques. No obstant això, gairebé no s’ha parlat d’elles en els mitjans de comunicació occidentals.

En contraposició, les manifestacions organitzades contra una pel·lícula anti-islàmica acaparen portades. En només uns dies han aconseguit imposar la narrativa del xoc de civilitzacions en el debat públic internacional.
Com és possible que en tan poc de temps s’hagi homogeneïtzat el discurs sobre la situació actual a l’Orient Mitjà? Què hi ha darrere de la pel·lícula contra l’Islam? És aquest film l’única causa de les protestes?

No és tot per la pel·lícula

Seria un error ignorar la impopularitat dels Estats Units en el món àrab i musulmà i atribuir la causa dels últims disturbis únicament i exclusivament a la pel·lícula contra l’Islam.

Com indica Shadi Hamid, director de Recerca al Centre Brookings, ‘Obama diu que tot això és contra una pel·lícula i no contra la política nord-americana. La realitat és més aviat el contrari’.

Aquests són alguns punts que posen en dubte certes generalitzacions:

1. Líbia: 11-S i resposta a un atac amb drones
A Líbia la intervenció militar estrangera, amb l’entrada d’armes procedents de països com Qatar, ha deixat una societat tremendament militaritzada, amb milícies armades enfrontades entre si pel control d’alguns territoris, algunes d’elles islamistes, que van rebre cobertura militar de les forces de l’OTAN.
L’atac contra l’ambaixada nord-americana a la ciutat líbia de Bengasi es va produir en una data assenyalada: l’11 de setembre. Al-Qaida va defensar aquest atac –en què hi van ser assassinats quatre funcionaris nord-americans, entre ells l’ambaixador Cristopher Stevens– i ho va justificar com a resposta a l’assassinat extrajudicial d’Abu Yehia al-Libi, número dos de l’organització, mort al juny en un atac nord-americà amb avions no tripulats (drones) al Pakistan.
El modus operandi de l’atac contra l’ambaixada de Bengasi fa sospitar que es tractava d’una operació planificada amb un cert temps, i no d’una reacció espontània davant la difusió per Internet de la pel·lícula anti-islàmica. Així ho han reconegut diverses fonts oficials nord-americanes.

2. Tensions a Egipte
A Egipte hi ha des de fa temps tensions polítiques i sectàries, atiades aquestes últimes per sectors propers al règim de Mubarak que pretenen desestabilitzar el país i airejar el fantasma de la guerra de religions per reivindicar el retorn del règim anterior.

Les pròpies forces de seguretat egípcies –amb un Exèrcit que rep per any 1.300 milions de dòlars, la segona ajuda que Washington inverteix en unes Forces Armades estrangeres– han exercit la violència contra cristians coptes.

El capítol més dramàtic, conegut com “la matança de Maspero”, va tenir lloc l’octubre de 2011, quan les forces de seguretat egípcies van matar 28 manifestants, la majoria cristians, en una clara persecució contra aquesta minoria religiosa.

3. Impopularitat nord-americana
Una altra de les causes que no s’han d’oblidar per explicar qualsevol protesta a la regió té a veure amb la mala imatge dels Estats Units en una zona on Washington practica intervencions polítiques i econòmiques àmpliament impopulars entre la població, així com invasions militars i assassinats extrajudicials amb avions no tripulats que en els últims anys s’han cobrat la vida d’almenys 3.000 de persones, moltes d’elles civils innocents.

4. Guerra a Afganistan
A l’Afganistan està creixent l’oposició armada contra les tropes ocupants nord-americanes, en què hi participen fins i tot integrants de les forces de seguretat afganeses que aleshores van ser entrenades pels Estats Units. Són atacs que es produeixen des de fa anys, molt abans de l’existència de la pel·lícula contra l’Islam, i que en els últims mesos s’han intensificat.

La invisibilitat de les protestes polítiques laiques

El passat 27 d’agost milers de treballadors egipcis van sortir al carrer exigint salaris dignes i millores de les condicions laborals. Les forces de seguretat van obrir foc. Un jove de 27 anys va morir i diversos més van resultar ferits. No obstant això, l’incident va passar desapercebut a la majoria de la premsa occidental.

Després d’això, s’han registrat noves protestes polítiques rotagonitzades per professors, estudiants, transportistes i obrers en diverses fàbriques del país.

‘Mentre els mitjans de comunicació internacionals segueixen obsessionats amb les manifestacions contra la pel·lícula, amplis sectors del país estan anant a la vaga, però ningú ho explica’, protestava fa uns dies l’activista egipci Hossam El-Hamalawy.

Les aturades laborals en diversos punts d’Egipte no han rebut atenció als mitjans. Que unes 1.200 persones es concentressin a la plaça Tahrir contra la pel·lícula anti-islàmica l’endemà passat de les protestes davant de l’ambaixada nord-americana sí que va ser notícia.

Qui se’n beneficia?

‘Qui es beneficia d’aquesta pel·lícula i de les protestes contra la mateixa?’, es preguntava fa uns dies, al seu despatx del Caire, el periodista egipci Hani Shukrallah.

‘Cada vegada estic més convençut que l’anomenada ‘ira musulmana’ és una campanya orquestrada i finançada amb petrodòlars, una contraofensiva a les revoltes àrabs’, es contestava a si mateix en un article al diari online Al Ahram.

Durant els últims dies les conjectures han corregut de boca en boca en els països àrabs.
‘Aquells qui se’n beneficien són els fonamentalistes islàmics i els lleials als anteriors règims a Líbia i Egipte, aquells qui donen suport a Mubarak i Gaddafi’, respon a eldiario.es la periodista egípcia Sahira Amin.

‘Com més ambaixades nord-americanes siguin atacades, més possibilitats tindrà el candidat republicà Romney de guanyar les eleccions nord-americanes’, advertia a la Xarxa la blocaire egípcia coneguda com Suzee in the city.

El fet que les mateixes autoritats egípcies hagin reconegut que alguns manifestants van rebre diners per protestar davant l’ambaixada d’EUA ha servit per disparar tot tipus d’especulacions.

‘Els principals beneficiats d’això són els enemics de les revoltes de 2011, inclòs Israel –afirma el periodista Shukrallah–. L’objectiu d’aquesta pel·lícula era provocar reaccions violentes per recuperar el vell pinzell racista i orientalista que envernissa sovint la imatge del món àrab’. I afegeix: ‘El trist és que sempre hi ha fanàtics disposats a caure en aquest parany’.

Uns pocs milers davant milions

‘No crec que l’anomenada’ ira musulmana’ hagi d’estar orquestrada. Estem parlant d’uns pocs milers de manifestants entre els milions d’àrabs musulmans que hi ha. És normal…’, ha assenyalat l’activista egipci Tarek Shalaby.

També altres activistes han subratllat el caràcter minoritari d’aquestes protestes i han lamentat els intents que hi ha per equiparar-les amb les revoltes de 2011. En els aixecaments populars de l’any passat hi van participar milions de persones, enfront dels pocs milers –en alguns països només centenars– de manifestants que han sortit a protestar ara contra la pel·lícula.

Tot i això, l’ala més conservadora del republicanisme nord-americà, ajudada per diversos mitjans de comunicació, ha tractat d’equiparar ambdós fenòmens, donant a entendre que aquelles demandes polítiques i laiques en què s’exigia “pa, llibertat i justícia social” s’han transformat en exigències fonamentalistes islàmiques.

Fins i tot més d’un comentarista ha aprofitat per defensar una tesi que les revoltes de 2011 havien aconseguit expulsar del debat públic: Que Islam i democràcia són incompatibles. És a dir, que els països àrabs musulmans necessiten ser guiats per dirigents de mà dura que acceptin les condicions de les nacions occidentals.

El terme ‘ira islàmica’, encunyat per la revista nord-americana Newsweek, s’ha convertit en un hashtag en twitter, on milers d’internautes del món àrab i musulmà carreguen contra la islamofòbia i comparteixen crítiques al tractament informatiu que els mitjans estan fent d’una realitat que no és exactament com s’està pintant. La lectura dels acudits que estan sorgint sobre això és molt recomanable.

El film entra a la campanya electoral nord-americana

La pel·lícula i els incidents violents que es relacionen amb la mateixa entren en escena en plena campanya electoral nord-americana, i el Partit Republicà està intentant obtenir rèdit d’això.

Orient Mitjà s’ha convertit, de fet, en una eina electoral contra el president Barack Obama, a qui els més ultres han arribat a anomenar ‘comunista’ o ‘musulmà’. El conservadorisme religiós i republicà està donant força a tesis reduccionistes i estereotips centrats en el xoc de civilitzacions i religions.

El candidat republicà, Mitt Romney, ha retret a Obama ser massa tou amb Egipte i ha criticat la Casa Blanca per haver condemnat la pel·lícula. El senador republicà Jon Kyl ha arribat a comparar la condemna al film amb l’actitud d’aquells qui culpen una dona i no el violador d’haver estat violada.

Un productor ‘porno’ i un extremista de dretes

Darrere de la pel·lícula antiislàmica hi ha Nakoula Basseley Nakoula, que en una entrevista es va identificar com un israelià jueu amb el sobrenom de Sam Bacile. Posteriorment diverses informacions han indicat que en realitat Nakoula és d’origen egipci, cristià copte.

Nakoula va comptar amb l’ajuda del productor de pel·lícules pornogràfiques Alan Roberts i de diversos actors que creien estar participant en un film sobre l’antic Egipte i desconeixien el contingut islamòfob d’aquest.

La pel·lícula ha estat defensada als Estats Units pel controvertit pastor de Florida Terry Jones, l’advocat cristià Maurice Sadek i l’activista cristià evangelista Steve Klein, un ex veterà de la guerra del Vietnam, islamòfob i extremista de dretes, que assegura que va animar Nakoula a fer la pel·lícula.

Mentrestant, les autoritats nord-americanes segueixen investigant si hi ha algú més darrere del film.

Article d’Olga Rodriguez, original publicat a eldiario.es. Traduït al català per Isaac Salinas.

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×