Agenda

Nou apunts sobre la guerra a Síria

10/12/2015

David Karvala

 

20151128_171749

1. Un altre cop: No a la guerra!

El passat 28 de novembre es van celebrar protestes a moltes ciutats, tant de l’Estat espanyol com de la resta d’Europa. Desenes de milers de persones van signar el manifest gestat a Madrid, “No en nuestro nombre”, llançat amb signatures del món de la cultura i de les institucions. A Catalunya, unes 3.500 persones van participar en una manifestació convocada per la “Plataforma Mai Més”, una iniciativa ad hoc a la qual s’havien adherit 60 entitats. Tot això responia als terribles atemptats del 13 de novembre a París, i a la crisi que han provocat.

França va augmentar els seus bombardejos a Síria després dels atemptats. Gran Bretanya es va sumar a la matança la nit del 2 de desembre, poques hores després que el primer ministre conservador Cameron guanyés la votació parlamentària, amb el suport d’uns 70 diputades i diputats laboristes. Ara el govern alemany ha decidit apuntar-se també a l’ofensiva. Tot això empitjora, encara més, un escenari ja de per si dramàtic.

Les manifestacions del 28N van ser una resposta positiva davant d’una situació urgent, però evidentment queda molt per fer respecte a l’anàlisi, i encara més pel que fa a la mobilització.

 

2. L’ISIS és horrible però no és el principal assassí

Sembla que la dreta i l’esquerra comparteixen la idea que el principal problema a Síria, i potser al món sencer, és l’ISIS. És veritat que el grup ha assassinat unes 3.600 persones des de mitjans de 2014, 1.945 de les quals eren civils. Però com explica un revolucionari sirià: “El règim d’Assad i els seus aliats (Iran, Rússia i Hezbollah) són responsables de la gran majoria de les persones assassinades a Síria —més de 250.000— i de les persones refugiades i desplaçades internes —uns 10 milions— des que l’aixecament va començar al març de 2011.” Segons l’Observatori Sirià de Drets Humans, els bombardejos duts a terme aquest any per Rússia, EUA i altres països a l’Iraq i Síria han mort més de 4.000 civils. És a dir que l’ISIS assassina, però les forces que el combaten ho fan encara més.

L’ISIS no és l’origen dels problemes. El grup no va sorgir a partir d’uns textos sagrats, sinó de les dinàmiques sectàries creades per l’ocupació nord-americana de l’Iraq; molts dirigents de l’ISIS eren oficials de l’exèrcit de Saddam Hussein. Un altre factor clau va ser l’amnistia aplicada a presos d’Al-Qaida per Assad al començament de la revolució, que tenia per objectiu dividir l’oposició. Treure importància a aquest context i tractar l’ISIS com fruit del simple “fanatisme religiós” o de la “barbàrie fonamentalista”, i suggerir que és feixista, com fan alguns sectors, ens impedeix cercar solucions reals, i en la pràctica justifica els bombardejos. (Escandalosament, un diputat laborista, al titllar ISIS/Daeix de feixista, va argumentar que l’atac britànic s’inspirava en la lluita contra Franco, Hitler i Mussolini.)

Cal insistir que l’ISIS aparèixer com a resultat (no directament o mecànicament, és clar) de les bombes i de la dictadura siriana. Més bombes i més suport a la dictadura només empenyeran més gent cap a sortides falses com és l’ISIS.

 

3. Contra les bombes d’Occident… i també les de Rússia

Fa molt de temps que Rússia és aliada de la dictadura siriana; allà hi té la seva única base militar de la Mediterrània. La Rússia de Putin ajuda Assad mitjançant bombardejos contra l’oposició (no principalment contra ISIS). Alguns sectors de l’esquerra donen suport a aquests atacs (sense preocupar-se aparentment per les víctimes civils), i argumenten que Rússia intervé sota invitació del “govern legítim”; la mateixa excusa que tenia EUA al Vietnam, Colòmbia…

També se suggereix que Rússia representa una alternativa a l’imperialisme occidental. La veritat és que Putin fa tot el possible per col·laborar militarment amb França, EUA i Gran Bretanya. Amb Israel ha declaratque interactuarà “en terra, en aire i no només allà”.

L’única posició coherent d’esquerres, i ètica, és oposar-se a tots els bombardejos contra la població siriana i no donar suport a alguns en funció dels interessos imperialistes d’una o altra potència.

 

4. Donem suport al que queda del moviment popular a Síria avui, i al que pugui ressorgir de les revolucions d’Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica

El 2011, va sorgir a Síria un moviment de base fort, organitzat en comitès de coordinació local. Les magnífiques lluites de les persones refugiades a Europa són un reflex d’aquells mesos de revolució popular. Els bombardejos del règim i els estralls de l’ISIS i altres grups reaccionaris han debilitat terriblement aquest moviment. El conflicte s’ha convertit, en gran part, en una lluita armada entre forces reaccionàries que reflecteixen interessos aliens.

La solució a la situació terrible de Síria no vindrà de cap de les forces impulsades i armades des de fora ni, segurament, del moviment popular tal com està ara. La possibilitat d’un canvi real passa per un ressorgiment de la revolució popular a la regió. On hi ha més esperances és a Egipte, on les lluites continuen malgrat la dura repressió a mans del nou dictador Al-Sisi, a qui molts dirigents europeus, des de Rajoy fins a Tsipras, han donat un suport inacceptable.

 

5. No n’hi ha prou amb gestos des de dalt, hem de construir moviments de base

Les mobilitzacions del 28N es van organitzar fonamentalment des de dalt, des dels Ajuntaments dels “Municipis pel Canvi”. D’alguna manera, aquest és un resultat positiu de la victòria de noves propostes en les últimes eleccions municipals. En principi, el suport de les institucions hauria de crear condicions més favorables per a les mobilitzacions antiguerra, si el que fa és respectar i potenciar els moviments socials. No obstant això, hi ha un creixent problema en l’esquerra, visible en diferents àmbits, en donar protagonisme a les institucions a costa dels moviments.

Un factor clau de la derrota de l’esquerra a la Transició va ser el fet de posar totes les esperances —i l’activisme— a les institucions. No hauríem de repetir aquest error.

Hem vist tant a Amèrica Llatina com a Europa que l’esquerra pot guanyar presència institucional (el que no vol dir “estar en el poder”), però també pot perdre-la. L’avanç de l’esquerra a les institucions hauria de servir per enfortir els moviments socials, no per marginar-los o fer-los dependents com ha passat massa vegades ja, tant aquí com a Amèrica Llatina.

Si volem construir moviments del 99%, hem d’entendre que cap partit sol pot representar tot el món. La direcció de Podemos no ho ha aconseguit, com tampoc abans ho van fer els partits socialdemòcrates o comunistes. Un moviment social ampli sí que pot incloure totes les sensibilitats progressistes presents en el 99%.

Finalment, les revolucionàries conseqüents no només lluitem per reformes, també i sobretot per una societat totalment diferent, basada en el poder popular, la democràcia de base. Els moviments de lluita des de baix són passos en aquesta direcció; són escoles d’autoaprenentatge, de poder popular, una cosa que fins i tot l’Ajuntament més progressista mai no podria ser.

En resum, calen moviments socials amplis i de base per a impulsar les lluites. El que significa això a la pràctica varia segons el territori. A Catalunya, les grans mobilitzacions contra la guerra de 2003 es van organitzar des de la Plataforma Aturem la Guerra, un moviment plural, unitari i assembleari. Després de diversos anys de poca activitat s’ha reactivat recentment i seria lògic que la lluita contra la guerra a Síria s’organitzés a partir d’aquesta plataforma, si aconsegueix sumar les noves forces sorgides. A Madrid, en canvi, no hi va haver un moviment unitari contra la guerra ni tan sols en 2003. S’hauria de construir des de zero si es vol que la gent pugui incidir en comptes de només reaccionar a les crides llançades des de dalt.

A cada lloc s’haurà de respondre a la situació concreta, però no hi ha alternativa a la construcció de moviments reals i independents de les institucions.

 

6. Necessitem consensos de mínims per a un moviment ampli contra la guerra

L’any 2003, el lema clau va ser “No a la guerra”. Dins del moviment hi va haver actituds diferents vers la dictadura de Saddam Hussein. El manifest d’Aturem la Guerra de llavors va incloure la frase “A l’Iraq hi ha una dictadura que rebutgem” però realment aquest punt no va ser l’eix de la mobilització. Ara, la situació a Síria és molt més complexa, però el mateix principi és aplicable. En un moment en què França i Gran Bretanya bombardegen Síria i en el qual és molt probable que passades les eleccions del 20D l’Estat espanyol intenti sumar-se a la matança, ens hem d’unir en les mobilitzacions contra els bombardejos.

Es tracta d’aplicar el principi expressat per la iniciativa Alliberament99: “Si sectors del moviment exigeixen (…) que no es digui res contra les altres potències i dictadures, nosaltres demanem que tampoc se’ls doni cap suport ni es justifiquin els seus abusos vers les seves poblacions.” Sota aquest principi no es pot justificar Putin o Assad en nom del moviment, com fan alguns. No obstant això, el moviment ha d’incloure a tots els sectors de l’esquerra i dels moviments socials disposats a lluitar contra “els nostres imperialistes”, independentment del que pensem respecte a la resta.

Però, com diu Alliberament99 a continuació: “per la nostra part, en coherència amb els nostres principis, continuarem combinant l’oposició a les intervencions imperialistes amb el rebuig a totes les dictadures i la solidaritat total i explícita amb les lluites populars [contra aquestes].”

 

7. Cal obrir les fronteres a tota la gent refugiada

La veritat és que les persones refugiades principalment fugen de les bombes de barril de la Força Aèria Síria, l’aviació del règim. Les atrocitats de l’ISIS són un motiu afegit a les zones controlades per aquesta organització. És escandalós que en comptes d’acollir la gent refugiada, la UE hagi ofert concessions polítiques i 3 mil milions d’euros al govern de Turquia amb la condició que tanqui la porta al seu avanç cap a Europa.

En tot cas, la prioritat és lluitar per obrir les fronteres a la gent que escapa de la guerra, i també de la pobresa, la repressió o altres situacions desastroses. En aquest sentit, la plataforma Stop Mare Mortum, creada a Catalunya a la primavera de 2015, és un model a seguir.

 

8. Stop Islamofòbia

Fa anys que la islamofòbia està en auge. La fomenten feixistes, governs de dretes i també sectors de l’esquerra. Davant els crims d’ISIS i grups semblants, els simpatitzants d’Assad i Putin titllen l’islam polític de mera titella de l’imperialisme occidental, de manera que en la pràctica se sumen a la islamofòbia o, en el millor dels casos, responen a ella de manera molt feble. Altres sectors, fins i tot dins l’esquerra anticapitalista, s’obsessionen tant amb el laïcisme que són incapaços de fer front a l’onada racista contra la gent musulmana.

Caldrà debatre i treballar molt per superar les confusions i per construir moviments que incloguin persones i entitats musulmanes al costat de la resta, en una lluita compartida contra la islamofòbia. Unitat Contra el Feixisme i el Racisme a Catalunya ja està en això. Esperem que UCFR Madrid, formada recentment, pugui treballar en aquesta mateixa direcció. En altres territoris, en general, és una tasca pendent.

 

9. Mans a l’obra

Hi ha molta feina per fer. Per poder avançar millor necessitem una esquerra més forta, centrada en la lluita i la solidaritat des de baix. Una esquerra que no oblidi que els estats capitalistes i imperialistes (des d’EUA i França fins a Rússia i la Xina) són els nostres enemics. Aquest és, com a mínim, el plantejament d’En lluita. Volem derrotar ISIS, però no ho farem de la mà de forces que han comès molts més crims que aquesta i des de fa molt més temps.

L’alternativa passa per la construcció des de baix de lluites i moviments reals. Hem de posar fil a l’agulla.

 

 

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×