Agenda

Precariat o proletariat?

16/04/2013

Oriol Alfambra (@oriocosmic) entra en l’estès debat sobre quin és el subjecte del canvi social i explica perquè en una societat capitalista dividida en classes socials parlem de classe treballadora o proletariat. És recurrent i adequat el qüestionament de l’existència o desmembrament de la classe treballadora en aquest període d’interrelació global de l’economia alhora que tenen lloc la disgregació i la fragmentació dels processos de producció. Per impulsar la transformació de la societat ens és clau determinar el subjecte capaç de dur-la a la pràctica, i així com una estratègia per aconseguir-ho.

L’atomització de la gent treballadora en els fragments del procés de producció ha conduit a certs sectors anticapitalistes a plantejar el precariat metropolità com a subjecte nou, diferent o subaltern de la classe treballadora en el seu sentit més clàssic. S’ha d’entendre per precariat a la referència d’aquelles persones dels grans centres urbans amb feines mal pagades i alta temporalitat, en sectors emergents o molt precaritzats com per exemple estudiants i joves. La conseqüència directa d’aquest anàlisi porta a invocar la multitud, on el moviment del 15M esdevé el paradigmàtic subjecte de canvi social.

Ha desaparegut doncs la classe treballadora de Marx i Engels? I no em refereixo a l’estereotip de mono blau, mascle i heterosexual, sinó a aquella gent capaç d’enterrar el capitalisme.

Les persones que aporten el seu treball per a la producció de bens socials i la reproducció i sosteniment de la vida tenen poder sobre l’economia, el poder d’aturar-la o de fer-la funcionar, això és un fet material que es manifesta cada vegada que hi ha una vaga com per exemple les recents al sector informàtic. El treball humà, entès de forma àmplia i contemporània, és el motor de l’economia que fa funcionar la societat tal i com la coneixem. Imagineu sinó la web de qualsevol banc sense ningú que l’actualitzi, un supermercat on ningú reposa els productes, o pitjor, nadons sense alimentar ni rentar. Podem tornar a respirar amb tranquilitat, la classe treballadora ha mutat, però manté intacta la seva centralitat en l’economia productiva i reproductiva i per tant el seu potencial per transformar la societat transformant les relacions de producció.

Les relacions de producció ens perfilaran millor el proletariat del segle XXI, ja que seguim depenent del treball assalariat per subsistir en aquesta societat, igual que ja passava dos segles enrere. La nostra relació amb la producció és essencialment un intercanvi d’hores de la nostra força de treball per un salari. No decidim sobre el treball, sinó que vivim en una situació de necessitat a expenses d’algú que ens vulgui contractar. Això ens força a acceptar condicions laborals precàries, i avui aquesta qüestió és més rellevant que mai quan hi ha més de 6 milions de persones aturades a l’Estat espanyol.

Aquesta situació de necessitat ens diferencia de la classe antagònica, els grans propietaris que no només no han de treballar perquè posseeixen mitjans suficients per viure sinó que es poden permetre especular amb els productes del nostre treball que s’apropien. Aquests productes són bens d’ús social com per exemple blocs de pisos sencers buits que els capitalistes treuen del mercat esperant un millor moment per vendre’ls més cars. Per contra, nosaltres no podem esperar per vendre la nostra força de treball a que pugin els salaris, necessitem vendre-la cada dia per pagar el pis, l’aigua, la llum, el menjar, i un xic d’oci. Per fer la producció possible cal que la canalla i gent gran estigui ben atesa i les llars aptes per la vida, en definitiva també és imprescindible per a la societat capitalista el treball invisibilitzat de reproducció i cura de la vida que esclavitza a les dones treballadores.

Les persones treballadores que vivim aquesta relació amb la producció i aquesta situació de necessitat estem abocades a les mateixes condicions materials, i per tant compartim els mateixos interessos. Ens interessa una sanitat, educació, escoles bressol, transports públics i de qualitat, perquè si no són públics no ens els podem pagar. La col·lectivització del treball requerit per satisfer les nostres necessitats és l’estratègia que la classe obrera tenim per subsistir amb dignitat.

Per assolir aquests reptes ens cal tendir cap a la unitat d’acció de tota gent treballadora, i conceptes esbiaixats com el de precariat metropolità contribueixen a la divisió del moviment obrer i de les seves lluites en un moment on estendre els conflictes i no aïllar-los és clau per avançar. D’altra banda és cert que les cúpules buròcrates dels grans sindicats de l”Estat espanyol no estan fomentant que siguin aquestes organitzacions les que aglutinin a la classe treballadora però són les seves bases i el propi moviment obrer que connectant les lluites sectorials que es lliuren cada dia pot utilitzar les centrals sindicals i radicalitzar-les tal i com ha succeït a Grècia amb vagues generals no oficials.

D’aquesta manera, en les lluites, és com afloren els sentiments de classe, com una revelació vertadera, que elaboren i transmeten d’una tacada conceptes com el del 99%, una manifestació clara de la consciència dels explotats i les oprimides del S. XXI.

Oriol Alfambra és membre d’En Lluita Badalona.

—–

Rep més informació sobre En lluita, anticapitalisme i revolució

Pots llegir també el diari d’aquest mes En lluita

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×