Agenda

Origen i metamorfosi de l’OTAN, una aliança per a la guerra

28/10/2015

Isaac Salinas

L’origen de l’OTAN no l’hem de buscar a la fi de la Segona Guerra Mundial (SGM), sinó a l’inici de la Guerra Freda. Després de la SGM, els EUA es van convertir en la principal superpotència mundial, l’hegemonia de la qual s’havia anat gestant durant anys. Però aquests necessitaven identificar un adversari prou creïble que donés ales a les seves ambicions imperialistes. L’URSS i el seu “comunisme” van ser els millor situats per portar a terme aquesta funció. La tesi de Churchill del “teló d’acer” l’any 1946 i la “doctrina Truman” –consistent a inflar l’amenaça d’atac soviètic a Europa occidental per tal de justificar la nova marxa nord-americana en política exterior–, formulada un any més tard, van donar el tret de sortida de la Guerra Freda i van crear un clima adient per a la creació de l’OTAN el 1949. El Cop de Praga i el Bloqueig de Berlín l’any 1948 –que deixaven clar el propòsit expansionista de l’URSS– van accelerar aquest procés. L’OTAN era, en teoria, una solució defensiva dels EUA i els seus aliats europeus. No obstant això, en la pràctica l’Aliança ha estat sempre un instrument militar al servei dels interessos d’Occident –i dels EUA en particular– que, ara i sempre, passen per assegurar i ampliar les esferes mundials d’influència del mercat capitalista.

Des d’un bon principi es va perfilar una dependència d’Europa occidental en política exterior respecte dels EUA i, en conseqüència, una distribució de poder assimètrica dintre de l’OTAN. A canvi, els socis europeus de l’Aliança rebien la “protecció” militar dels EUA. Així, van ser instal·lades bases militars nord-americanes a diferents enclavaments europeus sota el mantell de l’OTAN, la qual cosa va ser molt ben rebuda pels dirigents d’Europa occidental.

L’any 1955, la signatura del Pacte de Varsòvia (PV) entre l’URSS i els països de la seva zona d’influència va formalitzar la divisió de les potències en conflicte en dos blocs: l’Est i l’Oest. Sense dubte, el PV va ser una resposta a l’OTAN, amb una estructura de la part més dèbil i amb menys socis de confiança.

L’oposició entre blocs es va consolidar durant la dècada entre 1956 i 1966. La cursa nuclear portada a terme per ambdós va resultar en un equilibri de forces tal que feia improbable un final proper de la Guerra Freda a favor d’un o l’altre costat. Això va donar pas a una nova etapa de calma relativa, la qual duraria fins el 1973. El risc d’un possible “armageddon” atòmic en cas d’enfrontament obert va servir per contenir les disputes i, fins i tot, va fer possibles algunes negociacions entre els blocs per al control armamentístic, sense per això erosionar els seus respectius interessos.

Però a partir de mitjans dels ‘70 es van aguditzar de nou les tensions entre Est i Oest. Davant del repte estratègic que representava l’alt grau de desenvolupament nuclear i armamentístic assolit per l’URSS, els EUA van adoptar una postura més agressiva front el PV. Aquest va ser un dels motius que va portar a un empitjorament de les relacions dins de l’OTAN entre els seus membres europeus i els EUA, tot i que els interessos comuns hi seguien tenint més pes.

Llavors va venir l’ingrés de l’Estat Espanyol a l’OTAN l’any 1982, el qual va ser interpretat com una senyal de que l’Aliança seguia mantenint el seu atractiu a Europa i que el seu futur estava garantit.

A mitjans dels ‘80, amb Reagan i Gorbachov com a màxims dirigents dels respectius blocs, la Guerra Freda entrava a la seva recta final. El col·lapse de la URSS va significar la victòria de l’OTAN i la dissolució el 1991 del PV. Així, l’OTAN havia acomplert la seva missió històrica i, per tant, havia perdut la seva raó de ser. No obstant, lluny de dissoldre’s, l’Aliança va iniciar llavors un procés en el qual va haver de reinventar-se a sí mateixa per tal de justificar la seva existència davant de l’opinió pública en aquell nou escenari.

Nou (des)ordre mundial

La fi de la Guerra Freda va obrir un nou període no de pau, sinó d’intervencionisme permanent per part dels EUA. Ja a la Conferència de Roma el 1991 es va el·laborar el nou “concepte estratègic”de l’OTAN –també anomenat “Declaració de Roma”–, el qual va suposar una reorientació estratègica de l’Aliança militar, atorgant-li un paper més ampli i obertament ofensiu. Això suposaria l’inici de la “internacionalització” de l’OTAN i la intervenció a missions “fora de zona”, tal com va fer a Bòsnia el 1995, a Kosovo el 1999 i a l’Afganistan a partir del 2003.

A la Declaració de Roma s’esmentaven també els nous reptes (més concrets) de l’OTAN. A més del clàssic cas d’un possible atac a l’Aliança –que a la páctica quedava descartat–, l’aliança havia de centrar-se en la lluita contra la proliferació d’armes de destrucció massiva, la interrupció del subministrament de recursos vitals i els actes terroristes i/o de sabotatge.

D’aquesta manera, una OTAN renovada i sense cap rival seriós a la vista es disposava a proclamar un “nou ordre mundial”, i el seu suposat caràcter cooperatiu hi quedava refutat a la pràctica. Aquest nou context, no obstant, no va permetre una relaxació dels EUA. La seva economia havia patit un debilitament relatiu des dels ‘80, la qual cosa va infondre entre la classe dirigent nord-americana el temor d’un desplaçament de poder global contrari als seus interessos. Alguns van arribar a predir, l’any 1992, que l’economia japonesa superaria la dels EUA en 12 anys.

En efecte, hi existeix una contradicció entre la pèrdua relativa de poder i la permanent superioritat militar dels EUA. L’última és utilitzada amb l’objectiu de consolidar posicions geoestratègiques, guanyar nou terreny d’influència i implantar aquest nou ordre mundial. Aquesta direcció es va enfortir durant la segona legislatura de Clinton. L’ampliació de l’OTAN cap a l’Est va jugar en aquest sentit un paper clau, amb l’adhesió, l’any 1999, de la República Txeca, Polònia i Hongria. Aquests van servir a l’Exèrcit nord-americà com a bases de recolzament.

L’any del seu 50è aniversari, l’OTAN va aprovar una declaració en virtut de la qual assenyalava que, d’ara a endavant, les seves accions militars no necessitarien ajustar-se a una resolució específica del Consell de Seguretat de l’ONU. Així, donava via lliure als bombardejos sobre Kosovo –a iniciativa dels EUA–, els quals van desencadenar noves tensions a l’interior de l’OTAN per manca de consens. Aquesta era la manera de Clinton de fer saber als europeus que l’OTAN seguia sent la “policia d’Europa”.

La Guerra d’Iugoslàvia formava part d’un panorama internacional en el qual les rivalitats geopolítiques s’imposaven a les tendències d’integració, alimentades per l’existència de regions “inestables” des d’Orient Pròxim fins a Àsia Central. La realitat de països emergents –sobretot la Xina i Rússia–, amb aspiracions d’ampliar el seu poder econòmic i geopolític havia substituït, a finals dels ‘90, a Japó com a principal amenaça a l’hegemonia nord-americana.

Un nou segle americà?

La societat nord-americana no afrontava el canvi de segle en el seu millor moment: estancament econòmic, atur creixent, fons de pensions en caiguda lliure, etc. Als promotors del “Projecte per un Nou Segle Americà” –en el poder després de l’entrada en el govern de Bush l’any 2000–, l’11-S els va oferir el recolzament popular i els objectius concrets –Bin Laden– que justificarien la implementació de la seva nova estratègia imperialista.

Els països d’Orient Pròxim i Mitjà –a diferència, per exemple, d’Amèrica Llatina– no estaven en situació de dependència financera gràcies a les seves reserves petrolíferes i, per tant, no podien ser “disciplinats” mitjançant els mateixos instruments d’abans –com l’FMI o l’OMC. Així doncs, si els EUA volien fer-se amb el control de la regió, havien de passar a l’acció.

Just després de l’11-S, els socis de l’OTAN van recórrer a l’article 5 del document fundacional de l’Aliança, segons el qual un atac a un membre de l’OTAN és considerat com un atac contra tots els membres. Aquest recolzament estava en sintonia amb l’estratègia d’internacionalització de l’OTAN. Però a aquestes alçades, els EUA havien iniciat ja la seva marxa unilateral. Això va quedar clar amb la invasió l’any 2001 d’Afganistan, sense consulta prèvia a l’OTAN. Amb aquesta nova estratègia, els EUA buscaven evitar les restriccions que a Kosovo els havia suposat actuar com a Aliança.

És així com va començar l’anomenada “guerra contra el terror”, la qual apunta a l’existència de cèl·lules estructurades en xarxa que amenacen la “civilització occidental”. Així, el “terrorisme internacional” donava origen a una nova “amenaça comuna”, omplint el buit que l’esfondrament de l’URSS havia deixat. No obstant, el cert és que aquest terrorisme no va assolir mai el poder –consistent en una base material “perillosa”, en el sentit de gran potència armada– de l’antiga “amenaça comunista”. Però això no aturaria les ambicions imperialistes dels “falcons” de Washington, el discurs dels quals no distingia ja entre guerra i terrorisme. El perill d’aquest discurs rau en el fet que, un cop els atacs terroristes són considerats una nova forma de guerra, les accions de guerra contra aquests grups hi queden justificades. Així s’arriba a un “Estat d’excepció permanent”, en el qual l’Exèrcit esdevé una espècie de policia al servei de l’imperialisme.

L’OTAN, per tal de readaptar-se al seu paper d’exèrcit imperialista, havia de transformar la seva filosofia de “defensa col·lectiva” en “seguretat col·lectiva”. La “seguretat” ja no s’entèn com a defensa del propi territori davant del possible atac de forces estrangeres, sinó més aviat com l’impediment d’inestabilitats en altres zones que podrien afectar el territori propi. L’ampliació del concepte de “seguretat” serveix, doncs, a una creixent militarització de la política exterior i va de la mà de la política expansionista de l’OTAN.

Des de l’inici de la “guerra contra el terror” s’ha impolsat una espiral d’armament i violència. De totes les despeses internacionals en defensa l’any 2006 –1204 bilions de dòlars–, uns 800 correspondien als estats de l’OTAN, 528 dels quals només als EUA.

La militarització de la política exterior i la transformació dels exèrcits nacionals en “tropes d’intervenció ràpida” que operen en un àmbit global mostren un perillós desenvolupament de la política internacional. La tragèdia de la societat afgana sota ocupació posa de relleu com els Estats de l’OTAN persegueixen uns objectius no justificats, quan “seguretat” i “desenvolupament” són tot el contrari d’allò que allà s’hi ha donat.

La invasió d’Afganistan es dirigeix, en part, a impedir que els recursos energètics d’Iran i Àsia Central puguin arribar a la Xina a través d’Afganistan. I és que Afganistan es troba al bell mig d’una regió on hi viu gairebé la meitat de la població mundial i que disposa d’unes 2/3 de les reserves de petroli i gas del planeta. D’aquí prové la seva rellevància geoestratègica i la lluita per controlar el país.

En aquesta mateixa lògica s’hi engloba la guerra d’Iraq, la qual va generar la major crisi de la història de l’OTAN. Poques setmanes abans de la invasió de l’Iraq, els socis França, Alemanya i Bèlgica van bloquejar un acord de l’OTAN que incloia plans per a la protecció de Turquia davant de l’imminent esclat de la guerra. Alguns representants del govern nord-americà van arribar a parlar d’una possible dissolució de l’Aliança a favor d’una “coalició de forces de bona voluntat”, entre les quals s’hi comptava el govern d’Aznar i aquells que van prestar la seva col·laboració a la guerra d’Iraq.

Aquesta estratègia dels EUA s’allunyava de l’impuls de la integració europea, com havia estat fent fins llavors. Aquell canvi va donar un fort incentiu a França i Alemanya per a desenvolupar, en el marc de la Unió Europea, capacitats militars que reduïssin la seva dependència militar respecte dels EUA. Aquests esforços, no obstant, es van veure limitats per la divisió dintre de la UE, degut a l’existència d’un sector alineat amb Washington, liderat per Gran Bretanya. Tot i així, la UE ha seguit desenvolupant –no sense problemes, com amb la derrota de la Constitució Europea als referèndums de França i Holanda l’any 2005 o les dificultats a les quals es va enfrontar el Tractat de Lisboa– polítiques de seguretat i defensa comunes, la qual cosa parla de la seva voluntat de convertir-se en una potència imperialista independent. En qualsevol cas, mentre hi perduri l’abisme tecnològic entre els EUA i els membres europeus de l’Aliança, seguirà enfortint-se l’unilateralisme dels primers i la irrellevància militar de la UE, i l’OTAN seguirà estant sotmesa als designis dels EUA.

Noves maniobres

Els darrers anys, l’OTAN ha seguit expandint-se cap a l’Est. No és per casualitat que tots els nous membres de l’OTAN des de la caiguda del mur de Berlín són països que pertanyien a l’antic PV i s’han convertit avui dia en Estats que se sotmeten política i econòmicament a Alemanya i/o EUA. Aquest assetjament a Rússia obeeix, un cop més, a l’interès dels EUA per controlar els recursos energètics i les rutes de transport al continent euroasiàtic, debilitant així l’auge de Rússia i Xina com a possibles rivals imperialistes. La intervenció de Rússia a la guerra de Geòrgia –país candidat a ingressar a l´Aliança– l´estiu del 2008 s´entèn com un intent dels primers de reafirmar la seva influència a la regió i, indirectament, posar límit a l´expansionisme de l´OTAN.

Però ha estat la crisi a Ucraïna el conflicte que amb més força ha reavivat les tensions de la Guerra Freda. Tant Rússia com l’OTAN l’han instrumentalitzat per tal de reafirmar els seus interessos geoestratègics, tot contribuïnt decisivament a l’esclat de la guerra civil i l’auge dels feixismes que pateix el poble ucraïnès. Les recents passes del govern d’Ucraïna envers l’ingrés a la UE i l’OTAN i el desplegament de la darrera durant l’estiu passat a l’oest del país indiquen que les tensions entre els antics blocs es troben ben lluny de finalitzar.

La Rússia actual, per molt que actuï com a bloc imperialista, ja no pot jugar el paper d’adversari legitimador de l’OTAN que tenia l’URSS. És per això que, en un intent d’actualitzar la missió de l’OTAN, el seu vice-secretari general, Alexander Vershbow, afirma que l’Aliança s’enfronta a “un canvi ràpid en la seguretat molt més inestable i potencialment més perillosa” que la Guerra Freda. En consonància amb les tesis post-11S i la “guerra contra el terror”, insisteix que “de Síria a Líbia, països fallits o en vies de fracassar, han obert la porta als extremistes i grups terroristes. En aquest nou món, els aliats i socis de l’OTAN han de ser capaces de reaccionar de forma ràpida i decidida”.

És en aquest escenari que hem d’entendre els actuals moviments de l’OTAN al sud d’Europa (incloent l’Estat espanyol), des de principis d’octubre fins el 6 de novembre. Segons el ministre de Defensa, Pedro Morenés, es tracta de “les maniobres més importants i de major entitat qualitativa i quantitativa de l’Aliança des de l’operació a Afganistan”.

No volem que l’OTAN controli l’accés de refugiades a Europa, amb el pretext –segons el discurs de la dreta xenòfoba– que hi poden entrar jihadistes. Recordem que la guerra, com és el cas de Síria, es troba en l’origen de la crisi de refugiats que ara truquen a les portes blindades d’Europa. I l’OTAN és una aliança per a la guerra. Per això hem d’acabar amb ella. Perquè hem d’evitar noves incursions de tropes de l’Aliança, ja sigui a Síria, a països africans o on sigui. I perquè no ens podem permetre viure amb el perill d’un enfrontament armat entre potències nuclears; la memòria de la Guerra Freda ens hauria d’allunyar d’una escalada de les confrontacions entre blocs imperialistes.

Sens dubte, la República Catalana que volem fundar haurà de declarar-se antimilitarista, trencar tot vincle amb l’Aliança i animar altres pobles europeus a forçar els seus respectius governs a fer el mateix, fins a forçar la seva total dissolució.

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×