Agenda

Que tornin les “Slutwalks”

29/07/2013

Per Ana Villaverde. Aquest estiu hem assistit una vegada més a una evidència pública demencial de la violència sexual que subjau a la nostra cultura. Aquesta vegada, les imatges que han tingut eco als mitjans de comunicació han estat els tocaments massius per part de “ramats de mascles” sobre els cossos de dones durant les festes de Sant Fermín.

No obstant això, i per desgràcia, podria haver succeït en qualsevol altre lloc i context. La violència sexual està directament relacionada amb un dels pilars bàsics de l’opressió de gènere: el control del cos i la sexualitat de les dones. En les cultures masclistes, existeix encara la creença de què els homes tenen dret a accedir sexualment a les dones, sense tenir en compte les seves preferències o desitjos.

Un dels motius més preocupants que fan que les dones facin una passa enrere a l’hora de denunciar agressions sexuals és el dubte sobre la pròpia responsabilitat en el succeït. I per desgràcia, el missatge que envia la ideologia dominant és molt clar. Es produeix allò que la sociòloga Inés Alberdi denomina una “doble victimització”, ja que es considera que la dona és responsable d’allò que ha succeït per haver traspassat els límits que se l’imposen per la seva condició de dona, és a dir, per haver anat a determinats llocs a determinades hores, per la seva forma de vestir, pel seu comportament, etc. D’alguna forma, s’acaba assumint que la dona té la culpa, com si la seva actitud hagués provocat la situació. En el cas recent dels Sant Fermines, una altra vegada molta gent ha situat a les dones en el punt de mira per treu-res la camiseta. Qüestionar-les pel simple fet de despullar-se en públic i considerar, per allò, que són tan culpables o més que els agressors, és un fet que té origen en la idea de què les dones no tenim dret al propi cos. Per tant, en cas d’utilitzar-ho com “no s’ha de fer” segons la moral imperant, ens exposem a allò que ens pugui passar i hem d’assumir les conseqüències, per molt terribles que siguin.

Al 2011, el moviment de les Slutwalks (marxa de les putes), fou capaç d’organitzar una resposta massiva als carrers amb un missatge clar: RES que una dona faci amb el seu propi cos pot justificar mai cap agressió sexual. El moviment es va iniciar al Canadà arran de les declaracions d’un policia, Michael Sanguinetti, qui va afirmar que les dones havien de deixar de vestir-se com a “putes” (sluts) per així evitar esser violades. A mode de resposta, més de 3.000 persones (la majoria dones) van marxar pels carrers de Toronto reapropiant-se del terme “sluts” per senyalar que ni la forma de vestir ni l’ús que una dona faci de la seva sexualitat pot justificar una agressió sexual. El moviment es va estendre per tot el món i des d’Estats Units, el Regne Unit o Mèxic, fins a Austràlia i Nova Delhi, es convocaren marxes amb un gran èxit de convocatòria.

El fet de convocar les marxes sota el terme “sluts” fou una font de controvèrsia en el si del moviment feminista. Alguns sectors criticaren que aquesta paraula havia tingut sempre una connotació despectiva per a referir-se a les dones que viuen la seva sexualitat de forma diferent de la norma i també a les treballadores del sexe. Segons algunes feministes, el seu ús havia funcionat tradicionalment per perpetuar la vella divisió entre les dones “puritanes” i castes i les dones “putes” i sexualitzades, qüestió que ha estat objecte de combat durant dècades per part del moviment feminista. A més a més, hi va haver qui va argumentar que un dels objectius de la cultura dominant en l’actualitat és convertir-mos a les dones en objectes sexuals i, en aquest sentit, defensar els drets a vestir-se de forma provocativa podria significar fer-li el joc al sistema.

Per una altra banda, organitzacions de dones afroamericanes també varen rebutjar formar part de les marxes amb l’argument de què el terme “slut” era utilitzat durant l’esclavitud per part dels traficants d’esclaves per vendre una imatge sexualitzada d’elles i justificar violacions. Així, consideraven que mai podrien sentir-se representades per un terme que ha constituït un element central de la seva estigmatització històrica.

Davant aquests arguments, les convocants de les marxes, que formen part de la nova onada del feminisme, defensaren que del que es tractava era de donar-li la volta al significat dels termes, desafiar al masclisme des del seu propi llenguatge per així defensar el dret de les dones a viure la seva sexualitat de forma lliure i tenir l’aparença que desitgin sense que això signifiqui la condemna de la societat. Tampoc es tractava d’una defensa de l’aparença provocativa, ni dels tacons, com algunes criticaren. De fet, en les marxes hi va haver dones que van acudir en pijama (peça amb la que havien estat violades) per assenyalar que en l’aparença no residia el motiu. La idea central era assenyalar que vestir-se de tal o qual forma o comportar-se d’una o d’altra manera no podia servir, sota cap concepte, per a justificar agressions sexuals.

Potser no fou del tot encertat el terme “slut”, i les convocants podrien haver tingut en compte les crítiques d’alguns sectors que no podien sentir-se representades amb aquest lema, però que segurament si coincidien en el missatge central de les marxes. Però allò que si és evident, és que les Slutwalks, al crit del meu cos és meu (i la meva aparença també), han servit per a cridar l’atenció sobre un punt clau de la desigualtat de gènere. A la llum d’alguns comentaris que s’han escoltat arran del succeït en els Sant Fermines, no puc deixar d’enyorar aquelles mobilitzacions i pensar que urgeix reprendre un moviment contra la violència sexual, encara que s’hagin de revisar els termes.

Ana Villaverde és militant d’En lluita a Granada.

—–

Rep més informació sobre En lluita, anticapitalisme i revolució

Pots llegir també el diari d’aquest mes En lluita

Formulari de subscripció

Omple aquest formulari si vols subscriure't a alguna de les nostres publicacions.

Diari En Lluita i revista L'heura - 25€ / any
Diari En Lluita - 15€ / any
Revista L'heura - 12€ / any

×