Agenda

Nelson Mandela: entre la lluita per la llibertat i el compromís

24/06/2013

Per David Karvala. Sens dubte Mandela va ser una de les figures clau de la lluita per l’alliberament de l’últim segle. És més, va ser segurament el personatge més important de la història de Sud-àfrica durant aquest període, no és poc tenint en compte que parlem d’un home negre en el que va ser, primer, una colònia racista de la Gran Bretanya, i després el règim d’apartheid , símbol mundial de la discriminació sistemàtica.

Milions de persones, jo inclòs, plorem la seva mort, i no ens falten raons. Però també la ploren (o fan veure que ho fan) els representants del mateix establishment que va comerciar amb el règim racista de Sud-àfrica, ignorant el boicot exigit pel moviment popular, o fins i tot que van titllar Mandela de “terrorista”. Com sol passar en aquests moments, les memòries són curtes i selectives, mentre que la hipocresia ho inunda tot. Li devem a Mandela anar més enllà dels mites i les mentides i recordar-lo pel que realment era.

Mandela va néixer el 1918 en una família reial tribal; va patir el racisme, però va tenir una millor posició que la majoria de joves negres. Va anar a la universitat i va aconseguir convertir-se en advocat. Mentrestant, es va integrar en el Congrés Nacional Africà (ANC per les sigles en anglès), arribant a partir dels anys 40 a càrrecs cada vegada més destacats en aquesta organització.

L’ANC s’oposava a l’apartheid, però llavors seguia els principis de no violència d’un dels seus fundadors, Gandhi. Mentre, la seva creixent aliança amb el Partit Comunista de Sud-àfrica, rabiosament estalinista, no va ser obstacle perquè l’ANC tingués com a objectiu final eliminar la discriminació racial dins d’una societat capitalista.

Mandela no va discrepar d’aquest objectiu, però sí començar a qüestionar l’estratègia no violenta. Diferents factors van portar a Mandela a fundar, el 1961, el braç armat de l’ANC, Umkhonto we Sizwe (MK, llança de la nació). Poc després va ser detingut i va començar el seu llarg calvari a la presó.

Townships
Com ja s’ha comentat, llavors la dreta institucional el va qualificar de terrorista, i els governs europeus, tant conservadors com socialdemòcrates, van mantenir el seu comerç amb el règim d’apartheid. Amb el temps, va sorgir un fort moviment a favor del seu alliberament, i paral•lelament pel boicot a Sud-àfrica. Al final, cada vegada més partits institucionals es van sentir obligats a recolzar les seves demandes.

Mentrestant, a finals dels 70 i principis dels anys 80, van créixer les lluites a Sud-àfrica. D’una banda i sota la influència de l’ANC es van formar nous moviments de base a les poblacions negres, els “townships”. Encara més important, un nou moviment sindical va créixer en els llocs de treball, en general fora del control de l’ANC i inspirat en els principis del control obrer i la democràcia de base.

El xoc de visions entre aquest nou sindicalisme i l’ANC va quedar plasmat en les reaccions oposades davant la lluita obrera a Polònia, liderada per Solidarnosc. Més tard, i com passa per tot arreu, alguns dels seus dirigents passarien a la dreta, però el 1980, Solidarnosc va ser un autèntic moviment de masses, basat en l’autogestió i la democràcia des de baix. Gran part del nou moviment sindical sud-africà, per ser exactes la seva ala majoritàriament “obrerista”, es va identificar amb la lluita obrera polonesa. L’ANC va quedar identificada amb els règims estalinistes; recordo que en aquella època vaig veure que la revista del seu braç armat, MK, s’editava des de, i per tant amb el suport de, l’Alemanya de l’Est, del bloc soviètic.

L’ala obrerista entenia que l’ANC volia acabar amb l’apartheid, amb la desigualtat racial, però no amb la desigualtat de classe. Es van preguntar, si gran part de la lluita i del sacrifici anaven a càrrec de la classe treballadora negra, per què els beneficiaris principals d’una futura victòria havien de ser la petita minoria de negres de la classe mitjana o la burgesia?

Era una bona pregunta, el problema era que la seva resposta es limitava a seguir amb la lluita sindical, sense donar forma organitzada al que clarament era una visió política diferent de la de l’ANC. Però la lluita contra l’apartheid era una lluita política, no només sindical, i calien respostes polítiques globals, no només agitació en el llocs de treball. A falta d’una opció política pròpia, el sector obrerista va acabar dissolent-se en l’ANC, acceptant el seu lideratge en el marc d’una nova confederació sindical unificada, COSATU, formada el 1985.

Dues dinàmiques
Durant els següents anys, hi va haver dues dinàmiques a Sud-àfrica, relacionades però parcialment contradictòries. D’una banda, hi va haver un ascens de la lluita social, així com de repressió estatal.

Per l’altre es va obrir un procés de negociacions, en el qual Mandela es va reunir en secret amb representants del règim. Els dirigents més perspicaços de l’apartheid sabien que el règim no podia continuar tal com estava, per tot un seguit de motius. El més important va ser la lluita social, i el creixement del moviment obrer. Això anava lligat als reptes plantejats per la globalització econòmica, amb la necessitat de modernitzar una economia massa centrada en l’extracció de minerals i l’agricultura.

Però una economia moderna no podia funcionar amb una mà d’obra poc qualificada que vivia sota condicions semblants a l’esclavitud; encara menys quan estava en rebel•lió oberta contra aquestes condicions. Finalment, la campanya de boicot i l’aïllament internacional del règim també van tenir el seu efecte.

Així que per dirigents com FW de Klerk, elegit president de Sud-àfrica el 1989, el repte era, com s’acostuma a dir, “canviar-ho tot perquè res canviï”. En això, els dirigents de l’ANC, Mandela inclòs, es van convertir en socis imprescindibles. Van acceptar una transició en la qual els botxins de les llargues dècades de l’apartheid no serien castigats, una transició que no posaria en qüestió el capitalisme sud-africà.

Amb tot, el canvi va ser un alliberament. Per a les persones que havíem donat suport des de lluny a la lluita contra l’apartheid, veure com Mandela sortia lliure el febrer de 1990, després de 27 anys a la presó, va ser una inspiració; només podem imaginar com devia sentir-se la gent que lluitava dins de Sud-àfrica. El 1994, Mandela va ser escollit President, una altra vegada, va ser un enorme pas simbòlic.

Però … com havia advertit la part obrerista anys abans, els principals beneficiaris van ser unes poques persones negres benestants. En la nova Sud-àfrica, les grans empreses necessitaven cares negres en les seves juntes directives. Una de les persones que va assumir aquesta “responsabilitat” va ser Cyril Ramaphosa. Als anys 80 va ser dirigent del molt combatiu sindicat miner, ara és vicepresident de l’ANC però, més important, un home de negocis. Els molts interessos empresarials de Ramaphosa, ara potser l’home més ric del país, inclouen l’empresa Lonmin; on desenes de miners van ser massacrats durant la vaga a Marikana l’agost de 2012, i a Ramaphosa se li atribueix part de la culpa.

En un altre àmbit, tenim la terrible situació a Sud-àfrica respecte al VIH i la SIDA. La persona que Mandela va preparar com el seu substitut, Thabo Mbeki, es va convertir en president el 1999. Mbeki (en part gràcies a la intervenció d’una estranya secta amb seu a Barcelona que nega l’existència del VIH), va treure els medicaments a les dones embarassades seropositives; com a resultat aquestes van passar el virus als seus nadons. S’ha estimat que les prohibicions de Mbeki al tractament de VIH han provocat, en total, més de 300.000 morts a Sud-àfrica. A aquests, cal sumar la injustícia social, pobresa i patiment provocats pel seu programa econòmic neoliberal; retallades socials i privatitzacions que es justifiquen en el nom del “empoderament negre”.

Tot això és fruit de la “nova Sud-àfrica” produïda per l’estratègia de l’ANC i del mateix Mandela. Tot i això, Mandela va intentar fer esmenes. Sense trencar públicament amb els seus hereus polítics, va dedicar els seus últims anys a campanyes per combatre la SIDA i el VIH, així com a la lluita contra la pobresa. Això no compensa les polítiques que l’ANC segueix aplicant, però sí que confirma el seu compromís personal.

No hem d’ignorar els aspectes qüestionables de la seva política, però amb tot, Mandela va ser una gran figura. El món és més pobre amb la seva mort.

David Karvala és membre d’En lluita i d’Unitat Contra el Racisme i el Feixisme.

—–

Rep més informació sobre En lluita, anticapitalisme i revolució

Pots llegir també el diari d’aquest mes En lluita

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×