Agenda

Que qui era Chávez?

14/03/2013

Per Marianella Yanes Oliveros. Durant els anys 70 es va prohibir que la música d’Alí Primera, el nostre cantaautor més estimat, fora transmesa pels mitjans massius. En aquells dies, vivíem en allò que Occident legitimava com una democràcia representativa, tot i que els òrgans d’intel·ligència de l’Estat ja havien fet desaparéixer més de tres mil activistes camperoles i camperols, dirigents comunitaris, sindicals i estudiantils, periodistes, militants d’esquerra, en una de les persecucions més cruentes que ha tingut mai el país.

Als anys 80 es va crear una altra institució repressiva, potser una de les més terribles per a la joventut urbana: “El pla unió”, la filosofia del qual era aplicar la llei de “mandrosos i malfactors” a tot aquell qui representés un perill per a l’Estat burgès de llavors. Molts vam caure en els empresonaments d’aquell moment. El motiu? Participar en manifestacions, protestar a viva veu per la intenció de privatització de l’educació i la salut. Protestar per la intromissió permanent dels EUA en la nostra indústria petroliera, que es preparava per dominar, mitjançant outsourcing, l’estructura administrativa i de producció de la indústria sense retre comptes a l’Estat i molt menys al poble. Per contra, les transnacionals petrolieres extreien dels pous tot el petroli lleuger que podien, per després deixar-nos les seves ferralles en els camps sense complir amb les seves obligacions contractuals. No obstant això, per al món això també era una democràcia.

La pobresa creixia i, cap al 1989, els efectes de les privatitzacions i els paquets econòmics ja havien fet estralls en les poblacions més pobres de Veneçuela. Més o menys un 65% de les famílies vivien amb menys de dos dòlars diaris. Mares desesperades donaven de menjar aliments per a gossos als seus fills, perquè era impossible comprar carn, pollastre i llet. Les fórmules làcties eren un luxe i hi havia una campanya publicitària per donar-li més credibilitat a aquelles fórmules que a la llet materna. La publicitat s’havia enfilat des de 1974 cap a una campanya d’importància a crear necessitats falses, fent creure que el que es consumia de fora era millor que el de dins i crear allò que anomenem “És prou barat, dóna-me’n dos”, que significava: tot el que ve dels EUA és molt bo. La classe mitjana, per exemple, viatjava contínuament a comprar a Miami i la bretxa entre classes era cada vegada més forta. Fer-nos cada vegada més dependents era la fi. Però tot això convivia en un ambient “democràtic”.

Llavors, el 1988, en unes eleccions arreglades i amb una abstenció aclaparadora, torna el govern Adeco amb el més gran paquet de mesures, dictat lletra per lletra pel Fons Monetari Internacional. La primera mesura: pujar el transport públic. Ja en els prestatges faltaven productes de la cistella alimentària. Va ser quan el poble arrecho (que significa indignat) es va llançar als carrers aquell 27 d’febrer de 1989. Durant tres dies, baixaven dels turons els homes, dones i nens més pobres de la terra a proveir-se del que els va faltar sempre a casa. Vaig veure homes carregant a les seves espatlles neveres, rentadores, televisors, llits, caixes d’aliments, vaques completes. Ningú no podia entendre d’on s’havia tret tanta força. Fins que va arribar l’ordre! La Guàrdia Nacional al carrer. L’exèrcit al carrer. I amb ells, la mort també al carrer. Durant setmanes, perquè no es donaven l’abast els camions del dipòsit de cadàvers per recollir els morts. Molts d’aquests soldats es van negar a disparar contra el seu poble i van ser executats, allà mateix, on deien NO. Ja s’havia colat l’ideari de Chávez en l’ànima de la Força Armada: “Un soldat mai no dispara contra el seu poble”.

Aquest esperit del Caracazo ja ens deia que érem la majoria i que la protesta i la lluita unida podia vèncer aquesta classe poderosa que sempre ens havia tingut oprimits. I va passar. Chávez es va alçar. I ens va donar la paraula. I una cosa més: ens va dir amb les seves paraules d’home pla, amb el seu caliu barinés: “Podem fer-nos responsables de la nostra pròpia història”.

Els homes i dones que sempre havien lluitat per canviar aquest país alegre, però oprimit, van sentir aquell 4 de febrer que s’obria una possibilitat de trobada entre les forces cíviques i militars i va créixer… va créixer el moviment, fins que el 1998 va guanyar Chávez la presidència amb el sabor del poble, de la gent dels turons, dels seus camperols i camperoles, obrers i obreres, estudiants tots, en unes eleccions en què havia disminuït l’abstinència electoral com mai abans. El 68% per cent dels veneçolans va dir: “Vostè, Chávez… vostè és el nostre líder!”.

Per primera vegada en el segle XX, sentim que ens escoltaven, sentim que ens miren a la cara, sentim que érem visibles. En més d’una ocasió el vam veure al carrer, preguntant: “I vostè? Té pensió, avi? Que li van a treure l’apartament, perquè el va comprar dolaritzat? No es preocupi, que aviat dictarem un decret de protecció al deutor hipotecari! Quina feinada és que un banc pugui treure casa seva a la gent! Que el seu noi no té beca per estudiar? Doncs tots els nens d’aquesta terra tenen dret a anar a l’escola alimentats! Que es facin escoles, liceus, universitats! Que es construeixin cases bones als barris! ¡Ahhhh, i de passada se les moblen. Perquè la gent visqui com gent! Per això és la renda petroliera. Perquè a les dones se les reconegui el seu treball de segles a casa. Perquè hi hagin hospitals als barris. Perquè es facin trens pel poble. Perquè tots tinguem dret a una vida digna i a una pàtria bonica”.

Per descomptat, els seus detractors el van anomenar populista, dictador, analfabeta, mico, dimoni, zambo, megalòman, tirà, egocèntric, etc. Però el que mai no li va dir ningú va ser corrupte o lladre. Chávez es va lliurar per complet al seu treball i avui, per primera vegada, tots els que el seguim, sentim que certament vam tenir un president que ens va cridar a la rebel·lia, a la participació, a l’organització, a l’esperança i a seguir lluitant per nostra llibertat. En fi… un president, que sempre ens mirava als ulls, perquè sempre vam ser iguals; ell i nosaltres, aquests, els que som del poble.

Fins sempre, estimat Chávez!

Marianella Yanes Oliveros és activista del moviment bolivarià des dels seus inicis.

—–

Rep més informació sobre En lluita, anticapitalisme i revolució

Pots llegir també el diari d’aquest mes En lluita

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×